El dia després

Després de dues nits dormint al ras, no és un luxe aixecar-se amb aquesta vista?

Després de fotografiar durant l'hora extremadament blava, encara vaig seguir una estona intentant capturar el reflexe dels estels a l'aigua, Via Làctia inclosa. Però entre el lleuger vent que feia i el corrent de l'aigua, no vaig poder fer res mínimament decent.

Al dia següent, després d'haver dormit unes poques hores, a les 6 del matí ja estic ben despert i de camí cap al lloc que m'he proposat: unes molleres i petits llacs que havia vist el dia anterior, per sota de l'estany Gran de Carançà. Una vegada allà, encara tinc temps per fer algunes fotografies abans que el sol començi a tenyir les muntanyes de tons encesos. Tot l'entorn és preciós, sense cap element que desentoni del paisatge, tot està on ha d'estar; venen ganes de quedar-s'hi per sempre. Només falten alguns núvols, però que hi farem, no es pot tenir tot.

El sol ja comença a iluminar les muntanyes més altes

De cop i volta, els cims més alts començen a quedar il·luminats pel sol: començen uns minuts ben intensos, en què intento aprofitar al màxim aquells moments de llum, anant d'un lloc a l'altre a correcuita. Sovint m'he de posar sobre pedres perquè el terra, més que terra és un fangar on és fàcil enfonsar-se fins més amunt dels genolls.

Em vaig movent ràpidament, buscant els millors enquadraments que ja havia vist la tarda anterior. En situacions com aquesta sembla que el temps passi més ràpid del normal, mentre vaig buscant nous llocs i angles i la llum va canviant més de pressa del que voldria. Al final, em dona la impressió que em quedi a mitges, tantes són les fotografies que vull fer!!

Les cotoneres (Eriophorum sp.), una de les plantes més típiques de les molleres

Al final, la llum es torna massa intensa per fer res de bo, i a més començo a sentir unes veus extranyes, que no són res més que el meu estómac ben buit que demana teca. Per tant, decideixo recollir els trastos, anar a esmorzar i tornar cap a casa. Pero encara em queda un llarg camí fins al cotxe, que tinc a Vallter, on arribo al cap de més de cinc hores de caminada, mig deshidratat i amb la cara ben cremada pel sol.