Retorn als orígens

 Canon EOS 400D i Tokina 11-16/2.8 a 11 mm. ISO100, F11, 20''.

Tots tenim unes primeres localitzacions a les que els hi guardem un lloc especial al nostre cor. En el meu cas, un dels meus "primers amors" fotogràfics és aquest, la punta del Molinet (o punta Guixera) de l'Estartit. Aquí va ser on vaig aconseguir algunes de les meves primeres fotos marines de les que encara em sento ben satisfet.

L'altre dia, aprofitant que estava per la zona, em vaig decidir a fer-li una visita. Al final la sortida de sol va quedar en poca cosa degut als núvols baixos, però el color del mar no va tenir desperdici.

Malta (II)

Canon EOS 20D, Tokina 11-16/2.8 @ 11mm, ISO 100, F16, 1''

Des d'un punt de vista geològic, Malta està formada completament per roques sedimentàries calcàries formades fa entre 35 i 7 milions d'anys a mesura que s'anaven acumulant sediments marins; encara que des d'un punt de vista humà això pot semblar molt de temps, a escala geològica és relativament poc. Hem de tenir en compte que els dinosaures es van extingir fa uns 65 milions d'anys. Una de les roques més comunes a l'illa principal són les globigerines, molt utilitzades en la construcció i que donen a les cases el seu característic color daurat.

En contacte amb l'aigua del mar, aquestes roques agafen unes formes capricioses, i que per poc que el mar estigui una mica remogut donen molt de joc. La imatge d'avui és de la sortida de sol, al dia següent del pas d'una bona tempesta. Encara que no ho sembli el mar encara estava força remogut, amb alguna onada més gran que la resta, així que havia d'estar amb un ull al visor i l'altre al mar.

Cliqueu a la imatge i feu f11 per veure-la en gran.

De viatge per Malta

Fa uns quatre anys vaig fer un parell de viatges a Malta, per motius de feina. L'encàrrec en qüestió era mirar quines molses es feien en unes antigues catacombes i banys romans, juntament amb un company de la UB que mirava els líquens i les algues. Per als qui no ho conegueu, Malta és l'estat d'Europa amb una major densitat de població, i una de les principals activitats econòmiques és el turisme; lògicament això es reflecteix en el territori, que està trinxat a més no poder. 

Per sort (per desgràcia pel medi), just al costat de l'hotel on ens vàrem allotjar hi havia un tram de costa amb unes roques molt interessants (des de sortir de l'habitació fins arribar a lloc, 3 minuts de rellotge). La casualitat va fer que els dos viatges coincidissin amb el pas d'uns fronts molt potents, amb la qual cosa les llums al principi i final del dia eren espectaculars, gairebé cada dia. Les dues imatges que us deixo avui estan preses des del mateix lloc amb uns 20 minuts de diferència.

Reflexes metàl·lics

Canon EOS 20D, Canon EF 70-300 f/4-5.6 IS USM @ 210 mm, ISO 100, F11, 0,6'', 4700K

Les bassetes que es formen a la zona de la platja on trenquen les onades, donen una bona pila de motius per fotografiar. Son elements que depenen molt de la quantitat de sorra que hi ha, i que canvien de temporal en temporal. Quan ja gairebé era de nit i només quedava llum a l'horitzó, vaig posar la càmera arran de sorra, esperant que la roca quedés emergida entre el pas d'onada i onada.

La primera imatge és respectant els colors tal qual es veien, i les altres dues variant la temperatura de color (10000K i 3500K respectivament).

Margallons a l'alba

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 1600, F11, 4''

El margalló és una de les plantes més emblemàtiques del massís del Garraf, i per als que venim del nord del Llobregat ens pot arribar a sorprendre la gran abundància que arriba a tenir en alguns llocs. De fet, el Garraf marca un dels límits de la distribució d'aquesta espècie, i més al nord només es troba en un sol punt, segurament plantat antigament, al massís del Montgrí.

Aprofitant una de les últimes tempestes fortes que hem tingut per aquí em vaig acostar a aquest racó, amb la intenció de captar aquestes plantes amb un mar embravit, una imatge molt diferent del que estava acostumat a veure. Quan vaig arribar al lloc un fort vent em va impedir captar la vegetació del primer pla sense moure, i constantment havia de netejar la lent de l'objectiu per l'aerosol marí que arribava fins aquí.

  Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 0,6''

Ciclogènesi explosiva

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 1/25''

Aprofitant la "ciclogènesi explosiva" d'aquests dies, vaig decidir sortir cap a la costa de Sitges amb l'esperança de fer alguna foto amb el mar ben picat. Aquest tram de costa presenta penya-segats interessats, amb alguna caleta intercalada. La llàstima és que la visió de les construccions i la via del tren no te l'estalvia ningú, deu ser el preu a pagar per voler fotografiar aquests llocs tan propers a Barcelona.

Al arribar al lloc, les cortines de pluja tapaven completament la zona per on se suposava sortiria el sol, així que vaig decidir donar protagonisme al mar. Finalment vaig trobar un racó on les onades impactaven especialment fort, tant que en alguns cops de mar es sentia una lleugera vibració de la roca sota els peus. No cal dir que tant jo com la càmera vam acabar molls de dalt a baix, doncs els esquitxos arribaven fins aquí.

Reflexes a Cala Becs

Quan un s'inicia en això de la fotografia de natura i es comença a mirar fòrums d'internet, sovint llegeix allò típic que "els grans angulars són per paisatges, i els teleobjectius per fauna". Aquest és un dels majors errors que es poden cometre, i sempre que surto a fotografiar paisatge a la meva bossa mai falta un teleobjectiu, en el meu cas un 70-300 estabilitzat de Canon. I la veritat és que algun moment o altre l'acabo fent servir, així que seguirà a la meva bossa durant molt de temps.

Les imatges d'avui són de cala Becs, una de les dues que hi ha al Bosc de la Marquesa. Estan fetes amb les darreres llums del dia, amb la càmera arran de terra i entre 200 i 300 mm de focal. Em van cridar l'atenció els dibuixos que formava la sorra després del pas de les onades, i em vaig passar una bona estona jugant a fer aquestes abstraccions. Ara només espero que amb aquests colors la junta electoral no apliqui el 155 al meu blog :-)

S'aixeca un nou dia

S'acaba la nit i comença un nou dia. I jo sóc feliç de poder-ho veure. No em cal res més per estar content la resta del dia.

Els salts d'aigua de dins el mar

En una de les últimes escapades matinals que vaig fer a les roques de Calella, tot i tenir una capa de núvols, el cel no va acabar d'agafar els colors que m'esperava; per això em vaig centrar més, aprofitant les onades, en els petits "saltants" d'aigua que es formaven entre les roques. Acostumat com estic a fotografiar Vies Làcties i constel·lacions, fins ara no m'havia parat gaire a mirar els petits detalls del paisatge.

 Alguns detalls de les roques

Tercera sessió a Calella

Fa uns pocs dies vaig tornar a les roques d'entre Sant Pol i Calella a fer més marines. Aquests dies m'estic aficionant a aquest tipus de fotografia, això d'anar entre les roques mentre vaig esquivant les onades, no té preu. Aquesta vegada la mar estava molt més calmada que els altres dos dies, per tant em vaig poder acostar molt més a l'aigua sense risc de mullar l'equip. I el cel, quasi sense núvols, per variar.

Just arribar, la poca llum que encara hi havia em va permetre fer exposicions força llargues, on es veiés l'efecte "seda" de l'aigua. Aviat, però la llum es feia més intensa i vaig haver d'escurçar el temps d'exposició. El cel, tot i la falta de núvols, tenia uns tons preciosos que es reflexaven a l'aigua i anaven canviant amb el pas dels minuts.

Després d'haver experimentat amb aquestes roques, i amb el sol a punt de sortir, vaig anar cap a unes altres roques properes que formen un petit passadís per on entren les onades. Un lloc impossible de fotografiar en dies de temporal de mar, a no ser que un vulgui convertir-se en menjar per als peixos.

Sembla que per la propera setmana s'esperen algunes pluges (i per tant, núvols!). Aviam què tal va la cosa.

Més Calella: la Roca Grossa

Just dos dies després de fer les fotos de l'anterior entrada, vaig tornar cap al mateix sector a provar més sort: tant em va agradar el lloc. Aquesta vegada ja hi vaig arribar amb una mica més de temps, o sigui que vaig poder mirar amb més calma els enquadraments. A més, hi havien alguns núvols (no gaires) que animaven una mica més el cel que el primer dia.

La Roca Grossa és una roca ben coneguda per la gent de Sant Pol i Calella. Per algú que conegui una mica la Costa Brava, clarament li semblarà que dir-li Roca "Grossa" a una pedra d'aquesta mida és una exageració, pero és de les més grans que tenim al Maresme. A més, té la gràcia que depenent dels temporals i els corrents marins, a vegades es troba aïllada uns quants metres enmig del mar, o bé unida a la costa per un banc de sorra; això últim es el que passa avui dia, però ves a saber com quedarà després del proper temporal.

 Aquesta no és la Roca Grossa; al fons, Sant Pol de Mar

La pedra de la primera foto, vista des de l'altre costat. Al fons, la Roca Grossa

En definitiva, el lloc és prou interessant, tot i que sigui un tros força petit. Almenys per a mi, té l'avantatge que només en un quart d'hora de cotxe ja hi soc, i a més, el fet que sigui un lloc petit t'obliga a pensar més, a treballar millor la composició. Com a entrenament pot ser un exercici interessant, i si a més les fotos surten bé, doncs encara millor. Caldrà seguir anant-hi en els propers dies, i sobretot desitjar que vinguin núvols.

Vaig estar molt agraït als avions, que van aportar uns quants "núvols" extra

Només uns segons abans que el sol començi a sortir. Al cap d'un minut, la llum era completament diferent

A mesura que passava l'estona la llum cada vegada era més dura... aviat caldrà plegar veles

Aqui ja tenia les sabates ben molles: és el que té acostar-se massa a l'aigua

Calella (la dels Alemanys)

 Les roques de sota el far de Calella, a primera hora d'aquest matí. No és la costa Brava, pero això ho tinc al costat de casa.

Avui penjo una foto d'un tema que no acostumo a tocar gaire: una sortida de sol a la costa.

A l'Alt Maresme, entre Caldes i Calella, tenim la sort de tenir un petit tram de costa rocallosa, ja que aqui el massís del Montnegre arriba fins al mar. La nota negativa és que just darrere la primera línia de mar, tenim una via de tren i una carretera nacional, a més d'un reguitzell de càmpings, urbanitzacions i passejos marítims. El sector menys malmès i més interessant és el que hi ha al nord de Canet, i sobretot, entre Sant Pol i Calella.

Tot i que el pla inicial d'avui era fotografiar el Far de Calella, finalment he acabat prop de l'aigua. I l'he encertat, ja que el Far estava tancat i barrat. La llàstima ha estat que, quan he trobat algun enquadrament amb una certa gràcia, el sol ja havia sortit feia una estona. A més, no hi havia gairebé ni un sol núvol. Hi hauré de tornar algun altre dia que estigui més tapat.

Una altra vista d'aquest petit tram de costa; a la dreta podeu veure un restaurant, ara tancat, i les baranes de la carretera nacional. Què hi farem, això és el Maresme!

Cala Santa Cristina de bon matí

Un dels meus primers intents de fotografiar una sortida del sol, en aquest cas a la cala Santa Cristina de Lloret. Ja sé que no és una bona foto, pero almenys és la primera de la que mínimament n'estic una mica satisfet, i on vaig aconseguir el que volia.

Al no tenir cap filtre degradat, el principal problema que vaig tenir és deixar ben exposades tant les roques com el cel, doncs el contrast entre aquestes dues parts era molt marcat. En aquest cas, la solució que vaig trobar (i que segurament no és la millor) va ser aplicar un lleuger tractament digital per donar més exposició a les parts que han quedat més fosques.