Retorn als orígens

 Canon EOS 400D i Tokina 11-16/2.8 a 11 mm. ISO100, F11, 20''.

Tots tenim unes primeres localitzacions a les que els hi guardem un lloc especial al nostre cor. En el meu cas, un dels meus "primers amors" fotogràfics és aquest, la punta del Molinet (o punta Guixera) de l'Estartit. Aquí va ser on vaig aconseguir algunes de les meves primeres fotos marines de les que encara em sento ben satisfet.

L'altre dia, aprofitant que estava per la zona, em vaig decidir a fer-li una visita. Al final la sortida de sol va quedar en poca cosa degut als núvols baixos, però el color del mar no va tenir desperdici.

I el cel es va encendre

Canon EOS 1Ds II, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 0,6''

El lloc d'avui és d'aquells que volia visitar des de feia molt temps amb bones llums, ja que sempre que hi havia anat, el cel no havia sigut res de l'altre món. L'altre dia, aprofitant que estava per la zona buscant nous racons m'hi vaig apropar a provar sort. En un principi el cel estava molt ensopit i no prometia gaire. Però uns minuts abans de la posta de sol, va començar a agafar color i el que semblava que seria una tarda normal, va acabar en un festival de colors que va durar ben bé mitja horeta llarga.

Malta (II)

Canon EOS 20D, Tokina 11-16/2.8 @ 11mm, ISO 100, F16, 1''

Des d'un punt de vista geològic, Malta està formada completament per roques sedimentàries calcàries formades fa entre 35 i 7 milions d'anys a mesura que s'anaven acumulant sediments marins; encara que des d'un punt de vista humà això pot semblar molt de temps, a escala geològica és relativament poc. Hem de tenir en compte que els dinosaures es van extingir fa uns 65 milions d'anys. Una de les roques més comunes a l'illa principal són les globigerines, molt utilitzades en la construcció i que donen a les cases el seu característic color daurat.

En contacte amb l'aigua del mar, aquestes roques agafen unes formes capricioses, i que per poc que el mar estigui una mica remogut donen molt de joc. La imatge d'avui és de la sortida de sol, al dia següent del pas d'una bona tempesta. Encara que no ho sembli el mar encara estava força remogut, amb alguna onada més gran que la resta, així que havia d'estar amb un ull al visor i l'altre al mar.

Cliqueu a la imatge i feu f11 per veure-la en gran.

De viatge per Malta

Fa uns quatre anys vaig fer un parell de viatges a Malta, per motius de feina. L'encàrrec en qüestió era mirar quines molses es feien en unes antigues catacombes i banys romans, juntament amb un company de la UB que mirava els líquens i les algues. Per als qui no ho conegueu, Malta és l'estat d'Europa amb una major densitat de població, i una de les principals activitats econòmiques és el turisme; lògicament això es reflecteix en el territori, que està trinxat a més no poder. 

Per sort (per desgràcia pel medi), just al costat de l'hotel on ens vàrem allotjar hi havia un tram de costa amb unes roques molt interessants (des de sortir de l'habitació fins arribar a lloc, 3 minuts de rellotge). La casualitat va fer que els dos viatges coincidissin amb el pas d'uns fronts molt potents, amb la qual cosa les llums al principi i final del dia eren espectaculars, gairebé cada dia. Les dues imatges que us deixo avui estan preses des del mateix lloc amb uns 20 minuts de diferència.

Margallons a l'alba

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 1600, F11, 4''

El margalló és una de les plantes més emblemàtiques del massís del Garraf, i per als que venim del nord del Llobregat ens pot arribar a sorprendre la gran abundància que arriba a tenir en alguns llocs. De fet, el Garraf marca un dels límits de la distribució d'aquesta espècie, i més al nord només es troba en un sol punt, segurament plantat antigament, al massís del Montgrí.

Aprofitant una de les últimes tempestes fortes que hem tingut per aquí em vaig acostar a aquest racó, amb la intenció de captar aquestes plantes amb un mar embravit, una imatge molt diferent del que estava acostumat a veure. Quan vaig arribar al lloc un fort vent em va impedir captar la vegetació del primer pla sense moure, i constantment havia de netejar la lent de l'objectiu per l'aerosol marí que arribava fins aquí.

  Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 0,6''

Ciclogènesi explosiva

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 1/25''

Aprofitant la "ciclogènesi explosiva" d'aquests dies, vaig decidir sortir cap a la costa de Sitges amb l'esperança de fer alguna foto amb el mar ben picat. Aquest tram de costa presenta penya-segats interessats, amb alguna caleta intercalada. La llàstima és que la visió de les construccions i la via del tren no te l'estalvia ningú, deu ser el preu a pagar per voler fotografiar aquests llocs tan propers a Barcelona.

Al arribar al lloc, les cortines de pluja tapaven completament la zona per on se suposava sortiria el sol, així que vaig decidir donar protagonisme al mar. Finalment vaig trobar un racó on les onades impactaven especialment fort, tant que en alguns cops de mar es sentia una lleugera vibració de la roca sota els peus. No cal dir que tant jo com la càmera vam acabar molls de dalt a baix, doncs els esquitxos arribaven fins aquí.

Reflexes a Cala Becs

Quan un s'inicia en això de la fotografia de natura i es comença a mirar fòrums d'internet, sovint llegeix allò típic que "els grans angulars són per paisatges, i els teleobjectius per fauna". Aquest és un dels majors errors que es poden cometre, i sempre que surto a fotografiar paisatge a la meva bossa mai falta un teleobjectiu, en el meu cas un 70-300 estabilitzat de Canon. I la veritat és que algun moment o altre l'acabo fent servir, així que seguirà a la meva bossa durant molt de temps.

Les imatges d'avui són de cala Becs, una de les dues que hi ha al Bosc de la Marquesa. Estan fetes amb les darreres llums del dia, amb la càmera arran de terra i entre 200 i 300 mm de focal. Em van cridar l'atenció els dibuixos que formava la sorra després del pas de les onades, i em vaig passar una bona estona jugant a fer aquestes abstraccions. Ara només espero que amb aquests colors la junta electoral no apliqui el 155 al meu blog :-)

Les roques de Calella

El Maresme no té gaires trams de costa rocallosa, però els pocs que hi ha ofereixen algunes bones possibilitats per a la fotografia de paisatge. Entre Calella i Sant Pol és on hi ha la major extensió de roques, i recordo que aquí hi vaig passar un bon munt d'hores, intentant aprofitar al màxim les composicions que formen les roques granítiques.

La Punta del Bergantí

Les imatges que us poso avui estan fetes des del mateix lloc que les de l'entrada anterior, només una estona més tard. Quan ja no es veia la Vía Làctia, però el sol no havia sortit encara, em vaig fixar en aquestes roques que s'endinsaven al mar, i em va agradar el contrast que tenien amb el mar, ja il·luminat per les primeres llums. Amb el teleobjectiu i una llarga exposició, vaig aconseguir aïllar-les augmentar aquest contrast, de manera que semblessin suspeses enmig del no res.

 

El balcó de les Bruixes

A les Gavarres, és tanta la superfície que ocupen els boscos, que molt sovint costa de trobar algun bon mirador on els arbres no facin "nosa" de cara a fotografiar el paisatge. La major part de la superfície del massís està coberta per boscos de sureres i pins, que s'enfilen fins al cim mateix de les muntanyes. 

És per això que va ser un bon regal trobar el lloc que us presento a la imatge d'avui. Es tracta d'un sortint rocallós que s'alça per sobre el bosc i permet una vista preciosa cap al nord, amb el petit poble de Madremanya completant l'escena. A més, aquell matí, el cel em va obsequiar amb uns núvols ben acolorits, així que les sensacions al final de la sessió fotogràfica van ser ben positives.

Passejant pel circ de Concròs

Sempre que surto a fer fotos, abans que anar als llocs més clàssics i fotografiats, m'agrada molt més visitar altres indrets que també tenen el seu encant tot i no ser tant coneguts. En aquests llocs es pot gaudir igual de la fotografia de paisatge, però amb el valor afegit de poder fugir de les massificacions dels itineraris principals. 

Les imatges d'avui són d'un d'aquests indrets. Es tracta d'un lloc que està gairebé a tocar d'una de les valls més visitades (amb estació d'esquí inclosa) del Pirineu de Girona. En canvi, aquí no em vaig trobar ni una sola ànima des que vaig deixar la pista forestal i em vaig endinsar en els boscos de pi negre, i això que hi vaig anar un dissabte de juliol. Tot i que és una vall que no té ni grans salts d'aigua, ni cap estany glacial, si que respira tranquil·litat i aïllament pels quatre costats. Aquell dia, tot i que no hi va haver un cel acolorit, si que vaig tenir la visita de la boira, un element que m'encanta incloure a les fotos per l'estètica que dóna.

Nous llocs, noves llums, noves fotos

Ara ja feia un temps que tenia aparcat el blog. La raó ha estat que, en l’últim any, he estat absorbit de ple en la redacció final de la meva tesi de doctorat, la qual vaig tenir la sort de presentar fa unes quantes setmanes. Ara que per fi torno a tenir temps lliure per sortir a fer fotos, m’he proposat visitar nous llocs abans desconeguts per a mi, i de pas fer un canvi de cara al blog.

La imatge que us presento avui és d’un d’aquests llocs que tenia pendents de visitar de feia temps. Realment és un lloc privilegiat que, per poc que tinguis una mínima sensibilitat, no et deixa indiferent. Els dies d’hivern, la vista dels cims nevats del Pirineu per una banda, i tota la plana de l’Empordà per l’altra, és realment un espectacle.

Aquell dia, el pla era fer alguna nocturna de l’ermita sota els estels, així que en veure els núvols que cobrien el cel vaig estar a punt de girar cua a mitja pujada (per arribar al lloc cal caminar una mitja horeta llarga per un camí ple de pedres). Per sort, vaig saber esperar i tal com podeu veure, la paciència va valer la pena.Al cap d'un parell d'hores, la major part dels núvols havien marxat, i el vent que bufava en alçada va deixar un cel transparent dels que s'enganxen poques vegades. Estar allà dalt, en total solitud i amb els estels que semblen a tocar, és una sensació realment addictiva.

Tempesta des del Puig d'Arques

Hi ha dies que un no té pensat sortir a fer fotos... fins que per circumstàncies acabes sortint. Ahir va ser un d'aquests dies. Després d'un matí amb pocs núvols i que no prometia gaire res, des de la finestra de la cuina de casa vaig veure una que tempesta anava creixent cada vegada més a l'altre banda de les Gavarres, així que tocava agafar càmera, trípode i a provar sort. Però... on anar? Com que les Gavarres són un massís molt forestal, no hi ha gaires llocs des d'on es puguin tenir bones vistes. Al final, el lloc escollit va ser el Puig d'Arques, que en contra de la creença més estesa, per tres metres NO és el cim més alt de les Gavarres (aquest honor recau en el cim del costat, que es diu, precisament, Puig de la Gavarra).

Pels qui no conegueu el lloc, és un cim on el bosc arriba fins a dalt de tot, així que les possibilitats de composició no són gaire grans. A més, l'enorme torre del radar meteorològic que hi ha just al cim encara complica més les coses. Així que l'únic punt amb una mica de vista és el dolmen, i això és el que vaig aprofitar. La il·luminació del dolmen a la segona foto prové de la llum que hi ha dins del punt d'observació del radar, que algú s'havia deixat encesa des de ves a saber quan.

La meva versió de la tardor

Aquests dies la xarxa està plena de fotos de tardor, així que les imatges que avui us presento no tenen cap misteri. Tant sols són la meva manera de veure la tardor, un dia de pluja i boira en un lloc a cavall entre la Garrotxa i Osona. Son de les poques que se salven d'aquell dia, abans que caigués la nit. Però em vaig passar una bona estona, jugant amb la composició caòtica de les branques del faig i el fons amb la boira... tot enmig d'un gran silenci i solitud.

Esperant la tardor

Ara que s'acaba l'estiu, aviat les fulles dels arbres començaran a canviar de color... mentre això no arriba, us deixo amb un parell d'imatges de l'any passat.

Fita aconseguida?

 La llum que il·lumina el camí

Ja fa molt temps que volia veure la llum zodiacal, però fins ara sempre m'havia quedat amb les ganes. Però després de veure una foto en un dels blogs que segueixo, se'm  va despertar el follet que porto dins i que no parava de dir-me que havia de sortir a provar sort.

Tot i que els primers dies el cel no va acompanyar gaire, a mitjans d'aquesta setmana vàrem tenir un cel ben transparent, amb molt poca humitat, cosa que volia dir una nit ben fosca... si no fos per la lluna! Per aquestes dates ja començava a estar crescuda, vora un 25-30% més o menys...seria massa brillant per poder captar la delicada llum zodiacal? O bé encara tenia una oportunitat per no haver-me d'esperar a la lluna nova següent? Com que des de la comoditat de la cadira seria difícil de saber, vaig decidir anar cap al lloc que tenia pensat, en plena Alta Garrotxa. Almenys podria gaudir d'una posta de sol!!!

De camí cap al lloc ja s'intuia que la nit seria molt transparent... i molt freda també! Almenys el vent ja havia parat, per tant res que no es pogués arreglar amb moltes capes de roba.

Una vegada allà, i ja ben entrada la nit, em vaig endur la desagradable sorpresa que la lluna brillava força més del que em pensava. Res a fer doncs... o si? Sota la lluna, brillant molt feblement, encara vaig poder apreciar una llum molt suau. Estava veient la llum zodiacal, tot i la lluna? I pel que ha sortit a les fotos, sembla que realment està allà...

Aixi que, els que l'hagueu vista, què hi dieu? He aconseguit realment la meva fita?

Temps de sega

Potser el temps que està fent aquesta primavera no és el millor per als camps, però és ideal per a fer fotos. Ahir mateix vaig poder gaudir d'una posta de sol espectacular i sense haver de sortir de casa.

Tirant d'arxiu

 Esclet inundat

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND invertit de tres passos

4'', f/11, ISO 200

Diversos assumptes em mantenen força apartat, de moment, del blog i la fotografia en general. De manera que avui us deixo amb aquesta imatge d'Esclet, feta el mes passat, just despres d'unes pluges ben generoses.

Cala Vallpressona 2.0

Un punt de llum

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND invertit de tres passos

0.5'', f/16, ISO 100

 

Porto ja unes quantes setmanes que no tinc gaire sort amb les llums. Quan la feina em deixa sortir, els matins són força grisos o sense núvols, i quan la llum acompanya és la feina la que no em deixa sortir.

Fa uns quants dies vaig tornar a la cala Vallpressona, amb els esculls de Congagats com a objectiu. Tot i que des de casa els núvols semblaven anunciar una sortida de sol espectacular, a l'arribar a lloc el cel estava ja gairebé ras i sense gaires possibilitats, o sigui que vaig decidir quedar-me a la mateixa cala i estalviar-me tot el camí de grans roques que s'ha de fer per arribar als esculls.

Albada a Vallpressona

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND de tres passos

13'', f/16, ISO 100

 Albada a Vallpressona 2

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND de tres passos

0.8'', f/11, ISO 400

A mesura que s'anava acostant el moment de la sortida del sol, els pocs núvols que hi havia s'anaven fent més espessos. Semblava que finalment el matí no seria del tot improductiu. Al final, el sol va acabar fent acte de presència i va permetre fer alguna cosa més o menys salvable.

 

 S'hora blava

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND de tres passos

2.5'', f/16, ISO 200

 

Sol estrellat

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND invertit de tres passos

0.5'', f/16, ISO 100

Color o blanc i negre?

 Riuets a la Roca Grossa 1

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND de tres passos

0.6'', f/11, ISO 100

Fa un parell de setmanes, aprofitant que estava per Pineda, em vaig acostar a la Roca Grossa de Calella de bon matí, per aviam si li podia treure alguna foto que fos una mica decent. La tarda anterior havia estat força acolorida, i tenia l'esperança que els núvols que tapaven el cel em donarien algun regal en forma de sortida de sol acolorida.

En aquest lloc s'hi pot arribar per un parell de camins amb escales que baixen des de la carretera. Com que ja anava tard i el sol no tardarà en sortir, decideixo baixer pel primer que em trobo. Sorpresa: bona part de la sorra que recordava ha desaparegut pels temporals recents, i el lloc "bo" resulta ser inaccessible des d'allà. Toca pujar depressa i corrents i anar fins al segon baixador, i després d'un parell de grimpades, per fi estic allà on vull.

En un dels enquadraments, em crida l'atenció el vaivè de les onades que fa com una mena de riuets a les roques, i veient que aquell dia no tindré gaire color, decideixo passar-m'hi una bona estona. Finalment la sortida de sol resulta ser molt grisa i sense llums interessants; només alguna foto de les que faig aquell dia resulta ser mig aprofitable. Per això, com que no sé quina prefereixo, avui pujo les dues versions d'una mateixa foto, una en color i l'altra en blanc i negre.

Quina us agrada més?

  Riuets a la Roca Grossa 2

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND de tres passos

0.6'', f/11, ISO 100