divendres, 29 d’abril de 2011

Nou apartat al blog: cites naturalistes

A partir d'ara, aniré penjant al blog alguns llistats de les espècies, tant de flora com de fauna, que em vagi trobant al llarg de les sortides de camp que faci. Ja fa algun temps que em ronda aquesta idea pel cap, a l'estil d'alguns dels blogs que segueixo, ja que sempre pot ser interessant donar aquest tipus d'informació. I més en un país com el nostre, on en un espai relativament petit hi podem trobar una gran diversitat d'hàbitats.

dimecres, 27 d’abril de 2011

De viatge al Sahara: el desert de dia

La primera impressió que em va fer el desert és la d'un espai immens

Després del llarg viatge en avió, durant el qual per poc perdem el vol que ens havia de dur fins a Tindouf, vàrem arribar, per fi, al Sahara.

La meva primera presa de contacte amb el desert no va ser gaire espectacular, ja que hi vàrem arribar a les dues de la matinada, en plena nit. Per sort, a l'avió també venia amb nosaltres un Saharaui a qui el company amb qui jo anava coneixia molt bé. I sort d'això, ja que la resta de la nit la vàrem poder passar no a l'aeroport, sinò a casa seva, en un dels campaments de refugiats que hi ha a les rodalies de Tindouf. En alguna entrada ja parlaré d'aquests camps de refugiats, de perquè estan a Algèria, de com s'hi viu i de la seva situació en general. Ara, però, m'agradaria parlar-vos de com és el Sahara de dia.

  En algunes zones hi ha turons que ofereixen unes molt bones vistes, en un país on dominen les planes

La primera impressió que em va fer el desert, una vegada el vaig poder veure de dia, és la d'una gran immensitat. Durant els 15 dies que va durar el nostre viatge, ens anàvem desplaçant a diferents indrets en tot terreny, i a cada lloc ens hi quedàvem uns 3 o 4 dies, per tal de poder veure la màxima diversitat de plantes i animals. Sovint, per anar d'un lloc a un altre, ens hi estàvem més de 8 hores, i durant tot aquest temps el paisatge no canviava gaire, a banda d'alguna petita muntanya que apareixia a l'horitzó durant una estona, abans d'amagar-se altre vegada.

En algunes d'aquestes muntanyes, o més ben dit turons, ja que no eren gaire altes, ens hi vàrem enfilar per mirar de trobar alguna serp o llangardaix que pogués ser interessant. Aqui em teniu al fil del precipici, admirant el paisatge

Contra el que molta gent es pensa, que el desert és un lloc gairebé mort i sense vegetació, la veritat és que en alguns punts es pot trobar una densitat de vegetació relativament elevada, tenint en compte el clima tan sec que hi ha.

 La vegetació es concentra seguint antics cursos d'aigua, en el fons de les valls

Aquests llocs on es concentra la vegetació, que la gent del país coneix amb el nom de "ueds" o "uadis", no són res més que torrents intermitents, que només porten aigua quan plou fort. És un cas semblant a les nostres rieres mediterrànies, amb la diferència que aqui el temps entre una rierada i una altra pot ser de molts anys. Però en fondària, hi ha humitat, per això hi podem trobar vegetació prou densa, i fins i tot, alguns arbres.

I si ha humitat i vegetació, doncs també hi ha d'haver fauna... però de la fauna del desert us en parlaré en una propera entrada.

dijous, 21 d’abril de 2011

De viatge al Sahara: jo i els aeroports

*** En primer lloc, disculpeu-me si aquesta entrada se us fa avorrida, entre que ahir vaig anar al dentista a que em netegés una càries com la d'un cavall i encara tinc la boca adolorida, i no tinc cap foto per acompanyar el text, doncs avui no estic gaire inspirat. A la propera entrada miraré de parlar de coses més amenes.

Almenys per al meu gust, la part més negativa de qualsevol viatge que es faci a algun lloc allunyat, o on hi hagi algun mar per entremig, és passar pel sedàs dels aeroports i els seus controls.

Potser els qui agafeu avions ben sovint, ja estigueu acostumats a tota la cerimònia que suposa agafar un vol. Però a mi, és una cosa que em posa molt i molt nerviós. És una cosa superior a mi i no hi puc fer res, com una mena d'alèrgia. 

Per exemple, fa cosa d'un any i mig em va tocar anar a un congrés de botànica a Tomar, prop de Lisboa. La resta del grup de recerca amb qui treballava a la Universitat Autònoma de Barcelona va agafar la via ràpida i va anar-hi en avió. Pero jo hi vaig anar en cotxe. En part, per poder aturar-me de quan en quan i visitar els llocs que m'anés trobant. Pero també, per no haver d'agafar l'avió i poder anar molt més al meu ritme, aturant-me quan vulgués, el temps que vulgués i als llocs que jo escollís.

En l'últim viatge que he fet, però, no m'he pogut estalviar l'avió, evidentment dues vegades, una d'anada i una altra de tornada, pero que finalment s'han convertit en quatre, ja que vaig haver de fer canvi d'avió a Alger. I evidentment, amb els respectius controls, tant abans d'agafar el vol, i també després, al control de duanes. I això és el que més em molesta a mi, tots els controls de passaport, de bitllet i els registres que et fan, més que no pas el vol en si. Fins i tot, en el viatge de tornada per poc em toca desmuntar mitja motxilla perquè devien veure sospitós el trípode i la càmera de rodet que duia dins. Curiosament, però, les plantes que havia agafat durant el viatge ni se les van mirar.

En aquesta entrada m'hagués agradat posar-hi alguna foto, però entre que trobo els aeroports terriblement lletjos i freds, i que a Tindouf (la ciutat més propera al lloc on anava) està terminantment prohibit fer-hi fotos al ser una ciutat amb nombroses bases militars, doncs al final no en vaig fer cap. La propera entrada, però, ja serà més amena.

diumenge, 17 d’abril de 2011

Les còpies de seguretat, o quant t'estimes les teves fotos

Quant ens enstimem les nostres fotos? Aquesta és una pregunta que qualsevol de nosaltres s'hauria d'anar fent, com més sovint millor.

Totes les fotos digitals que podem veure als nostres ordinadors, no són res més que arxius informàtics, bits. Com que jo sóc un negat en temes informàtics, no m'extendré més per aquesta banda. Aquests bits, però, han d'estar emmagatzemats en alguna mena de suport, ja sigui el disc dur del nostre ordinador, un disc dur extern, un DVD...

Pero aquest suport, en qualsevol moment pot fallar. Més ben dit, es del tot segur que, tard o d'hora, fallarà. Potser serà al cap de 10 anys, pero tard o d'hora el dispositiu on tenim les fotos l'haurem de canviar, encara que només sigui perquè aquella tecnologia ha quedat desfassada. És per això que és millor tenir còpies de seguretat, per si una d'elles es malmet, tenir-ne unes altres i que no es perdi cap part del nostre arxiu, que tant ens ha costat aconseguir. I aquí vé la pregunta: quant ens estimem les nostres fotos? Quantes còpies de seguretat hem de tenir i cada quan l'hem d'actualitzar?

Fa un parell de dies, al intentar accedir a unes fotografies que havia fet l`estiu de l'any passat, em vaig trobar amb la fatídica sorpresa. L'ordinador no detectava el disc dur extern on les tenia emmagatzemades!! Algunes d'aquestes fotos ja les tenia guardades també a l'ordinador de casa, i per tant les he pogut recuperar sense problemes. En canvi, unes altres, les que vaig fer durant els tres primers mesos d'aquest any, no les tenia guardades enlloc més. I s'han perdut, suposo que definitivament.

De moment, després que s'ho revisessin els tecnics informàtics de la universitat (i que em diguéssin que no hi han pogut fer res) tinc el disc dur en un taller de reparacions d'ordinadors, aviam què hi poden fer. Pero jo no em faig gaires esperances de recuperar-les, ho sento, soc així de pessimista.

Dins del desastre, em queda el consol que en general no eren les meves millor fotografies, i que les que més m'agraden, incloses les del viatge al Sahara, estan ben copiades i salvades. Però n'hi havien algunes que m'agradaven força, com per exemple aquestes. O aquestes. O també aquestes. Requiescat in pace, fotos meves.

Per tant, si us estimeu les vostres fotos, millor que no feu només una còpia de seguretat, sinò que millor tenir-les, almenys, per triplicat. I si pot ser, força sovint. Així no us haureu de trobar en la mateixa situació que m'he trobat jo.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Matí de boira a Esclet i nit a les fosques

 

Així de preciós estava la setmana passada el prat de dall d'Esclet, després de les pluges de mitjans de març. Jo mai l'havia vist tan inundat, tot i que la veritat tampoc és que hi vagi massa sovint.

Amb tanta aigua, el lloc és ara mateix un paradís per als amfibis, que troben les condicions idònies per a la seva reproducció. Al cap d'uns quants dies de fer aquesta fotografia, aprofitant que vaig sortir força tard de la feina i al dia següent no havia de matinar, m'hi vaig acostar de nit per mirar de veure quines espècies hi trobava. 

I deu n'hi do quin espectacle, des de molt abans d'arribar-hi es sentien els cants d'un gran nombre de reinetes. El número exacte no us el sé dir, però com a mínim mig centenar hi devien ser. Per als que mai hagueu sentit cantar les reinetes, sembla mentida que un animaló tant petit pugui cantar amb el to que ho fa. Per això, quan es reuneixen molts individus, moguts per l'instint reproductiu, el concert que fan és impressionant.

La llàstima va ser adonar-me, una vegada era allà, que no duia llanterna... És el que té tenir mil coses al cap, que de vegades t'oblides d'aquestes coses. Però com a mínim vaig poder gaudir del seu cant durant una bona estona, que no és poc.
 
Tant a l'anada com a la tornada, pel camí de terra que va a Esclet, em vaig creuar amb uns quants gripaus corredors que devien acostar-se cap als seus punts de reproducció, i vaig haver de parar diverses vegades el cotxe per no aixafar-los. Els amfibis són uns animals que durant milions d'anys han sabut adaptar-se als canvis ambientals i han sobreviscut fins als nostres dies, pero que davant d'una amenaça com un cotxe a tot gas, no  hi tenen res a fer, per desgràcia. Per això, si algun dia aneu de nit per camins de terra, sobretot en nits de pluja o boira, millor que vigileu si no voleu fer una matança d'aquests animalons.