Guia ràpida per fotografiar les llàgrimes de Sant Llorenç

Estel fugaç (tot i que no una Llàgrima de Sant Llorenç) i llum zodiacal sobre l'ermita de Santa Magdalena de Terrades. 30'', f/2.8, ISO 1600.

Fa una estona un amic m’ha demanat alguns consells per fotografiar la pluja d’estels de les Llàgrimes de Sant Llorenç, o Perseides, que tenen el seu màxim aquesta nit. Arran d’això m’he decidit a publicar una entrada exprés per a tots els que vulgueu fotografiar (o simplement observar amb calma) aquesta pluja d’estels, que tot i ser la més popular de l’any, no és la més intensa.

On hem d’anar? el millor que podem fer, si tenim la possibilitat, és anar a un lloc allunyat de la contaminació lluminosa que tant de moda està a les ciutats i pobles. Les opcions depenen del lloc on estem: a la costa, alguns llocs prou bons són el cap de Creus, i també el tram de costa entre Palamós i Calella de Palafrugell. Més a l’interior, la majoria de les zones muntanyoses ens serviran, sobretot les parts altes del Pirineu. Si tenim la oportunitat d’anar cap al Pre-Pirineu de Lleida o a les muntanyes de la zona dels Ports de Beseit, el cel no ens decebrà en absolut. També la zona de la Segarra, amb els seus horitzons amples, pot ser una opció a tenir en compte.

Cap a on hem de mirar? Com que el radiant (la zona del cel d’on semblen provenir els meteors) d’aquesta pluja es troba a la constel·lació de Perseu, haurem de mirar cap a aquesta part del cel, que al voltant de les 11 de la nit es troba en direcció nord-est. Per tant, triarem llocs que tinguin una bona vista en aquesta direcció. Per això és una bona opció pujar a algun cim una mica elevat. Però compte! Alguns meteors poden tenir un recorregut en el cel molt llarg, així que no és gens estrany que apuntant la càmera en alguna altra direcció (sobretot l’est) en puguem caçar algun.

I si no volem fer fotos, com hem de mirar? Si us ve més de gust observar, i no fotografiar, la pluja d’estels, cap problema: agafeu una manta, una màrfega, estireu-vos al terra mirant cap a l’est, i a gaudir de l’espectacle!

Totes les càmeres em serveixen? No, no totes les càmeres són igual de bones. L’ideal és una càmera d’objectius intercanviables (ja sigui reflex o sense mirall) que ens permeti modificar els paràmetres (ISO, diafragma i temps d’exposició) de forma totalment manual.

Com enfoquem? En automàtic o en manual? Una frustració que un servidor s’ha trobat és passar-se la nit fent fotos d’estels i que, al descarregar les imatges, veure que totes han sortit desenfocades. En fotografia nocturna, l’enfoc és un dels passos més crítics, ja que si no el fem bé ens pot arruïnar tota la sessió. Una opció que tenim és, de dia, enfocar algun objecte llunya, i fixar llavors l’anell d’enfoc amb alguna cinta adhesiva. Una altra opció és, al principi de la nit, anar movent l’anell d’enfoc foto rere foto, fins que a través de la pantalla de la càmera veiem que les estrelles ens surten perfectament enfocades. Una vegada fet això, posarem l’objectiu en mode d’enfoc manual, i (molt important) no el tocarem més.

Quin objectiu hem de fer servir? Com que no sabem el lloc exacte per on passaran els meteors, intentarem posar l’objectiu més angular, és a dir el que ens permeti un major camp de visió. Amb això augmentarem les probabilitats de caçar-ne alguna. En càmeres full-frame, focals entre 14 i 28 mm ens serviran, i en càmeres de sensor més petit (la majoria de càmeres d’aficionat) focals de 10-20 mm.

Quins paràmetres hem de posar? Una bona combinació per començar, si el cel és prou fosc, seria un diafragma de f/2.8 (el més obert possible que ens permeti el nostre objectiu), una ISO (sensibilitat) de 1600 o 3200, i uns 25-30 segons de temps d’exposició (per una focal d’uns 16 mm utilitzada en una càmera full-frame o de format complet). A partir d’aquí, i en funció de com ens vagin quedant les fotos i les nostres preferències, anirem variant els paràmetres. Si no ens importa que les estrelles surtin mogudes, podrem augmentar el temps encara més.

Algun consell final: En el meu cas, com es pot veure a la foto que obre el post, intento incloure algun element de la Terra en les fotos, ja sigui un arbre, alguna construcció emblemàtica, o una muntanya ben reconeixible com podria ser el Canigó, el Montseny... Però aquest últim consell va a gust del consumidor!

Un cometa per al canvi d'any

Aquests dies, al cel nocturn està bellament adornat pel cometa C/2014 Q2 Lovejoy. Ara mateix es pot veure a la constel·lació de Lepus, a una alçada encara baixa sobre l'horitzó (i això es un inconvenient al nostre país i a Europa en general, on el cel proper a l'horitzó quasi sempre està podrit de llum artificial), però en els propers dies anirà pujant ràpidament. Si voleu saber on està a cada dia que passa, podeu consultar aquesta pàgina, on hi trobareu tots els detalls.

 

Orió, lepus i el cometa Lovejoy

Canon EOS 5D, EF 50mm/1.8, f2.5, ISO 1600. 59 fotos apilades amb el Deep Sky Stacker i processades amb Lightroom.

Fa un parell de nits la tramuntana va deixar una atmosfera tremendament neta d'humitat... però amb l'inconvenient que la lluna creixent ja estava en una fase del 60% cosa que en complicava l'observació. Tot i això, igualment em vaig animar a fotografiar-lo, i els resultats no em desagraden tenint en compte que les condicions no eren precisament bones. Fins i tot, a la segona foto sembla intuir-se molt feble la cua del cometa. Ara, haurem d'esperar que la lluna marxi i que puguem disposar d'alguna nit decent... i que el cometa no baixi gaire de lluminositat!

Pel que fa als aspectes tècnics, la primera foto està feta amb un humil objectiu de 50 mm (que podeu trobar de segona mà per menys de 100 euros), i la segona amb un objectiu macro, que en teoria està fet per fotografiar coses molt petites des de molt aprop, però que també es pot utilitzar perfectament per a les coses molt grans que estan molt lluny. Tot plegat, utilitzant la tècnica de l'apilament, que sense necessitat de tenir equips caríssims ens permet fer fotos d'objectes que en un principi pensaríem que ens estan vetats i amb una qualitat prou decent.

Per cert, al pujar les fotos al blog, la pàgina hi aplica un augment automàtic en la lluminositat, cosa que fa pujar també el soroll i és molt molest. Si algú té idea com anular-ho, per favor que m'ho faci saber.

El cometa C/2014 Q2 Lovejoy

Canon EOS 5D, EF 100mm/2.8 macro, f2.8, ISO 1600. 71 fotos apilades amb el Deep Sky Stacker i processades amb Lightroom.

Com la vaig fer: reprocessant la Vía Làctia

 El resultat final

Per petició popular, l'entrada d'avui serà completament tècnica. Deixar clar per endevant que ni molt menys soc un expert en fotografia nocturna, i encara menys en el processat d'imatges, pero si a algú dels qui comença amb aquest tipus de fotografia li és util l'explicació doncs ja em sentiré satisfet. Si algú dels que ho llegeixi li és ni que sigui mínimament útil, li prego que m'ho faci saber, encara que sigui amb un comentari com :-) . M'alegrarà enormement el dia.

1. La tècnica i l'equip fotogràfic.

Una de les tècniques que es recomanen en la fotografia diurna per tal de reduïr el soroll digital és sobreexposar la imatge però sense arribar a "cremar-la". Després, en el processat a l'ordinador ja es baixarà la lluminositat de la imatge als nivells reals.

Però en fotografia de paisatge astronòmic (aquella que es fa quan la majoria de gent està dormint, a la discoteca o veient el partit de futbol), on només tenim la Celístia, la llum de les estrelles, això ja no ho podem fer, ja que la quantitat de llum és tant minsa que les fotos sempre ens quedaran fosques. Fins aqui res de nou: de nit és fosc, tot i que amb el dispendi de llum que hi ha a les ciutats això no sempre és evident.

Per tant, es tracta de, amb l'equip que tinguem sigui quin sigui, captar el màxim de llum possible. Amb les càmeres d'última generació això no és cap gran problema (la nova Canon 5D Mark III, per exemple, arriba a sensibilitats de 25600 ISO). Això, comparat amb el que hi havia fa només uns pocs anys, és simplement una bestialitat. En altres paraules, amb una quantitat de llum 16 vegades més petita, aquesta càmera fa el mateix que puc fer jo amb la meva 5D "primera versió".

2. El punt de partida: la foto.

Per fer la foto de l'anterior entrada, vaig utilitzar la càmera que porto normalment a les meves sortides, una Canon EOS 5D, que tot i tenir els seus anyets (és del 2005) encara funciona molt bé. Com a objectiu vaig fer servir un ultraangular de 14 mm molt lluminós, el Samyang 14/2.8. Com a paràmetres, 30 segons d'exposició (el màxim de temps per a que les estrelles no surtin mogudes a causa del gir de la Terra), amb el diafragma del tot obert per captar el màxim de llum i una sensibilitat ISO de 1600. Cap secret, per tant.

Un petit "truc" és que com més baixa és la temperatura, menys soroll digital acaben tenint les fotos, ja que el sensor s'escalfa menys: per això les càmeres dedicades a astrofotografia venen refrigerades a molts graus sota zero. En aquest sentit no vaig tenir gaire problema, ja que aquella nit feia un fred horrorós.

Una vegada arribat a casa i descarregades les fotos (encara sense processar) el resultat és aquest:

Tal i com es veu, el resultat (aparentment) no és per tirar coets: la Vía Làctia es veu poc lluminosa, i el cel amb poques estrelles. Tota la foto es veu com apagada, sense gaire nitidesa.

 

3. El processat.

Amb el programa que vé per defecte amb les cámeres Canon, el Digital Photo Professional o DPP (que he de dir que no m'agrada gens), vaig fer un primer processat en pla ràpid. En primer lloc, vaig augmentar la lluminositat un punt (és a dir, com si l'hagués fet a ISO 3200). Per fer destacar la Vía Làctia, vaig augmentar el contrast en dos punts, i les "altes llums" de la foto les vaig apujar un punt. I un petit toc a l'opció de "reducció de soroll".

El problema és que, al pujar la lluminositat de la foto, també vaig fer més visible el soroll. En una foto diurna això no s'hagués notat gaire, pero en aquesta foto amb tantes zones fosques si (el soroll es nota molt més a les ombres). Per això, com a toc final vaig aplicar un altre petit truc: disminuir la nitidesa a valors mínims, per tal de fer menys visible el soroll.

El resultat és aquest, el mateix que vaig posar fa un parell d'entrades:

El resultat és una mica millor, pero encara es pot millorar molt més (la foto té una falta de nitidesa encara gran). Per això vaig fer servir el Photoshop Elements, una versió simplificada del Photoshop, amb els elements bàsics però molt més econòmica. Me l'he descarregada fa només uns dies, i acostumat al que tenia fins ara, em sembla una autèntica meravella.

En uns pocs passos (que es poden fer en menys d'un minut, com l'actualitat de La Competència) vaig tenir la versió definitiva: a partir de la versió original, vaig augmentar l'exposició un punt i mig (mitjançant el primer menú que apareix després d'obrir l'imatge), i al menú de capes (Capa --> Nueva capa de ajuste --> Brillo/Contraste) vaig augmentar la brillantor en uns 40 punts, i el contrast en 80 punts. Així vaig poder fer ressaltar el màxim número d'estrelles i les regions centrals de la Vía Làctia, però mantenint foscos el cel i el primer pla. Tot seguit, al menú de filtres (Filtro --> Ajustar Enfoque) vaig augmentar l'enfoc de la imatge (aquest pas el vaig repetir una segona vegada, per fer encara més nítides les estrelles). Després, només queda reduir la imatge a la mida que volem i convertir-la a .jpg. Y esto es todo amigos.

El resultat final

4. Què més podria/voldria haver fet?

Evidentment la imatge final encara podria ser millor si la processés algú amb més coneixements. I tot i que el resultat final per al cel m'agrada (això ja és una opinió personal, a algú altre potser li sembli un tractament massa agressiu, pero jo volia sobretot destacar els núvols rics en estrelles del centre de la Vía Làctia), el que no he aconseguit és fer destacar les muntanyes del primer pla. 

I és que amb el meu equip actual, fins i tot amb els paràmetres amb que vaig fer la foto, no vaig poder captar prou llum com per obtenir el que volia. He provat d'augmentar la lluminositat d'aquesta part de la foto, amb l'únic resultat de fer aflorar un soroll horrible. Per tant, en aquest cas l'única opció seria tenir una càmera capaç d'arribar a unes sensibilitats molt més grans. També podria haver fet una altra fotografia de diversos minuts per al primer pla, i després ajuntar les dues fotografies.

Però ben mirat, de nit és fosc, o sigui que de moment m'estimo més mantenir les meves nocturnes fosques, que a més de conservar l'encant de la nit, és tal i com ho vaig veure jo.

Seguim fent proves de macro extrem...

Ja fa temps que em va arribar el que em faltava d'equip per fer macrofotografia de grans ampliacions. Avui he tingut un petit descans de la feina i he pogut continuar fent algunes proves. Només em falta aprendre'm el seu funcionament amb detall abans de començar a treballar-hi de debò.

El problema de fer macrofotografia amb grans ampliacions és la poca profunditat de camp: a més augment, menys profunditat de camp. I tancar molt el diafragma no és cap solució, ja que llavors el fenòmen de la difracció fa acte de presència i ens treu qualitat a les fotografies. Per tant la solució en aquests casos és fer diverses fotografies (el seu número depèn de l'augment que vulguem aconseguir, entre d'altres factors), i després un programa informàtic especial tria, de cadascuna d'elles, les parts que estan ben enfocades, per ajuntar-les i crear una imatge completament enfocada. El procés és molt més complex i un expert ho explicaria molt millor que jo, pero en resum seria més o menys així.

Totes les fotos d'aquesta entrada són a F8, 1/100'', ISO 100 i flaix extern separat de la càmera. I aixecament de mirall activat. Evidentment, he utilitzat trípode i cable disparador. L'objectiu que he utilitzat és un 28 mm de Canon, amb tres tubs d'extensió.

El "model" que he utilitzat és una llavor de Arisarum simorrhinum. Les vaig trobar l'altre dia de casualitat, les tenia guardades en un calaix des de feia quatre o cinc anys. Suposo que encara seràn viables, algun dia provaré de fer-les germinar. Més o menys fan uns 4 o 5 mm de llarg, o sigui que tampoc són molt petites, pero per aquesta primera prova ja han anat prou bé: tenen prou gruix per jugar amb la profunditat de camp, i la seva coberta és prou rugosa com per donar un cert atractiu a la foto.

 Primera foto: només la part més propera a nosaltres està ben enfocada. Fixeu-vos en la poquíssima profunditat de camp, tot i treballar a un diafragma de F8.

 Segona foto: només els plans intermitjos estan enfocats

I aqui, només la part més allunyada de nosaltres està enfocada

Ara, ajuntem les tres imatges amb un programa especial i el resultat queda així:

 I aqui, la imatge resultant de la fusió de les tres primeres fotos

Evidentment el resultat és molt millorable: caldria fer moltes més fotografies dels diferents plans, separades per una distància constant, i amb una millor il·luminació, a més d'utilitzar un model més atractiu. Pero per haver-hi dedicat només una estona, ja veig que quan m'hi posi seriosament els resultats podran ser molt millors.

Fent proves de macro extrem

 Autorretrat en una punta de bolígraf. A la dreta es veu el cul de l'objectiu invertit que he utilitzat, i a l'esquerra d'aquest, part de la meva cara. Aclarir que el meu nas ha sortit tant enorme per efecte de la distorsió, a la realitat no soc tan lleig, jejeje...

Bé doncs, la setmana passada ja em va començar a arribar l'equip per a fer macros extrems. A partir d'ara, quan parli de "macro extrem" em referiré a la fotografia que aconsegueix ampliacions superiors a 1:1, i que no es poden aconseguir amb els objectius macro tradicionals, que només arriben a 1:1. Encara m'ha d'arribar alguna cosa més (de fet, els dos elements més importants), pero jo, que soc molt impacient, ja he començat a fer les primeres proves.

Ara ja és més tard de mitjanit i demà m'he de llevar ben d'hora per anar a treballar, pero porto tota la tarda fent muntatges amb diferents objectius i passant-m'ho d'allò més bé. De moment els resultats tenen una qualitat horrible, sense nitidesa, a petar d'aberracions i amb una il·luminació que deixa molt que desitjar, pero és el que tenen els inicis. En els propers dies, ja aniré millorant, almenys això espero.

I com es poden aconseguir les ampliacions a les que em referia abans? Doncs el més senzill és amb uns tubs d'extensió, o bé invertint un objectiu normal i corrent (hi han accessoris molt barats per invertir un objectiu, i és una pràctica molt recomanable). Això ja fa temps que ho vinc fent, amb uns resultats prou satisfactoris.

Pero jo volia anar més enllà. Si a un objectiu al que li hem acoblat uns tubs d'extensió, li posem al davant un objectiu invertit, doncs tindrem més ampliació. I si els dos objectius són d'aquells antics, doncs millor que millor, ja que a més de poder-se trobar barats, podrem controlar bé el diafragma per poder augmentar la profunditat de camp i reduir les aberracions.

Un muntatge relativament senzill: tubs d'extensió + 50 mm manual + 50 mm manual invertit

 El muntatge anterior, vist per davant

Però podem anar més enllà. Què passa si el primer objectiu no és "normal", sinò macro? Doncs que encara tenim més ampliació.

 Macro 100 mm + 28 mm manual invertit. Aqui ja començem a tenir ampliacions considerables

Però podem anar més enllà, encara: si entre el macro i la càmera hi posem uns tubs d'extensió, l'augment encara és més brutal. Aquesta tarda, fent les coses ràpid, he pogut arribar a una ampliació de 7:1 (és a dir, 7 vegades la realitat). Fent les coses bé i amb calma, el resultat ha de ser la hostia.

  La variant més "extrema" que he provat avui: el muntatge anterior + 3 tubs d'extensió. També es veu el bolígraf de la primera fotografia.

Però podem anar més enllà. Però això ja serà en una propera entrada, quan tingui les dues coses que encara no m'han arribat.

Tunejant la EOS 400D

 Aquesta és la EOS 400D

Realment, els fabricants de càmeres ens ofereixen els millors productes que ens poden donar al preu que paguem? O bé, les càmeres que tenim tenen certes funcionalitats "capades" per a "obligar-nos" a que ens comprem models de càmeres superiors al cap de pocs anys? Evidentment ja podem suposar que la resposta és la segona, pero es que de vegades et trobes amb casos que t'ho demostren clarament.

La EOS 400D ha estat la meva primera reflex digital, des de ja fa més de tres anys, i m'ha donat, i em segueix donant, moltes alegries. Pero hi havien algunes coses que li trobava a faltar, coses que si que tenen els models de gama superior (i que per tant, són més cars). Si vols tenir aquestes característiques, doncs toca pagar.

Això, fins fa un parell de mesos. Resulta que per la xarxa corren uns arxius, que si te'ls instal·les a la càmera, doncs desvetllen algunes de les funcionalitats que venen amagades de fàbrica. I que no són poques...

Ara, amb la càmara "tunejada", puc fer les seguents coses:

- Sensibilitat ISO augmentada fins a 3200. Abans, només arribava a 1600.

- Seleccionar manualment la temperatura de color, en graus K. Abans, res de res.

- Medició puntual (o sigui, la capacitat del fotòmetre de la càmera de mesurar una àrea molt petita al centre de la imatge, per tenir més precisió en la medició). Abans, només medició puntual, molt menys precisa.

- Possibilitat de tenir seleccionats a la vegada diversos punts d'enfoc (els que jo vulgui), i no només un o tots a la vegada, com era fins ara.

- A més, menús ampliats, possibilitats de disparar sense tocar cap mena de botó, possibilitats de disparar com si la càmara tingués un intervalòmetre incorporat (o sigui, que automàticament va fent fotos, durant el temps que es vulgui, sense necessitat d'anar tocant el disparador cada vegada), visualització exacta de quantes fotos ha fet la càmera en total, visualització de la sensibilitat en el visor...

D'entre aquestes millores, la ISO 3200 no és real, és feta a través de software (és a dir, l'efecte seria el mateix que augmentar l'exposició amb algun programa informàtic, una vegada ets davant l'ordinador). Per tant no té massa importància si treballes en RAW, com és el meu cas. El tema de la temperatura de color tampoc és de gaire ajuda, doncs igualment es pot modificar a casa, tranquilament.

Pero el tema de la medició puntual si que m'ha salvat de moltes situacions. Per exemple, la nit de la celebració de la victòria del Barça, en què hi havien escenes molt contrastades i només amb la medició puntual m'hagués costat molt més exposar correctament (cosa que hagués estat un inconvenient, doncs hi havien fotos que les havia de fer ràpidament, o les hagués perdut). 

 Una de les fotos fetes gràcies a la medició puntual. En aquest cas, volia que les cares de la gent que hi ha just sota la llum sortíssin ben exposades

La Canon FT QL i exposar sense fotòmetre

Últimament tinc una afició a acumular càmeres fotogràfiques antigues. No sé si això serà bo o dolent, i potser algun dia hagi d'anar al metge a que s'ho miri, pero de moment sembla que no és greu.

Una de les meves adquisicions més recents és la Canon FT QL, una càmera de l'any 1966. Per ebay es poden trobar autèntiques meravelles, càmeres que en el seu dia eren considerades el millor del millor (i costaven una morterada), però que avui dia estan tirades de preu. Aquesta es pot trobar en bon estat per menys de 50 euros, un preu que, fins i tot en època de crisi, no és gens car.

 La Canon FT, tot i que ens pugui semblar arcaïca, tenia tot el que ha de tenir una bona càmera reflex: un visor prou digne (amb una pantalla d'enfoc amb imatge partida i cercle de microprismes, que ens permet enfocar amb precisió), temporitzador, bloqueig del mirall, suport i connexió per al flaix, montura per al trípode, temps d'exposició amb mode BULB...

Però un dels problemes d'aquestes càmeres antigues, és com mesurar la llum per aconseguir una exposició correcta. Actualment, les modernes càmeres digitals, i també les últimes càmeres de rodet, tenen un fotòmetre que ens diu quina ha de ser la combinació de paràmetres per a que la foto no ens surti ni cremada ni fosca. Ara bé, les primeres càmeres reflex, o bé no tenien fotòmetre, o bé aquest funcionava amb una pila que a dia d'avui és impossible de trobar.

En aquest cas, només tenim dues opcions: la menys econòmica és tenir un fotòmetre de mà, que mesura la llum i ens diu els paràmetres que hem de posar a la càmera. Però si no en tenim, o aquell dia no volem anar a fer fotos gaire carregats, tenim la opció d'exposar "a ull", amb la regla "sunny f/16". Avui dia, en una època en què les càmeres ens ho fan gairebé tot, fins i tot detectar-nos les cares o els somriures, això pot semblar una temeritat.

Per als qui ho vulgueu intentar, el sistema és senzill, encara que demana una mica de pràctica: aquesta regla ens diu que amb un rodet d'ISO 100, i en condicions de ple sol, hem de tirar a una velocitat inversa de la sensibilitat (en aquest cas a 1/125'', doncs moltes càmeres antigues no tenen la combinació 1/100''),  i un diafragma de f16. Si el cel és molt ennuvolat, de tempesta, o estem en una posta de sol, doncs millor posar un diagrama més obert, de f4. I en interiors, doncs a f2.8. Si el rodet és d'ISO 200, és el mateix, pero la velocitat serà llavors de 1/200'' o 1/250''. Lògicament, la combinació de paràmetres pot ser qualsevol, sempre i quan l'exposició resultant sigui la mateixa.

L'altre dia, revisant algunes fotografies que vaig fer en els meus inicis en aquest món amb una Yashica FX-3 de fa 30 anys (que sempre vaig utilitzar sense bateria, i per tant exposant a ull), em va sorpendre la poquíssima quantitat de fotografies que m'havien sortit gaire mal exposades. És cert que la pel·lícula en paper té una latitud molt gran, que permet corregir els possibles errors d'exposició que s'hagin comès a l'hora de fer la foto. Pero també les diapositives, que no admeten gaire error, estaven ben exposades la majoria.

Saltant d'aigua de la Foradada, a la vall de la riera de les Gorgues, Cabrerès, hivern del 2001. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6

 

 Pastures i boscos de pi negre als vessants del Taga, Vall de Ribes. 05-08-2000. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6

 Cingleres i prats de pastura al Cabrerès, entre Rupit i el Far. Agost 2001. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6

Ara mateix, dins la Canon FT ja hi tinc un rodet de diapositives, i estic pendent de sortir durant aquestes festes a provar de nou el mètode. Modestament, i només en la meva opinió, jo crec que exposar a ull és una experiència molt interessant i enriquidora, que qualsevol aficionat a la fotografia hauria de fer, encara que només fos una sola vegada.