dilluns, 12 de novembre del 2012

Taller d'iniciació a la fotografia


Vols aprendre a utilitzar la teva càmera mentre gaudeixes dels colors de la tardor a Rocacorba?
Al llarg d'aquest taller aprendràs a utilitzar la teva càmera i les idees bàsiques sobre fotografia, tot plegat amb ajuda personalitzada i directament sobre el terreny.

El taller consistirà en una sortida al llarg dels cims de la Serra de Rocacorba, i anirem fent diferents parades per repassar els conceptes bàsics de fotografia i respondre tots els dubtes que et vagin sorgint.
Alguns dels conceptes explicarem són el diafragma, el temps d'obturació, la sensibilitat, la composició fotogràfica... i també qualsevol altre dubte que tinguis, que podràs preguntar directament al professor.
 

Quan es fa? Dissabte 24 de novembre, durant tot el dia
On es fa? Rodalies del santuari de Rocacorba (el punt de trobada serà al parc de Fontajau de Girona)
Quin preu té? 20 € (gratuït per als menors d’edat)

Per assistir-hi, envia un mail a alytes.obstetricans@gmail.com o bé truca al 689901942

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Platja de Pineda, 28-10-2012

 Vista de la part menys humanitzada de l'espai. Es pot observar la diferència entre la zona on es remou la sorra amb tractor i la zona on això no es fa

Avui al matí he anat a fer una visita ràpida a la platja de Pineda de Mar, aprofitant que ho tinc a cinc minuts de casa a peu. El que volia era mirar si podia retrobar alguna de les espècies psammòfiles (o sigui, típiques dels ambients de platja i dunes litorals) que fa anys hi vaig veure per aqui, malvivint en un espai tan petit i freqüentat.

Es tracta d'una zona de platja quasi completament urbanitzada, acorralada entre el mar, la via de tren i el passeig marítim del poble. L'única part que encara queda sense passeig marítim és on fa anys hi havia un càmping, del quan encara hi queda l'arbrat.

Per cert que, ja fa alguns anys, vaig proposar a l'ajuntament de Pineda fer una recuperació d'aquest espai, delimitant amb estaques i cordes una àrea on no es llaurés la sorra i es limités la freqüentació, de manera que les plantes tinguéssin una oportunitat per tornar a prosperar i colinitzar l'espai de nou, de manera semblant al que s'ha fet en altres zones. Finalment, però, tot i les bones paraules de l'equip de govern, res de tot això es va fer, en part amb l'excusa que aqui hi havia d'anar un aparcament (que tampoc s'ha fet).

En quant a les plantes típiques de sorrals que hi he trobat: 
- Medicago littoralis: força abundant, amb una gran quantitat de plançons per tot l'espai.
- Medicago marina: molt escassa, uns 3 o 4 individus en tot l'espai.
- Glaucium flavum (Cascall de mar): uns 30 individus, sobretot a les zones amb runa (ja que és una espècie nitròfila).
Cakile maritima (Rave de mar): força escassa, 1 sol individu adult, i alguns plançons a les zones més remogudes.

També hi ha moltes espècies ruderals i sense cap interès (Cynodon dactylon, Alyssum maritimum, Brassica fruticulosa, etc.) i algunes invasores (Carpobrotus edulis, etc.).

En fi, tot i que l'espai està molt degradat i envait per espècies banals, encara té un bon potencial en cas que es volgués fer alguna actuació de recuperació (d'espai n'hi ha, i algunes espècies encara hi són presents), pero manca el més important: la voluntat per part dels polítics.

 Medicago littoralis

 Medicago marina

Rave de mar (Cakile maritima)

Cascall marí (Glaucium flavum)

Cama-secs (Marasmius oreades)

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Turó de Montpalau, 22/10/2012

Avui, aprofitant que tenia la tarda relativament lliure, he fet una escapada al turó de Montpalau. Aquest turó és la muntanya més emblemàtica (i per a alguns, estimada) del poble de Pineda de Mar. El cim, a més de tenir una de les millors vistes d'aquesta part del Maresme, està coronat per les ruines d'un castell medieval.

A més, des d'un punt de vista naturalista, hi podem trobar dos ambients ben diferenciats, amb un fort contrast entre els dos vessants. La solana, a causa dels incendis recurrents, està coberta per un conjunt de brolles i prats mediterranis, molt interessants, sobretot pel que fa a plantes anuals i invertebrats (unes poques espècies tenen aqui l'única localitat de tot el Montnegre). En canvi, l'obaga té un dels alzinars més ben conservats de la zona.

 El Montpalau, des de la plana, amb el solell cobert de brolles i prats mediterranis

 L'alzinar de l'obaga, amb gran quantitat de molses i falgueres als talussos

De les coses vistes avui, pel que fa a la flora, encara hi ha alguns conillets (Anthirrhinum majus) florits, abans que vingui la fred. En canvi, algunes altres espècies de floració tardoral o hivernal, com el romaní (Rosmarinus officinalis) o els caps blancs (Alyssum maritimum), ja estan ben florides. I una gran quantitat de plàntules de diferents espècies que ja han germinat.

A més, als talussos ben conservats de l'obaga, grans quantitats de selaginel·la (Selaginella denticulata) i una gran varietat de molses i hepàtiques (Hypnum cupressiforme, Scleropodium touretii, Scorpiurium circinatum, Porella platyphylla, Tortella sp., etc.), que aprofiten les pluges recents per rehidratarse i reprendre l'activitat, després de l'aturada estival.

 Porella platyphylla

Scorpiurium circinatum

També uns quants bolets, alguns força curiosos, dels quals en desconec l'espècie.


Pel que fa a la fauna, i mentre ja tornava cap a casa, només destacar almenys 3 tòtils (Alytes obstetricans), cantant al voltant de Can Palau de la Guitarra.

Finalment, una vegada al cim, tot i que ja era massa tard per observar gaire bé els ocells (un dels motius de la meva visita), si que he pogut gaudir d'una bona posta de sol.

 Les restes del castell, just al cim del turó

Arribant al cim amb els últims rajos del sol; en primer terme, les brolles, molt afectades per l'onada de calor d'aquest estiu

 Des dels murs del castell, mirant cap al mar. Al fons, Pineda de Mar

diumenge, 21 d’octubre del 2012

4.705.279

-1

No em pensava que la cosa anés tant ràpida...Ara toca treballar amb ganes, i de pas acabar la tesi!

diumenge, 23 de setembre del 2012

Riera de Santa Coloma, 21/09/2012

Una de les (poques) coses bones d'estar a l'atur és que tens molt temps lliure. Això si, després de set anys de docència continuada a la Universitat, aquest any se m'està fent una mica estrany això de no fer classes.

El divendres passat vaig anar a fer una passejada per la riera de Santa Coloma a l'alçada de l'estació de tren de Maçanet de la Selva. Aquest és un lloc que en la meva època d'estudiant havia visitat moltes vegades, quasi sempre de manera no planificada, ja que molt sovint, per retards en algun tren, m'havia d'esperar més d'una hora (i sovint dues) fins al següent.

Aquest tram de la riera de Santa Coloma és força interessant, ja que en poc tros hi trobem diversos ambients, des de sorrals amb molt poca vegetació fins a boscos de ribera relativament ben formats. També hi ha algunes basses i braços de riera amb poc corrent, que son aprofitades per diversos amfibis i invertebrats.

Com a resum del dia:

Vistes generals de l'espai

 Interior de les salzedes de salze blanc (Salix alba), molt abundants en aquest lloc

 L'acumulació de restes vegetals ens recorda que per aqui hi pot passar molta aigua

 Phytolacca dioica, una planta invasora i molt freqüent avui dia als nostres rius

Als llocs de menys corrent, són freqüents els sabaters (Gerris sp.) i les llenties d'aigua (Lemna minor), les plantes més senzilles que hi ha.

Sabater (Gerris sp.?)

 Llenties d'aigua (Lemna minor)

En el bosc de ribera:

Femella de Calopteryx haemorrhoidalis (gràcies Albert per la identificació!)

Pararge aegeria

Herba sabonera (Saponaria officinalis) amb aranya inclosa

dimecres, 22 d’agost del 2012

La Vía Làctia a l'hivern

 La Vía Làctia sobre la cinglera del Far

Per mi, l'estiu és una època de poca activitat, tant fotogràfica com de sortir al camp per recollir mostres. Entre la sequera i la massificació de molts dels llocs on vaig, m'estimo més esperar a la tardor per sortir a camp. Mentre espero que vinguin les pluges i la fred, m'he de conformar mirant l'arxiu. Avui, buscant dins de carpetes que quasi ni recordava que tenia, he trobat algunes de les primeres fotografies de paisatge astronòmic que vaig fer, ara fa cosa d'un any i mig. 

De fet ja la vaig penjar fa molt temps, i quan la vaig fer el meu propòsit era captar just el moment en que Vega (l'estrella més brillant de la constel·lació de la Lira) comença a "tocar" la cinglera del Far, cosa que vaig aconseguir. Pero avui, mentre la tornava a processar millor, m'he adonat d'un detall que no vaig veure llavors: vora el marge superior, més o menys al centre, hi surt la galàxia d'Andròmeda. La foto està feta amb un gran angular i per tant no ocupa més que alguns píxels, pero fins i tot així es pot reconèixer perfectament. 

Per cert, els objectes deformats que aparèixen prop dels marges de la foto no són nebuloses, ni galàxies, simplement són el resultat de posar a la càmera una òptica que no toca. Ara toca esperar a tenir els cels ben transparents per repetir la foto amb el 14 mm, que aquest no deforma les estrelles del marge.

Una segona versió de la mateixa foto, més aclarida per fer ressaltar més les estrelles

diumenge, 19 d’agost del 2012

Com la vaig fer: reprocessant la Vía Làctia

 El resultat final

Per petició popular, l'entrada d'avui serà completament tècnica. Deixar clar per endevant que ni molt menys soc un expert en fotografia nocturna, i encara menys en el processat d'imatges, pero si a algú dels qui comença amb aquest tipus de fotografia li és util l'explicació doncs ja em sentiré satisfet. Si algú dels que ho llegeixi li és ni que sigui mínimament útil, li prego que m'ho faci saber, encara que sigui amb un comentari com :-) . M'alegrarà enormement el dia.

1. La tècnica i l'equip fotogràfic.

Una de les tècniques que es recomanen en la fotografia diurna per tal de reduïr el soroll digital és sobreexposar la imatge però sense arribar a "cremar-la". Després, en el processat a l'ordinador ja es baixarà la lluminositat de la imatge als nivells reals.

Però en fotografia de paisatge astronòmic (aquella que es fa quan la majoria de gent està dormint, a la discoteca o veient el partit de futbol), on només tenim la Celístia, la llum de les estrelles, això ja no ho podem fer, ja que la quantitat de llum és tant minsa que les fotos sempre ens quedaran fosques. Fins aqui res de nou: de nit és fosc, tot i que amb el dispendi de llum que hi ha a les ciutats això no sempre és evident.

Per tant, es tracta de, amb l'equip que tinguem sigui quin sigui, captar el màxim de llum possible. Amb les càmeres d'última generació això no és cap gran problema (la nova Canon 5D Mark III, per exemple, arriba a sensibilitats de 25600 ISO). Això, comparat amb el que hi havia fa només uns pocs anys, és simplement una bestialitat. En altres paraules, amb una quantitat de llum 16 vegades més petita, aquesta càmera fa el mateix que puc fer jo amb la meva 5D "primera versió".

2. El punt de partida: la foto.

Per fer la foto de l'anterior entrada, vaig utilitzar la càmera que porto normalment a les meves sortides, una Canon EOS 5D, que tot i tenir els seus anyets (és del 2005) encara funciona molt bé. Com a objectiu vaig fer servir un ultraangular de 14 mm molt lluminós, el Samyang 14/2.8. Com a paràmetres, 30 segons d'exposició (el màxim de temps per a que les estrelles no surtin mogudes a causa del gir de la Terra), amb el diafragma del tot obert per captar el màxim de llum i una sensibilitat ISO de 1600. Cap secret, per tant.

Un petit "truc" és que com més baixa és la temperatura, menys soroll digital acaben tenint les fotos, ja que el sensor s'escalfa menys: per això les càmeres dedicades a astrofotografia venen refrigerades a molts graus sota zero. En aquest sentit no vaig tenir gaire problema, ja que aquella nit feia un fred horrorós.

Una vegada arribat a casa i descarregades les fotos (encara sense processar) el resultat és aquest:


Tal i com es veu, el resultat (aparentment) no és per tirar coets: la Vía Làctia es veu poc lluminosa, i el cel amb poques estrelles. Tota la foto es veu com apagada, sense gaire nitidesa.
 
3. El processat.

Amb el programa que vé per defecte amb les cámeres Canon, el Digital Photo Professional o DPP (que he de dir que no m'agrada gens), vaig fer un primer processat en pla ràpid. En primer lloc, vaig augmentar la lluminositat un punt (és a dir, com si l'hagués fet a ISO 3200). Per fer destacar la Vía Làctia, vaig augmentar el contrast en dos punts, i les "altes llums" de la foto les vaig apujar un punt. I un petit toc a l'opció de "reducció de soroll".

El problema és que, al pujar la lluminositat de la foto, també vaig fer més visible el soroll. En una foto diurna això no s'hagués notat gaire, pero en aquesta foto amb tantes zones fosques si (el soroll es nota molt més a les ombres). Per això, com a toc final vaig aplicar un altre petit truc: disminuir la nitidesa a valors mínims, per tal de fer menys visible el soroll.

El resultat és aquest, el mateix que vaig posar fa un parell d'entrades:


El resultat és una mica millor, pero encara es pot millorar molt més (la foto té una falta de nitidesa encara gran). Per això vaig fer servir el Photoshop Elements, una versió simplificada del Photoshop, amb els elements bàsics però molt més econòmica. Me l'he descarregada fa només uns dies, i acostumat al que tenia fins ara, em sembla una autèntica meravella.

En uns pocs passos (que es poden fer en menys d'un minut, com l'actualitat de La Competència) vaig tenir la versió definitiva: a partir de la versió original, vaig augmentar l'exposició un punt i mig (mitjançant el primer menú que apareix després d'obrir l'imatge), i al menú de capes (Capa --> Nueva capa de ajuste --> Brillo/Contraste) vaig augmentar la brillantor en uns 40 punts, i el contrast en 80 punts. Així vaig poder fer ressaltar el màxim número d'estrelles i les regions centrals de la Vía Làctia, però mantenint foscos el cel i el primer pla. Tot seguit, al menú de filtres (Filtro --> Ajustar Enfoque) vaig augmentar l'enfoc de la imatge (aquest pas el vaig repetir una segona vegada, per fer encara més nítides les estrelles). Després, només queda reduir la imatge a la mida que volem i convertir-la a .jpg. Y esto es todo amigos.

El resultat final

4. Què més podria/voldria haver fet?

Evidentment la imatge final encara podria ser millor si la processés algú amb més coneixements. I tot i que el resultat final per al cel m'agrada (això ja és una opinió personal, a algú altre potser li sembli un tractament massa agressiu, pero jo volia sobretot destacar els núvols rics en estrelles del centre de la Vía Làctia), el que no he aconseguit és fer destacar les muntanyes del primer pla. 

I és que amb el meu equip actual, fins i tot amb els paràmetres amb que vaig fer la foto, no vaig poder captar prou llum com per obtenir el que volia. He provat d'augmentar la lluminositat d'aquesta part de la foto, amb l'únic resultat de fer aflorar un soroll horrible. Per tant, en aquest cas l'única opció seria tenir una càmera capaç d'arribar a unes sensibilitats molt més grans. També podria haver fet una altra fotografia de diversos minuts per al primer pla, i després ajuntar les dues fotografies.

Però ben mirat, de nit és fosc, o sigui que de moment m'estimo més mantenir les meves nocturnes fosques, que a més de conservar l'encant de la nit, és tal i com ho vaig veure jo.

dissabte, 18 d’agost del 2012

Reprocessant la Vía Làctia



Una nova versió de la foto de l'anterior entrada, amb un processat més treballat per tal de fer més visibles els estels menys brillants.

diumenge, 5 d’agost del 2012

La Vía Làctia de la nit abans

La Via Làctia i la contaminació lluminosa, amb una lleugera boirina a l'horitzó. 
Canon EOS 5D, Samyang 14/2.8. 30'' a F2.8 i ISO1600 + lleugera sobreexposició en el processat. Encara que no ho sembli, les muntanyes del primer pla (Torreneules, etc.) superen els 2700 metres d'altitud

La primera nit de la meva sortida de tres dies a Vallter i Carança vaig dormir just al cim de Tirapits, a uns 2800 metres d'altitud. I la fotografia que avui presento està feta a aquella alçada, mirant cap al sud. Les llums que es veuen són les de Vic, Manresa i d'altres poblacions, i a aquesta distància brillaven força més que tota una galàxia. Un bon senyal de la quantitat d'energia que es malgasta absurdament cada nit.

El "problema" de voler fer fotografia de Paisatge Astronòmic en aquesta època és que el cel no és completament fosc fins a quarts de 12. I si, com aquell vestre, tens la mala sort d'enganxar una tramuntana de l'osti i una temperatura força baixa, doncs les hores d'espera es poden fer llargues, moooooolt llargues, i més si no portes tenda on refugiar-te.O sigui que després de sopar, amb tot el cos ja tremolant (tot i portar 4 capes de roba), em fico dins el sac a esperar que es fes del tot fosc.

Al cap d'un parell d'hores, obro els ulls i a sobre meu veig un cel a rebentar d'estels. Amb molta dificultat a causa del fred i el vent, surto del sac (hi he de posar la motxilla al damunt, si no ho faig així l'aire se me l'endú volant) i em poso a fer algunes fotos. Llàstima que a aquella altitud ja no hi han arbres que es puguin incloure a l'enquadrament, o sigui que la composició de les fotos és força pobra. Només puc fer servir les llums de les ciutats llunyanes, que no em pensava que des d'aqui puguéssin brillar tant.

Finalment la son i el fred poden amb la meva força de voluntat i en qüestió d'una hora, se m'han acabat els ànims de fotos. A més, amb el vent que fa algunes de les fotos ja em surten mogudes, tot i tenir un trípode relativament robust. I al dia següent m'espera una bona caminada i m'he de reservar les forçes.

No sé a quina temperatura deuria estar, però el meu sac, que en teoria permet arribar a -5º, no em va servir per gaire a l'hora d'aïllar-me del fred, ja que durant quasi tota la nit no vaig poder dormir, amb el vent que s'em colava per tots els racons.

El Bastiments i el Pic de l'Infern des del coll de Tirapits. Fins i tot en ple Pirineu és impossible lliurar-se de la contaminació lluminosa!!

dissabte, 28 de juliol del 2012

El dia després

Després de dues nits dormint al ras, no és un luxe aixecar-se amb aquesta vista?

Després de fotografiar durant l'hora extremadament blava, encara vaig seguir una estona intentant capturar el reflexe dels estels a l'aigua, Via Làctia inclosa. Però entre el lleuger vent que feia i el corrent de l'aigua, no vaig poder fer res mínimament decent.

Al dia següent, després d'haver dormit unes poques hores, a les 6 del matí ja estic ben despert i de camí cap al lloc que m'he proposat: unes molleres i petits llacs que havia vist el dia anterior, per sota de l'estany Gran de Carançà. Una vegada allà, encara tinc temps per fer algunes fotografies abans que el sol començi a tenyir les muntanyes de tons encesos. Tot l'entorn és preciós, sense cap element que desentoni del paisatge, tot està on ha d'estar; venen ganes de quedar-s'hi per sempre. Només falten alguns núvols, però que hi farem, no es pot tenir tot.

El sol ja comença a iluminar les muntanyes més altes

De cop i volta, els cims més alts començen a quedar il·luminats pel sol: començen uns minuts ben intensos, en què intento aprofitar al màxim aquells moments de llum, anant d'un lloc a l'altre a correcuita. Sovint m'he de posar sobre pedres perquè el terra, més que terra és un fangar on és fàcil enfonsar-se fins més amunt dels genolls.


Em vaig movent ràpidament, buscant els millors enquadraments que ja havia vist la tarda anterior. En situacions com aquesta sembla que el temps passi més ràpid del normal, mentre vaig buscant nous llocs i angles i la llum va canviant més de pressa del que voldria. Al final, em dona la impressió que em quedi a mitges, tantes són les fotografies que vull fer!!

Les cotoneres (Eriophorum sp.), una de les plantes més típiques de les molleres

Al final, la llum es torna massa intensa per fer res de bo, i a més començo a sentir unes veus extranyes, que no són res més que el meu estómac ben buit que demana teca. Per tant, decideixo recollir els trastos, anar a esmorzar i tornar cap a casa. Pero encara em queda un llarg camí fins al cotxe, que tinc a Vallter, on arribo al cap de més de cinc hores de caminada, mig deshidratat i amb la cara ben cremada pel sol.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Capturant estels a l'hora extremadament blava


Un dels llacs de Carançà, tenyit de blau

Aquesta darrera setmana he estat tres dies seguits al Pirineu, mirant de recollir alguna molsa interessant de dia, i intentant captar alguna fotografia que valgués la pena, de nit. Han estat uns dies força esgotadors, ja que a més de tot l'equip fotogràfic (trípode i filtres inclosos), he hagut de carregar a l'esquena el menjar per tres dies, el sac de dormir, aigua, roba d'abric (a 2800 metres, de nit, hi pot fer molt fred!), GPS, uns quants diaris per les posar-hi les molses, aillant, coberts, llanterna...

La foto d'avui està presa el segon vespre, a l'hora en què tot es tenyeix d'un blau intens i començen a apareixer els primers estels. És l'hora que vé després de l'hora blava, l'hora extremadament blava i que per mi, és una de les que més m'agrada per fotografiar.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Capturant la llum d'estels llunyans

El centre de la Via Làctia des de la vall de Fornils. A la dreta de l'imatge, la llum de la plana de Vic

A poca estona en cotxe de Girona, prop de l'embassament de Susqueda, hi ha una vall, petita i arrecerada, on les muntanyes tapen bona part de la llum de les ciutats properes. Des d'aqui, fins i tot a l'estiu, quan l'atmosfera és menys transparent, durant les nits sense lluna podem apreciar clarament el centre de la nostra galàxia, la Vía Làctia.

A les nostres latituds, aquesta zona del cel queda molt propera a l'horitzó, i per tant les llums de les ciutats (que a Catalunya és omnipresent fins i tot en els llocs més remots) ens l'amaguen parcialment. Però més al sud, en paisos on la nit és fosca de debò, la podem gaudir ben alta sobre l'horitzó.

Allà, fins i tot en les nits més fosques no cal cap llanterna per a veure el que et rodeja: la llum de les estrelles, l'anomenada Celístia, ho tenyeix tot d'una llum molt suau, gairebé misteriosa. Aqui, també es pot caminar de nit sense llanterna (una vegada l'ull s'ha acostumat a la foscor, això si), pero l'origen de la llum és molt menys interessant, ja que prové dels milers de kilowatts que absurdament es llençen cap al cel. Segurament això no diu res de bo sobre la nostra civilització, potser un visitant de l'espai exterior preferiria passar de llarg.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Provant el Samyang 14 mm/2.8

 Els cingles del Cabrerès, des de la vall de Fornils, il·luminats per la lluna. S'endevina l'ermita de Sant Pau. Per fi, les estrelles m'apareixen com a punts i no com a taques allargades.

Feia temps que volia canviar el meu objectiu gran angular per alguna cosa millor. El que tenia fins ara, el Tokina 11-16/2.8, és un objectiu amb una qualitat molt bona... però en càmeres de sensor petit com la que tenia abans. Ara bé, no en la 5D (que és una càmera full frame, o sigui amb el sensor de la mateixa mida que els fotogrames dels rodets fotogràfics de 35 mm), on amb aquesta òptica els estels de la perifèria em quedaven com a taques allargades, i no com a punts.

Fa cosa d'un mes i mig no em vaig poder aguantar més i vaig anar a buscar el Samyang 14 mm/2.8, una òptica de la que n'havia llegit moltes coses bones. Però fins ahir no el vaig poder provar en fotografia nocturna, que és per al que més m'interessava. En la següent entrada miraré de resumir les meves primeres impressions (que de moment són molt bones!), pero avui us deixo amb una fotografia fresca d'ahir, feta amb la meva nova joguina, a la vall de Fornils, prop de l'embassament de Susqueda.

dimarts, 19 de juny del 2012

Seguim fent proves de macro extrem...

Ja fa temps que em va arribar el que em faltava d'equip per fer macrofotografia de grans ampliacions. Avui he tingut un petit descans de la feina i he pogut continuar fent algunes proves. Només em falta aprendre'm el seu funcionament amb detall abans de començar a treballar-hi de debò.

El problema de fer macrofotografia amb grans ampliacions és la poca profunditat de camp: a més augment, menys profunditat de camp. I tancar molt el diafragma no és cap solució, ja que llavors el fenòmen de la difracció fa acte de presència i ens treu qualitat a les fotografies. Per tant la solució en aquests casos és fer diverses fotografies (el seu número depèn de l'augment que vulguem aconseguir, entre d'altres factors), i després un programa informàtic especial tria, de cadascuna d'elles, les parts que estan ben enfocades, per ajuntar-les i crear una imatge completament enfocada. El procés és molt més complex i un expert ho explicaria molt millor que jo, pero en resum seria més o menys així.

Totes les fotos d'aquesta entrada són a F8, 1/100'', ISO 100 i flaix extern separat de la càmera. I aixecament de mirall activat. Evidentment, he utilitzat trípode i cable disparador. L'objectiu que he utilitzat és un 28 mm de Canon, amb tres tubs d'extensió.

El "model" que he utilitzat és una llavor de Arisarum simorrhinum. Les vaig trobar l'altre dia de casualitat, les tenia guardades en un calaix des de feia quatre o cinc anys. Suposo que encara seràn viables, algun dia provaré de fer-les germinar. Més o menys fan uns 4 o 5 mm de llarg, o sigui que tampoc són molt petites, pero per aquesta primera prova ja han anat prou bé: tenen prou gruix per jugar amb la profunditat de camp, i la seva coberta és prou rugosa com per donar un cert atractiu a la foto.

 Primera foto: només la part més propera a nosaltres està ben enfocada. Fixeu-vos en la poquíssima profunditat de camp, tot i treballar a un diafragma de F8.

 Segona foto: només els plans intermitjos estan enfocats

I aqui, només la part més allunyada de nosaltres està enfocada

Ara, ajuntem les tres imatges amb un programa especial i el resultat queda així:

 I aqui, la imatge resultant de la fusió de les tres primeres fotos

Evidentment el resultat és molt millorable: caldria fer moltes més fotografies dels diferents plans, separades per una distància constant, i amb una millor il·luminació, a més d'utilitzar un model més atractiu. Pero per haver-hi dedicat només una estona, ja veig que quan m'hi posi seriosament els resultats podran ser molt millors.

diumenge, 10 de juny del 2012

La lluna de la nit abans del trànsit

Scorpius sobre la Meda Gran, en una escena il·luminada per la lluna plena rogenca

Com que tinc la mala costum de tenir massa son pels matins, la nit abans del trànsit de Venus per davant del Sol m'havia instal·lat en uns replans de roca que hi ha sobre la Cala Calella, prop de l'Estartit, on ja m'havia assegurat que hi hauria una bona visibilitat (amb el permís dels núvols!). Així ja no hauria de patir per arribar tard i, a més, podria aprofitar la nit per fer algunes fotografies d'un tram de costa que encara no havia visitat abans, almenys a aquelles hores. 

Ja feia uns quants dies que a casa estava planificant la sessió fotogràfica, mirant quins eren els millors llocs i enquadraments per a fer les fotografies que tenia dins el cap. Però finalment, les fotografies que vaig fer dels llocs que tenia pensats no van quedar gens bé, però si que vaig poder gaudir d'aquesta sortida de lluna, que al travessar els núvols baixos va agafar un color completament rogenc, i que em va agafar completament desprevingut. Una vegada més, les fotografies que més m'agraden són les que no tenia pensades de fer, i que són fruit d'haver-me d'adaptar ràpidament a la llum del moment.

dissabte, 9 de juny del 2012

El trànsit de Venus, vist des del Montgrí

 Pocs minuts abans que el sol es fes visible, la zona on havia de sortir el nostre estel es veia d'aquest color

Ja sé que a hores d'ara ja s'han penjat a internet milers (o més!) de fotos del trànsit de Venus, moltes d'elles molt millors que les que jo pugui fer mai. Pero no vull acabar la setmana sense penjar les fotos que vaig fer del transit de Venus.

El dia abans ja m'havia instal·lat en un dels millors llocs de Catalunya per veure el trànsit (segurament el millor, amb el permís del cap de Creus). El lloc triat: uns planells a uns 50 metres sobre el mar que hi ha damunt de la Cala Calella, prop de l'Estartit. Aqui, si el temps acompanyava, podria veure un horitzo lliure de construccions, arbres o qualsevol altre obstacle.

Finalment vaig tenir sort i els núvols no em van fer la guitza, o sigui que vaig poder gaudir com un nen de l'espectacle.

 Aqui el sol just comença a treure el cap d'entre els núvols baixos

 I just aqui Venus ja es fa visible

 Els núvols van permetre (i fins i tot van facilitar) la observació del trànsit

 Moment del "contacte" de Venus amb el marge del disc del Sol

 Moments finals del trànsit; es poden veure fins a quatre taques solars, que encara que semblin molt petites en relació al disc del sol, tenen una mida comparable a la de Venus

 La costa del Montgrí, poc després de la fi del trànsit. Sens dubte, un bon lloc on passar la nit