Fageda enmig de la boira a la llum de la lluna. Puig dels Llops, novembre del 2011. Algunes branques que semblen desenfocades, en realitat es veuen mogudes a causa del vent
A l'anterior entrada deia que aquella nit, a causa de la boira, no vaig poder fer cap fotografia de paisatge... bé, de paisatge astronòmic no, pero la penombra de la llum de la lluna va crear un paisatge molt diferent al que volia tenir, pero que vaig intentar aprofitar igualment. I el resultat no em desagrada pas, potser pels records que tinc d'aquella nit.
I és que a la fotografia no hi han totes les sensacions que vaig tenir aleshores: a més del vent, la humitat que es colava per tots els racons (el sac de dormir i la tenda van quedar ben molls en ben poca estona!), el fred ben intens i, sobretot, la gran sensació de solitud que sentia en aquells moments.
La fotografia no està feta a unes hores intempestives, sinò a quarts de set de la tarda, que al novembre ja és una hora ben fosca. Llavors encara tenia l'esperança que en algun moment la boira que em cobria s'aixecaria i podria veure les valls de la Garrotxa, mil metres més avall, cobertes per la boira i amb un sostre d'estels. De fet, durant tota la nit el despertador em va sonar cada dues hores per si de cas... pero no hi va haver sort! Segurament per totes aquestes sensacions que recordo, aquesta fotografia m'agrada, quan a algú altre potser no li diu gran cosa.
Potser aquesta és una de les raons per les que segueixo fent fotos, per tenir alguna cosa que em segueixi recordant totes aquestes sensacions al cap de molt temps, quan estic en un laboratori tancat durant setmanes, sense poder sortir a camp.
