dimarts, 12 de desembre de 2017

Ciclogènesi explosiva

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 1/25''

Aprofitant la "ciclogènesi explosiva" d'aquests dies, vaig decidir sortir cap a la costa de Sitges amb l'esperança de fer alguna foto amb el mar ben picat. Aquest tram de costa presenta penya-segats interessats, amb alguna caleta intercalada. La llàstima és que la visió de les construccions i la via del tren no te l'estalvia ningú, deu ser el preu a pagar per voler fotografiar aquests llocs tan propers a Barcelona.

Al arribar al lloc, les cortines de pluja tapaven completament la zona per on se suposava sortiria el sol, així que vaig decidir donar protagonisme al mar. Finalment vaig trobar un racó on les onades impactaven especialment fort, tant que en alguns cops de mar es sentia una lleugera vibració de la roca sota els peus. No cal dir que tant jo com la càmera vam acabar molls de dalt a baix, doncs els esquitxos arribaven fins aquí.

divendres, 8 de desembre de 2017

Reflexes a Cala Becs


Quan un s'inicia en això de la fotografia de natura i es comença a mirar fòrums d'internet, sovint llegeix allò típic que "els grans angulars són per paisatges, i els teleobjectius per fauna". Aquest és un dels majors errors que es poden cometre, i sempre que surto a fotografiar paisatge a la meva bossa mai falta un teleobjectiu, en el meu cas un 70-300 estabilitzat de Canon. I la veritat és que algun moment o altre l'acabo fent servir, així que seguirà a la meva bossa durant molt de temps.

Les imatges d'avui són de cala Becs, una de les dues que hi ha al Bosc de la Marquesa. Estan fetes amb les darreres llums del dia, amb la càmera arran de terra i entre 200 i 300 mm de focal. Em van cridar l'atenció els dibuixos que formava la sorra després del pas de les onades, i em vaig passar una bona estona jugant a fer aquestes abstraccions. Ara només espero que amb aquests colors la junta electoral no apliqui el 155 al meu blog :-)

dimarts, 5 de desembre de 2017

El bosc de la Marquesa


El fet de viure a Barcelona des de fa quasi un any fa que les cales de la Costa Brava em quedin una mica més lluny; en canvi, tinc força més aprop que abans la costa de Barcelona i Tarragona, i últimament estic fent l'exercici de buscar-hi racons que siguin atractius fotogràficament. Aquesta tasca de buscar localitzacions és per mi gairebé tan plaent com la de fotografiar-les: això d'arribar a un lloc que no has vist abans, i passejar-se amunt i avall imaginant com es veurà amb les llums del crepuscle, la veritat és que m'enganxa molt.

Les imatges d'avui són del tram de costa entre Tamarit i la Platja Llarga de Tarragona; aquest és un dels pocs que conserva l'aspecte primigeni que devia tenir la costa del Tarragonès, amb petits penya-segats calcaris i pinedes litorals de pi blanc, i amb alguna caleta de quan en quan. Pel que diuen, aquest espai era propietat d'una marquesa que no el va voler vendre, per allà els anys 60, conservant-ne així l'encant original. No sé si aquesta història de ser certa o no, però la veritat és que aquest lloc és d'una gran bellesa.

dijous, 9 de novembre de 2017

La bellesa amagada de les molses


Una de les coses que més m'agrada de la fotografia macro és que pots trobar tot un univers en miniatura, en el qual fer un munt de composicions diferents sense gairebé moure't del mateix lloc. I una de les experiències que més em relaxa és estar una bona estona buscant els millors punts de vista, jugant amb la il·luminació i el desenfoc del fons.

Les fotografies que avui us ensenyo estan fetes a menys d'un metre de distància l'una de l'altra, i són unes petites molses que es feien sobre unes branquetes de carrasca a la Serra de Prada. Però també podrien ser d'un alzinar de Collserola.






divendres, 3 de novembre de 2017

Les roques de Calella


El Maresme no té gaires trams de costa rocallosa, però els pocs que hi ha ofereixen algunes bones possibilitats per a la fotografia de paisatge. Entre Calella i Sant Pol és on hi ha la major extensió de roques, i recordo que aquí hi vaig passar un bon munt d'hores, intentant aprofitar al màxim les composicions que formen les roques granítiques.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

La Torre de mar endins


Un any més s'ha acabat la temporada en què podem fotografiar el centre de la Via Làctia. Ara toca esperar a finals de l'hivern (i llevar-nos ben d'hora) per tornar-lo a veure. Sort que ara ja són ben visibles les constel·lacions d'hivern (Orió, Auriga, Canis Major...), tan boniques com les d'estiu, i amb l'afegit que és més fàcil tenir cels nets d'humitat.


Les imatges d'avui són de l'estiu, d'un lloc que feia temps que volia visitar, a un dels extrems del país. Aquesta torre es va construir per vigilar la costa dels atacs pirates. I hem de suposar que en aquell moment estava terra endins, i que l'erosió del litoral l'ha deixat en la posició que ocupa avui dia. Sigui com sigui, es un element excel·lent per fotografia nocturna.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

La vall de les feres


L'origen del topònim d'aquest lloc, Vallferosa, no està del tot clar; segons algunes versions vé de feréstec, mentre que per a d'altres fa referència a un congost. Sigui quina sigui la versió correcta, la veritat és que mentre feia les fotografies, al meu voltant no parava de sentir bestioles que es passejaven tranquil·lament, ignorant la meva presència. Així que, per mi, aquesta és la vall de les feres.


diumenge, 21 de maig de 2017

Primavera al Ripollès

Aquesta primavera està essent ben generosa quan a les pluges, amb la qual cosa els torrents de bona part del país baixen plens d'aigua. Ara que s'acosta l'estiu, a la terra baixa mols cursos d'aigua ja comencen a estar eixuts, però al Pirineu, aquest eixut no es nota. Les imatges d'avui son fetes fa un parell de setmanes, en una vall humida del Ripollès.

dijous, 27 d’abril de 2017

Per la costa de l'Albera



Fa un parell de dies, aprofitant que tocava fer treball de camp per l'Alt Empordà, em vaig acostar a fer una sortida de sol a la costa de l'Albera. Tot i que m'esperava que hi hauria més onatge, al final la mar estava molt plana, així que no vaig poder captar la foto que volia. A canvi, els núvols alts em van regalar una sortida de sol ben acolorida. Com a anècdota, just abans de sortir del cotxe vaig perdre els filtres degradats, així que vaig haver de tirar de la capacitat de la 6D de "pujar" les ombres sense perdre massa qualitat.

dissabte, 22 d’abril de 2017

El reflex de Júpiter sobre el cap Norfeu


Hores abans de captar la panoràmica de laVía Làctia, la lluna encara estava ben alta i il·luminava el paisatge amb la seva llum, de fet era possible passejar sense l'ajuda de cap llum artificial. A mesura que anava baixant, Júpiter anava sortint per l'altre costat de l'horitzó, i de tant que brillava projectava el seu reflex sobre el mar.

dimarts, 11 d’abril de 2017

La Punta del Bergantí

Les imatges que us poso avui estan fetes des del mateix lloc que les de l'entrada anterior, només una estona més tard. Quan ja no es veia la Vía Làctia, però el sol no havia sortit encara, em vaig fixar en aquestes roques que s'endinsaven al mar, i em va agradar el contrast que tenien amb el mar, ja il·luminat per les primeres llums. Amb el teleobjectiu i una llarga exposició, vaig aconseguir aïllar-les augmentar aquest contrast, de manera que semblessin suspeses enmig del no res.

 

divendres, 7 d’abril de 2017

Albada galàctica sobre el mar

Panoràmica de 5 fotos verticals, cadascuna a 15 mm, ISO 3200, 30'' i f/2.8
 
Per aquesta època ja es pot tornar a veure la zona central de la Vía Làctia, després de la pausa hivernal... de fet, des de finals de febrer és visible per l'est, ja al final de la nit. Ben mirat, no deixa de ser la sortida de milers de milions de sols, just abans de la sortida del nostre sol.

Les imatges d'avui són dues panoràmiques (per captar l'arc complet de la Via Làctia no n'hi ha prou amb una sola foto), fetes des de la Punta del Bergantí, ben aprop del Cap Norfeu. Aquesta imatge també es podria fer des de la costa prop de Barcelona, si no fos pels milers de milions de llums artificials que acaben amagant la llum d'una galàxia sencera. Per sort, a l'Empordà encara hi ha força racons on poder veure aquest espectacle en tota la seva dimensió.

 L'arc de la nit. Panoràmica de 5 fotos verticals, cadascuna a 15 mm, ISO 6400, 30'' i f/2.8









dijous, 6 d’abril de 2017

El prat de les orquídies


La primavera és temps de flors, i unes de les més agraïdes són les orquídies. El seu sistema de pol·linització és dels més evolucionats que hi ha, i inclou estratègies com l'engany amb formes, colors, textures i fins i tot feromones, que fan creure a l'insecte (normalment abelles mascle) que aquella flor és una femella. D'altres, produeixen nèctar, o donen refugi durant la nit o les condicions meteorològiques adverses.

Aquestes d'avui són d'un prat humit de l'Alt Empordà, però veient la massificació que últimament han patit alguns espais com el Clot d'Espolla o el Torrent de la Cabana, no diré la seva localització (això si, en privat no em farà res dir-vos on és, sempre i quan hi aneu només a fotografiar-les). Les espècies, són Ophrys tenthredinifera (la primera i tercera) i Barlia robertiana (la segona). N'hi havia tantes que havia de vigilar molt bé on posava els peus.

dimecres, 29 de març de 2017

L'ermita penjada


Aquest és un lloc que, des que vaig veure fotografiat ja fa anys, volia visitar de nit. Finalment, aquest gener es van ajuntar les condicions que buscava: nit sense núvols, sense lluna, i amb temps disponible. Vaig estar a punt de no anar-hi, ja que des de casa les condicions de núvols no semblaven gaire bones, i hi ha unes tres hores de camí fins a l'ermita.


Finalment, el cel es va aclarir fins al punt que la llum zodiacal es veia perfectament a ull nu. Veient aquest cel, no és d'estranyar que hagin triat aquesta àrea per instal·lar-hi un observatori astronòmic.


dissabte, 25 de març de 2017

El Far de s'Arenella


Aquest far es troba entre Llançà i Port de la Selva, en un lloc que quan el van fer devia ser molt solitari. Ara, es troba ben a prop de les últimes cases de Llançà, pero el lloc segueix tenint el seu encant. 

Fotografiar un far de nit té una dificultat afegida, i és que la seva llum és tan potent que deixa totalment "cremada" aquella part de la imatge. Una solució és fotografiar-lo amb llum de lluna, que atenua una mica aquest gran contrast. Però la primera nit que hi vaig anar, no hi havia lluna, així que no vaig tenir més remei que, just abans de cada llampada, tapar l'objectiu. La primera foto del post d'avui és fent servir aquesta senzilla tècnica, i la segona és sense tapar.

 30'', f/2.8, ISO 3200