dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon any nou a tothom!

Aquest és un dels molts llocs on ara mateix m'agradaria estar. Un bon lloc per començar l'any, i si pot ser en bona companyia encara millor.

S'acaba l'any i en comença un de nou. Molt bona entrada d'any a tothom!!

divendres, 30 de desembre de 2011

I un altre!

Doncs això, que aquest novembre he tingut la sort de guanyar el 2on premi del 18è concurs de fotografia del Parc Nacional d'Aiguestortes, amb les tres fotografies que encapçalen l'entrada (que per cert vaig fer en dues nits seguides). Si cliqueu a les imatges les veureu força millor.

 
"Mentre baixa la boira"

"Reflexes 1"

 "Reflexes 2"

Per fer la segona i tercera foto (que són quasi la mateixa, només em vaig moure uns pocs metres), vaig arribar al lloc amb el temps just, com és típic que em passi. Tot i que encara quedava una estona de llum, m'hagués agradat tenir una mica més de temps per buscar bons enquadraments, deixant de banda que encara havia de sopar. Sort que el lloc tenia moltes possibilitats, per tant vaig tenir molta sort en l'elecció doncs mai abans hi havia estat.

dimecres, 28 de desembre de 2011

Moltes felicitats a tots plegats

Bé, tot i que no és costum d'aquest blog felicitar ningú pel seu sant, avui farem una excepció, considerant en quin dia estem i també com és "d'esperançador" tot el panorama al país. Espero no sentar cap precedent.

En primer lloc, felicitar a Paco Camps (i també a les seves "amistats de l'ànima"), per la seva elegància a l'hora de vestir. En l'àmbit cultural, s'ha de recordar Fèlix Millet, per la seva tasca de promoció de la cultura catalana. Per cert, aquest de ben petit ja apuntava maneres. Per a què no s'em pugui acusar de republicà o de poc lleial a la corona, donar les meves felicitacions també a Iñaki Urdangarin, que molt sàviament va fer cas als consells que se li van donar. Finalment, ja fora del nostre país, al nostre cor hi ha un lloc per a Vladimir Putin, com a exemple de polític compromès amb la democràcia i el joc net.

A tots ells, doncs, feliç Dia dels Sants Innocents!

PD: per cert, tota proposta d'altra gent a felicitar serà ben rebuda. Candidats no en falten!!

diumenge, 25 de desembre de 2011

Fent proves de macro extrem

 Autorretrat en una punta de bolígraf. A la dreta es veu el cul de l'objectiu invertit que he utilitzat, i a l'esquerra d'aquest, part de la meva cara. Aclarir que el meu nas ha sortit tant enorme per efecte de la distorsió, a la realitat no soc tan lleig, jejeje...

Bé doncs, la setmana passada ja em va començar a arribar l'equip per a fer macros extrems. A partir d'ara, quan parli de "macro extrem" em referiré a la fotografia que aconsegueix ampliacions superiors a 1:1, i que no es poden aconseguir amb els objectius macro tradicionals, que només arriben a 1:1. Encara m'ha d'arribar alguna cosa més (de fet, els dos elements més importants), pero jo, que soc molt impacient, ja he començat a fer les primeres proves.

Ara ja és més tard de mitjanit i demà m'he de llevar ben d'hora per anar a treballar, pero porto tota la tarda fent muntatges amb diferents objectius i passant-m'ho d'allò més bé. De moment els resultats tenen una qualitat horrible, sense nitidesa, a petar d'aberracions i amb una il·luminació que deixa molt que desitjar, pero és el que tenen els inicis. En els propers dies, ja aniré millorant, almenys això espero.

I com es poden aconseguir les ampliacions a les que em referia abans? Doncs el més senzill és amb uns tubs d'extensió, o bé invertint un objectiu normal i corrent (hi han accessoris molt barats per invertir un objectiu, i és una pràctica molt recomanable). Això ja fa temps que ho vinc fent, amb uns resultats prou satisfactoris.

Pero jo volia anar més enllà. Si a un objectiu al que li hem acoblat uns tubs d'extensió, li posem al davant un objectiu invertit, doncs tindrem més ampliació. I si els dos objectius són d'aquells antics, doncs millor que millor, ja que a més de poder-se trobar barats, podrem controlar bé el diafragma per poder augmentar la profunditat de camp i reduir les aberracions.

Un muntatge relativament senzill: tubs d'extensió + 50 mm manual + 50 mm manual invertit

 El muntatge anterior, vist per davant

Però podem anar més enllà. Què passa si el primer objectiu no és "normal", sinò macro? Doncs que encara tenim més ampliació.

 Macro 100 mm + 28 mm manual invertit. Aqui ja començem a tenir ampliacions considerables

Però podem anar més enllà, encara: si entre el macro i la càmera hi posem uns tubs d'extensió, l'augment encara és més brutal. Aquesta tarda, fent les coses ràpid, he pogut arribar a una ampliació de 7:1 (és a dir, 7 vegades la realitat). Fent les coses bé i amb calma, el resultat ha de ser la hostia.

  La variant més "extrema" que he provat avui: el muntatge anterior + 3 tubs d'extensió. També es veu el bolígraf de la primera fotografia.

Però podem anar més enllà. Però això ja serà en una propera entrada, quan tingui les dues coses que encara no m'han arribat.

dimecres, 21 de desembre de 2011

Regalo plantes arbustives mediterrànies

Doncs això, que com a resultat d'un experiment de germinació de llavors que he fet per la tesi, m'han sobrat una gran quantitat de plantes arbustives, i no sé ben bé que fer-ne. Com que eliminar-les em fa una certa cosa, doncs en regalaré a tothom qui en vulgui (això si, les haurà de passar a buscar per la Facultat de Ciències de la UdG o per Pineda de Mar, o també podem quedar a mig camí).

Les espècies són:
- Calicotome spinosa (argelaga negra). Com diu el seu nom, és ben espinosa, us pot ser útil per a fer un tancat verd.
- Cistus albidus (estepa blanca). De flors roses ben grosses.
- Cistus monspeliensis (estepa negra). De flors blanques, més petitones que les de l'estepa blanca.
- Cistus salviifolius (estepa borrera). De flors blanques.
- Erica arborea (bruc boal)
- Erica scoparia (bruc d'escombres)
- Lavandula stoechas (caps d'ase, tomaní). Aromàtica.
- Rosmarinus officinalis (romaní). Aromàtica, i floreix a l'hivern.
- Sarothamnus arboreus (ginestell català)
- Spartium junceum (ginesta)

Totes les llavors van ser collides als voltants de Girona i Caldes de Malavella, per tant son plantes completament autòctones, i no varietats estranyes que ves a saber d'on venen (com és el cas dels romanins que es venen als centres de jardineria, per exemple).

Si algú hi està interessat, pot deixar un comentari en aquest mateix blog, o bé enviar un mail a: miquel.jover(arroba)udg.edu

Això si, penseu que la majoria encara són molt petites i delicades, i necessiten unes quantes setmanes més per a ser trasplantades (si es fes ara, segurament moririen la majoria).

 Plàntules de tomaní o caps d'ase (Lavandula stoechas) d'una setmana de vida. Als testos de més al fons hi ha les plàntules de les estepes (Cistus sp.) i ginesta.

 Plantes de cap d'ase, ja més crescudes

diumenge, 18 de desembre de 2011

Un altre premi!

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat al mes d'abril.

De vegades, aixecar-se a les 5 de la matinada per a fer fotos de la sortida del sol, ficar-se dins l'aigua fins la cintura amb la roba que portes en aquell moment (cosa que vol dir quedar-se moll la resta del dia), o passar fred, són petits sacrificis que tenen recompensa. De fet, gairebé sempre, només el fet d'estar en segons quins llocs ja és una recompensa per si mateix.

Com per exemple en el cas d'aquesta foto, que ves per on, resulta que ha estat guardonada amb el 1er premi de la categoria "socis" del XVIII Concurs de Fotografia Naturalista de l'Associació de Naturalistes de Girona. Veient l'enorme nivell que tenen les fotografies presentades aquest any i els anteriors, gairebé em sorprèn que el jurat l'hagi escollida. Si al final resultarà que fins i tot en sé, de fer fotos...

Per fer-la, aquesta passada primavera, em vaig haver de ficar dins l'aigua, fins gairebé la cintura, amb roba normal. Com ja vaig comentar a l'entrada passada, en aquest cas podria haver anat cap al cotxe, agafar les botes d'aigua i tornar a fer la foto amb comoditat. Pero llavors, quasi segur, la llum tan especial ja no hi seria, i hauria perdut aquell moment. 

Per sort, ficar-me a l'aigua en aquestes condicions em provoca una mena de plaer primitiu, gairebé animal, i és el que fa que, quan estic durant tot un mes sencer davant l'ordinador analitzant dades de la tesi, o havent de mesurar plantes al laboratori cada dia, sense poder sortir al camp, recordi aquests moments i pensi que va valer la pena.

Tot això ho explico perquè, en la meva opinió, per fer bones fotos de paisatge, a més de dominar la tècnica i tenir clars els conceptes, el més important no és tenir una càmera i objectius caríssims, ni anar-se'n de viatge a països llunyans i exòtics. En la meva opinió, el que importa és llevar-se de matinada i anar als llocs ben d'hora, carregant tot l'equip quan sovint encara és fosc, per captar la llum que en algunes ocasions ens ofereix la natura. Evidentment que també podem arribar al lloc a les 12 del migdia, fer una birria de foto i després posar-li tot el Photoshop que vulguem. Pero per a mi, la fotografia de paisatge no és això.

Per cert, si voleu veure la foto en paper, com realment cal, la podeu trobar al centre cultural la Mercè de Girona fins el 22 de gener, juntament amb la resta de fotos guanyadores i finalistes.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Esclet inundat, una altra vegada

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat dos dies després de la fi del temporal

Les pluges abundants de les dues últimes setmanes han deixat els camps i estanys a vessar d'aigua. La setmana passada, quan encara teníem a sobre el temporal, em vaig acostar al prat de dall d'Esclet, a veure com estava de ple.

 
L'hora blava, al principi de l'últim dia de pluges. Equip: càmera, trípode i despertador a les 5:30 de la matinada.

El nivell de l'aigua era máxim, i a més del prat de dall (ara estany), alguns camps i camins dels voltants també estaven ben inundats.  Molt possiblement que els ocells d'ambients acuàtics, al poder-se repartir més al llarg de l'espai, ho tindràn més fácil per evitar els caçadors.

Pel que fa a mi, com que no portava botes d'aigua altes (no pensava que hi hagués tantíssima aigua), em vaig haver de ficar amb el que portava posat, o sigui uns simples pantalons i unes botes que no arrivaben als genolls. Vaig aprofitar, entre foto i foto, per a fer-me algun autoretrat en plena feina.


A mesura que el dia anava avançant, la llum s'anava tornant més cálida. I va començar un lleuger plugim, que em va deixar el filtre degradat ple de gotes d'aigua. No és que la pluja em molesti (de fet, m'encanta sortir a passejar els dies de pluja), però no vaig tenir més remei que obrir el diafragma (reduint així la profunditat de camp), per intentar dissimular les gotes i que no sortissin a les fotos.

 Una altra vista del prat, una mica més tard.

Finalment, després d'un parell d'hores gaudint com un nen, vaig sortir de l'estany i vaig anar cap a la feina. Com que no portava roba de recanvi, vaig estar bona part del dia amb els peus ben molls... pero satisfet per l'experiència.

Evidentment que aquell matí, en comptes de ficar-me dins l'aigua amb el que portava posat, podria haver anat a la facultat de ciències, agafar unes botes que cobríssin fins la cintura, tornar al mateix lloc i fer les fotos. Pero llavors, segurament, aquella llum que hi havia ja hauria desaparegut. I la sensació que vaig sentir en aquells moments, passant fred dins l'aigua, sota la pluja, a punt de caure diverses vegades amb el risc de mullar tots els objectius, i en un entorn com és Esclet, bé que s'ho va valer.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Jo ja he votat

Doncs això. Tot just fa una estona he tornat de complir les meves "obligacions" democràtiques.

La jornada de reflexió d'ahir em va anar molt bé, doncs avui ja tenia molt clar quins eren els meus candidats, tots amb unes grans capacitats per estar al govern.

Bé, això ho dic perquè queda molt políticament correcte dir-ho. En veritat, pel que he vist durant aquestes dues setmanes de campanya electoral, el panorama es presenta més negre que el cel del Sahara.

Però en definitiva, com que a algú s'ha de votar, els candidats a qui he dipositat la meva confiança han estat aquests:

- Joseph Ignace Guillotin: perquè posarà als banquers al lloc on toca.
- Dr. Victor Frankenstein: perquè va saber treure profit de les retallades (de la gent).
- Pinotxo: perquè almenys, de les seves mentides en podríem treure alguna cosa útil (fusta per escalfar-nos els dies d’hivern).
 
Llàstima que cap d'aquests sortirà escollit, pero només que el proper govern tingués un 1% de la capacitat d'aquests tres, jo ja em donaria per satisfet.

dilluns, 14 de novembre de 2011

La bruguerola en detall

 Aquesta és la bruguerola (Calluna vulgaris)

Avui al matí m'he acostat un parell d'hores a unes brolles que hi ha entre Cassà de la Selva i Caldes de Malavella, aprofitant que tenia unes hores mortes abans d'una reunió. Fa un parell de setmanes recordava que la bruguerola tot just havia començat la seva florida de tardor (una de les poques plantes que podem observar en flor en aquesta època), per tant volia mirar de fotografiar-la en el seu millor moment, abans que no s'assequessin les flors.

I aquí en teniu el resultat. Aquesta vegada no he utilitzat un objectiu macro, sinò un vell objectiu manual acoplat a uns tubs d'extensió, tot plegat dona uns resultats prou dignes. Això si, he hagut d'utilitzar el flaix, la llum que hi havia no era pas la millor.

 El mateix brot de dalt, més en detall... Per molt que em miro les plantes, elles sempre em sorprenen amb algun petit detall que no havia vist abans.

Aquí, des d'una altra perspectiva

dijous, 13 d’octubre de 2011

Reflexes

 L'Estany Clot a la llum de la Lluna.

Estem tenint un principi de tardor ben atípic. Sembla com si últimament les estacions s'hagin retardat un o dos mesos: temps més propi de principis de setembre o finals d'agost en ple mes d'octubre, i el passat juliol que va ser ben poc estiuenc. I l'any passat, les famoses nevades quan ja gairebé estavem a la primavera.

Per això, a mitjans setembre, aprofitant aquest allargament de l'estiu fins i tot a l'alta muntanya, vaig fer una escapada al Pirineu, per tal de fer unes quantes fotografies nocturnes. Com que el pla era quedar-se a dormir al ras, sense tenda, sabia que si no hi anava aquells dies difícilment podria tornar-hi aquest any (tot i que veient el temps que està fent, veig que m'equivocava, a aquest pas encara podré fer vivac al desembre).

La foto d'avui està feta al l'Estanh Clot, prop del límit amb la Vall d'Aran. Tota l'escena estava il·luminada per la llum de la lluna, que aquells dies estava ben plena, i permetia fins i tot llegir sense llanterna.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Frustració

 
 La cinglera del Far, ahir a la nit. Siusplau, cliqueu a la imatge per veure-la en millor qualitat.

Aquest cop, tampoc ha pogut ser. Per la nit d'ahir anunciaven la pluja d'estels de les Dracònides. Segons  les previsions havia de ser una pluja espectacular (tot i la lluna quasi plena), amb un pic de fins a 500 estels fugaços per hora. I sembla ser que en els llocs on el cel va estar serè es van poder apreciar bé, amb un pic de 350 meteors per hora. Felicitats per als que ho van poder veure!

En el meu cas, però, una altra vegada vaig tenir mala sort. En el moment del màxim, el cel es va començar a tapar amb uns núvols prims, que deixaven veure els estels més brillants, pero que unit a la presència de la lluna, feien que el cel estigués molt lluminós. Cap pluja d'estels a veure, per tant. I aquest matí, anant cap a Girona, he pogut veure un cel transparent com feia molt temps que no veia. En fi, que porto tot el dia amb una amarga sensació de frustració.

Aquest any estic tenint molta mala sort amb els fenòmens astronòmics. A principis d'any, la pluja d'estels de les Quadràntides havia de ser espectacular, per això em vaig acostar al cap de Creus per observar-la. Resultat: cel completament núvol. Al dia seguent, cap al Montgrí a veure sortir el sol eclipsat darrere les illes Medes: resultat, cel ben núvol per on sortia el sol. A l'estiu, exactament el mateix resultat durant l'eclipsi total de lluna.

En fi, ja vindràn temps millors.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Fotografiant les llunes de Júpiter

 Júpiter i 3 de les seves llunes: d'esquerra a dreta, Calixt, Júpiter, Ío i Ganímedes. Feta a 300 mm de focal, i amb un retall posterior considerable.

Últimament no tinc gaire temps per sortir a fer fotos nocturnes (ni tampoc diurnes). La feina de tesi m'està absorbint completament les últimes setmanes (pero els resultats que estic obtenint s'ho mereixen). Sobre la taula, la càmera em mira amb cara de pena i en el fons de la seva ànima em demana que la tregui a passejar. En fi, ja vindràn temps una mica millors.

Pero ahir vaig poder dedicar una mica de temps a fotografiar una mica de cel. La foto que poso avui no és d'un paisatge astronòmic, ni d'una Via Làctia brillant. De fet, és tan dolenta que quasi bé em fa vergonya posar-la, pero en fi, es la única d'aquests últims dies.

De totes maneres, no em deixa de sorpendre que amb un teleobjectiu normalet i des del terrat de la facultat de ciències de la Universitat (en un lloc podrit de contaminació lluminosa) hagui aconseguit fotografiar tres de les llunes de Júpiter, a més d'apreciar-se el planeta com un disc ben definit, i no com un punt.

El proper repte: fotografiar els anells de Saturn.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Curs d'iniciació a la fotografia de natura, aquest mes d'octubre


Tinc el plaer d'informar-vos que, el proper mes d'octubre, impartiré un curs d'iniciació a la fotografia de natura. Serà un curset de nivell bàsic, enfocat a persones que vulguin conèixer la seva càmera per a treure-li el màxim rendiment, i conèixer al mateix temps les modalitats i tècniques bàsiques de la fotografia naturalista. En aquest enllaç, hi podreu trobar més informació i el programa ampliat.

Dates i horaris: dimecres 19, dijous 20, dimecres 26 i dijous 27 d'octubre, de 6 a 9 de la tarda. El 5 de novembre, es farà una sortida de camp a la Vall de Sant Daniel, de mig dia de durada.

Preu: 30 euros per persona. En cas de no tenir prou assistència, el curs no es farà, pero la sortida de camp es mantindrà (amb una reducció de preu, que quedaria en 10 euros) i on s'aprofitaria per explicar els conceptes més importants que s'haurien tractat al curs. De la mateixa manera, si per manca de disponibilitat de dates algú només pogués venir a la sortida de camp, el preu per aquella sortida seria de 10 euros.

Material necessari: és recomanable portar una càmera reflex (ja sigui digital o de rodet) amb els corresponents objectius, o bé una càmera compacta amb controls manuals per al temps d'obturació, el diafragma i la sensibilitat.

Lloc: GIRONA, al Centre Cultural la Mercè. Adreça: Pujada de la Mercè, 12.

Inscripcions: al telèfon 689901942, o bé a les adreçes electròniques: alytes.obstetricans@gmail.com i miquel.jover@udg.edu

dimecres, 14 de setembre de 2011

Els resultats d'una mala planificació en una excursió (part I)

 Part del poble de Cabó, vist des de la serra de Prada

Avui em vé de gust explicar-vos el que em va passar en una sortida que vaig fer fa poc... Com alguns ja sabeu, una de les meves passions-obsessions són els briòfits, i les plantes en general.

Aquest mes de juny, ja feia cosa d'un any que no sortia a mostrejar, o sigui que vaig decidir fer una sortida de tres dies a la Serra de Prada, entre l'Alt Urgell i el Pallars. L'objectiu de la sortida? Doncs mirar de recollir alguna espècie de molsa que encara no conegués. I aprofitant que anava a una zona poc poblada i ben fosca per la nit, mirar de fer alguna bona sessió de fotografia de paisatge astronòmic.

El viatge des del Maresme fins a la Cabó, el poble que hi ha als peus d'aquesta serra, és força llarg, i s'ha de passar per força per tot l'scalextric de les autopistes del Vallès, a no ser que es vulgui anar pel perillós (i més ara, que està en obres) Eix Transversal. Per tant, a quarts de 7 ja estava conduint.

Com que vaig sortir en dissabte, el transit no era gaire intens, cosa que és d'agraïr. Per tant, a partir de Martorell, passat el famós peatge, ja em vaig començar a relaxar. Total, penso, en un parell d'hores ja estaré als peus de la Serra i podré començar a caminar i agafar molses. Fins aqui, tot bé.

Però caram, arribant a Igualada, quan ja portava més d'una hora de cotxe, resulta que em dona per buscar en una de les butxaques de l'armilla que sempre porto al camp, i que em serveix per guardar la navalla per collir mostres, la llibreta de camp, el GPS, mapa, el llapis per prendre apunts... pero caram, on coi és l'armilla?? Doncs a la cadira de la meva habitació!!! Despistat!!!!

Com que de cap manera puc mostrejar sense llapis ni llibreta de camp, doncs no em queda més remei que tornar a buscar l'armilla a casa. Apa, a desfer tot el cami recorregut (i peatges pagats!!!) a buscar el que t'has deixat.

Una vegada a casa, doncs vinga, a agafar tot el que m'havia deixat i tornar a començar el camí. Total, que vaig arribar a l'inici del meu itinerari a les 2 del migdia. Però almenys, amb tot el que necessitava. O potser amb més del que necessitava?

Continuarà...

dimarts, 6 de setembre de 2011

Càdec a Cadaqués


Els càdecs són uns arbustos molt abundants al litoral del cap de Creus, sobretot a la banda més propera al litoral. Quan es reuneixen en grans densitats, formen un tipus de vegetació, els cadequers, que han acabat donant nom al poble de Cadaqués.

dilluns, 5 de setembre de 2011

diumenge, 4 de setembre de 2011

Can Rabasser de Dalt, de nit

 Canon EOS 5D, Tokina 11-16 mm/2.8. 30'', f2.8, ISO 1600
 
Can Rabassers de Dalt, una de les moltes masies del cap de Creus que ha quedat abandonada.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Pinedes


A Finlàndia, els pins són ben alts, i amb els troncs ben rectes. Aquests són Pinus sylvestris, el mateix pi que tenim a la muntanya mitjana de Catalunya. Això si, són una mica diferents, concretament d'una altra varietat. La nostra, és la varietat catalaunica, amb les fulles d'una tonalitat un xic més blavenca que no pas la varietat finlandesa.

Per cert, cada cop estic més espantat de la poca qualitat que tenen les imatges quan les pujo al bloc... millor que cliqueu a la imatge per veure-la millor.

diumenge, 14 d’agost de 2011

La vall de Fornils, a la llum de la lluna


Cassiopea, just sobre la cinglera del Far. Fixeu-vos, prop del marge dret de la foto a l'alçada de Cassiopea, hi ha un petit núvol difús. Algú sap què és?

Després de molts dies d'espera, aquesta setmana per fi han arribat unes quantes nits amb l'atmosfera ben neta. Així doncs, el dimecres, després de tot un dia de feina a la Facultat, vaig carregar la tenda de campanya al cotxe, i vaig enfilar la carretera d'Olot, en direcció a un dels meus indrets favorits: la vall de Fornils.

Jo ja m'imaginava que aquella no seria la nit ideal per fotografiar gaires estels ni la Vía Làctia (hi havia lluna quasi plena) pero de totes maneres vaig decidir provar sort. Total, després de tant temps sense sortir de nit, en comptes de quedar-me a casa millor em passo la nit a la fresca, que s'hi està molt millor!

A la motxilla, el més bàsic: unes quantes llaunes i un fuet per sopar, aigua, roba d'abric i una manta per si qualsevol raó m'havia de quedar a dormir al ras (cosa que finalment no va passar). I evidentment, el trípode i la càmera.

L'església de Sant Martí Sacalm, situada sobre un petit turó a l'entrada de la vall de Fornils

Per als que no conegueu gaire la zona, la vall de Fornils es troba sota els cingles del Cabrerès, més exactament entre la cinglera del Far i de Casadevall a la part alta, i l'embassament de Susqueda al fons. Aquesta vall, que algun dia va estar plena de masos habitats, avui dia ha quedat completament despoblada. També hi havia un castell medieval i uns quants molins d'aigua, però de tot això ara només en podem veure les ruines, fruit de dècades d'abandonament.

El Cinturó de Venus i la Lluna, sobre les Guilleries. A primer terme, la vella masia de Puiggalí

Una vegada allà vaig deixar el cotxe vora Sant Martí Sacalm i em vaig començar a endinsar a la vall. Aquella nit, el meu objectiu era Puiggalí, una vella masia situada a una mitja hora de camí a peu. Per sorpresa per mi (quasi mai ho aconsegueixo) hi vaig poder arribar amb les últimes llums del dia, per tant em va quedar una mica de temps per buscar els millors enquadraments. I també, per sopar amb calma, cosa important quan saps que t'espera una nit ben llarga.
 
 La cinglera del far, vista des d'un altre angle
 
Al final, tot i la lluna que ho inundava tot de llum, alguna cosa mínimament digne vaig poder fer. De fet, que hi hagués lluna em va anar molt bé, doncs vaig poder captar el paisatge ben il·luminat sota els estels. Evidentment, estar de nit rodejat de cingleres i boscos (i vaques!!), va ser una experiència molt millor que quedar-me a casa mirant programes de televisió idiotitzants. Per tant, a la que torni a venir alguna nit ben neta de núvols, ja sabeu on trobar-me!

 Vaques pasturant a la vall de Fornils. Darrere seu, la masia abandonada de Puiggalí i la cinglera del Far

divendres, 5 d’agost de 2011

Contrallum al cap Norfeu


Un simple contrallum al cap Norfeu, al matí següent de provar sort fotografiant la Vía Làctia.

dijous, 4 d’agost de 2011

La meva primera Vía Làctia de l'estiu

 Vía Làctia i contaminació lluminosa des del cap Norfeu (península del cap de Creus)

Aquest any està fent un estiu molt atípic... la majoria de les nits han estat més o menys tapades de núvols o amb pluja (almenys als voltants de Girona). I les poquíssimes nits que hem tingut un cel dels bons, no he pogut sortir per raons de feina. Ahir, però, em vaig decidir a provar sort al cap Norfeu, aviam què sortia. El resultat, doncs alguna foto mediocre, i poca cosa més. Aquesta d'avui és una de les que es salva una mica, sense ser cap gran cosa. La calitja que hi havia no em va permetre fer gaire res més, i això que just en aquell moment és quan vaig tenir més visibilitat.

Quines ganes de tenir un cel ben transparent i sense lluna!!!!

dimecres, 3 d’agost de 2011

Primeres imatges en detall de Vesta

Fixeu-vos en quina meravella d'imatges que està captant la sonda Dawn, que ara mateix es troba orbitant l'asteroide Vesta (que és un dels mes grans del cinturó d'asterioides, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter). 

http://www.nasa.gov/mission_pages/dawn/multimedia/gallery-index.html

En aquest enllaç les podreu veure en tota la seva resolució i, de pas, anar seguint la missió moment a moment. Jo hi he fet una petita ullada, i de moment el que he vist no té desperdici.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Tunejant la EOS 400D

 Aquesta és la EOS 400D

Realment, els fabricants de càmeres ens ofereixen els millors productes que ens poden donar al preu que paguem? O bé, les càmeres que tenim tenen certes funcionalitats "capades" per a "obligar-nos" a que ens comprem models de càmeres superiors al cap de pocs anys? Evidentment ja podem suposar que la resposta és la segona, pero es que de vegades et trobes amb casos que t'ho demostren clarament.

La EOS 400D ha estat la meva primera reflex digital, des de ja fa més de tres anys, i m'ha donat, i em segueix donant, moltes alegries. Pero hi havien algunes coses que li trobava a faltar, coses que si que tenen els models de gama superior (i que per tant, són més cars). Si vols tenir aquestes característiques, doncs toca pagar.

Això, fins fa un parell de mesos. Resulta que per la xarxa corren uns arxius, que si te'ls instal·les a la càmera, doncs desvetllen algunes de les funcionalitats que venen amagades de fàbrica. I que no són poques...

Ara, amb la càmara "tunejada", puc fer les seguents coses:

- Sensibilitat ISO augmentada fins a 3200. Abans, només arribava a 1600.

- Seleccionar manualment la temperatura de color, en graus K. Abans, res de res.

- Medició puntual (o sigui, la capacitat del fotòmetre de la càmera de mesurar una àrea molt petita al centre de la imatge, per tenir més precisió en la medició). Abans, només medició puntual, molt menys precisa.

- Possibilitat de tenir seleccionats a la vegada diversos punts d'enfoc (els que jo vulgui), i no només un o tots a la vegada, com era fins ara.

- A més, menús ampliats, possibilitats de disparar sense tocar cap mena de botó, possibilitats de disparar com si la càmara tingués un intervalòmetre incorporat (o sigui, que automàticament va fent fotos, durant el temps que es vulgui, sense necessitat d'anar tocant el disparador cada vegada), visualització exacta de quantes fotos ha fet la càmera en total, visualització de la sensibilitat en el visor...

D'entre aquestes millores, la ISO 3200 no és real, és feta a través de software (és a dir, l'efecte seria el mateix que augmentar l'exposició amb algun programa informàtic, una vegada ets davant l'ordinador). Per tant no té massa importància si treballes en RAW, com és el meu cas. El tema de la temperatura de color tampoc és de gaire ajuda, doncs igualment es pot modificar a casa, tranquilament.

Pero el tema de la medició puntual si que m'ha salvat de moltes situacions. Per exemple, la nit de la celebració de la victòria del Barça, en què hi havien escenes molt contrastades i només amb la medició puntual m'hagués costat molt més exposar correctament (cosa que hagués estat un inconvenient, doncs hi havien fotos que les havia de fer ràpidament, o les hagués perdut). 

 Una de les fotos fetes gràcies a la medició puntual. En aquest cas, volia que les cares de la gent que hi ha just sota la llum sortíssin ben exposades

dilluns, 1 d’agost de 2011

Bolets finesos (IV) en format quadrat

Canon EOS 5D, EF 100/2.8 Macro. 1/250, f 2.8, ISO 400

Just en el moment que s'hi acostava un petit animaló.

dissabte, 30 de juliol de 2011

divendres, 29 de juliol de 2011

Bolets finesos

 Canon EOS 5D, Yashica ML 28/2.8. 1/80, f5.6, ISO 400. Sense flaix, i amb una dotzena de mosquits als braços i cara

Els troncs en avançat estat de descomposició són molt freqüents en els boscos humits i poc intervinguts pels humans. Aquest, que estava en un dels boscos de Joensuu, tenia al damunt una bona clapa de bolets ben vistosos.

dijous, 28 de juliol de 2011

Els mosquits de Finlàndia

Mosquit (espècie indeterminada) descansant. Joensuu (Finlàndia), juny del 2011

A Finlàndia, i sobretot al nord del país, a Lapònia, els mosquits són d'allò més abundants. Estan pertot arreu. Vagis on vagis te'n trobes. Més ben dit, són ells els que et troben a tu.

A l'hivern, amb tota la neu i el gel que ho cobreixen tot, no n'hi ha ni un. Però a mesura que avança la primavera, les temperatures augmenten i la neu es fon, començen a fer la seva aparició. Pel que diu la gent del país, els pitjors mesos són juny i juliol (o sigui, precisament l'època en que hi he anat). A l'agost, sembla que la cosa ja no és per tant, i a la tardor ja desaparèixen, fins l'any vinent. Però no sense abans haver martiritzat als animals salvatges i també als finesos (els rens poden arribar a perdre mig litre de sang al dia per culpa d'aquestes xeringues amb ales).

Aquest ja tenia l'estómac ben ple de sang d'alguna víctima anteriror (qui sap, potser jo mateix). Aqui el veiem descansant sobre l'esporòfit d'una molsa (Polytrichum sp.)

És sobretot a dins del bosc on n'hi ha més. A fora també n'hi ha, pero és més suportable. El problema venia quan m'havia d'aturar dins del bosc a fotografiar alguna planta. En un centímetre quadrat del meu braç vaig arribar a tenir-ne tres, xuclant la meva sang. Si normalment fer macrofotografia exigeix un cert grau de concentració, en aquesta situació la cosa podia arribar a ser molt complicada, ja que mentre estava concentrat, enfocant bé, anava notant les seves punxades als braços i la cara.

Finalment, però, tot i aquesta desagradable companyia, vaig poder fer alguna fotografia prou potable, que es salvarà d'anar a la paperera.

dimecres, 27 de juliol de 2011

Achillea ageratum

Canon EOS 300D, EF 100 mm/F2.8 Macro. 1/200'' a f5.6, ISO 100. Amb flaix. Juliol del 2011

L'agèrat (Achillea ageratum) és una planta relativament rara a la plana de la Selva, ja que els substrats silicis que hi predominen no li agraden gaire. Aquest exemplar (de fet, l'únic que vaig veure, però de ben segur que n'hi havia més) estava ben florit al costat d'un camí proper a Caldes de Malavella, en una zona coberta per brolles de bruc d'escombres.

Al damunt seu, un animaló d'una espècie que no sé quina és. Com que ja era l'última hora d'un dia gens assolellat, doncs es va estar ben quiet mentre li feia les fotos que vaig voler.

La foto, doncs està feta amb una quasi prehistòrica EOS 300D (no la Nikon D300, que ja m'agradaria...), de l'any 2003. No està del tot malament per haver sortit d'una de les primeres càmeres digitals d'ús aficionat que hi va haver, amb "només" 6 megapíxels.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Pels voltants de Joensuu

Això no és un parc natural, sinó les afores d'una ciutat de més de 70.000 habitants

Joensuu és la ciutat on em vaig estar una part de la meva curta estada a Finlàndia. Té uns 72.000 habitants, i és la capital de la regió de Carèlia del Nord, prop de la frontera amb Rússia.

Una de les coses que més em van agradar d'aquesta ciutat és la gran extensió de zones verdes que té, i que a més son molt diferents de les que tenim aqui (i no em refereixo només a que la vegetació sigui d'un altre tipus). 

Almenys al meu poble, les zones verdes, en el millor dels casos, són un espai amb els arbres, d'espècies que no són les autòctones (palmeres, moreres...) ben arrenglerats, sense cap tipus de vegetació sota seu. No sigui cas que alguna herba agosarada se li acudeixi germinar, llavors cal eliminar-la sense pietat. I cada vegada més, com una mena de plaga, proliferen les plaçes dures, completament desnaturalitzades, i que almenys a mi no em fan venir cap gana de passejar-m'hi.

A Joensuu, en canvi, la vegetació de les zones verdes urbanes és bàsicament la mateixa que hi ha als espais naturals: pi roig, picees, bedolls, trèmos, nabius, aurons... vaja, les mateixes plantes que a Catalunya les trobem als Pirineus i altres muntanyes humides, aqui estan a nivell del mar.

Els diferents barris de la ciutat estan units per camins com aquests, que són ben aprofitats per la gent com a zones de passeig i de lleure

Per cert, que durant els varis dies que em vaig passar recorrent aquests boscos urbans, em va costar molt trobar alguna deixalla, alguna resta com llaunes, plàstics o restes de paper. Cosa que s'agraeix molt a l'hora de passejar-hi.

 
L'interior del bosc, ple de falgueres i altres plantes boreals

No seria possible, en cadascun dels nostres pobles, reservar ni que fos una sola plaça, plantar-hi alzines i suros i deixar que a sota seu hi creixéssin lliurement els marfulls, galzerans, lligaboscs, rosers salvatges i demés "males herbes" mediterrànies?? Per mi, és mil vegades més bonic un marfull ben florit, que no pas els parterres de gespa i Carpobrotus que hi ha pertot arreu. Sembla que aquí, a casa nostra, encara tenim aquesta idea tan arrelada que les plantes autòctones són brutícia i que cal eliminar-les.

Murs de pedra seca i prats de dall

Epilobi de fulla estreta (Epilobium angustifolium)