La bellesa amagada de les molses

Una de les coses que més m'agrada de la fotografia macro és que pots trobar tot un univers en miniatura, en el qual fer un munt de composicions diferents sense gairebé moure't del mateix lloc. I una de les experiències que més em relaxa és estar una bona estona buscant els millors punts de vista, jugant amb la il·luminació i el desenfoc del fons.

Les fotografies que avui us ensenyo estan fetes a menys d'un metre de distància l'una de l'altra, i són unes petites molses que es feien sobre unes branquetes de carrasca a la Serra de Prada. Però també podrien ser d'un alzinar de Collserola.

El prat de les orquídies

La primavera és temps de flors, i unes de les més agraïdes són les orquídies. El seu sistema de pol·linització és dels més evolucionats que hi ha, i inclou estratègies com l'engany amb formes, colors, textures i fins i tot feromones, que fan creure a l'insecte (normalment abelles mascle) que aquella flor és una femella. D'altres, produeixen nèctar, o donen refugi durant la nit o les condicions meteorològiques adverses.

Aquestes d'avui són d'un prat humit de l'Alt Empordà, però veient la massificació que últimament han patit alguns espais com el Clot d'Espolla o el Torrent de la Cabana, no diré la seva localització (això si, en privat no em farà res dir-vos on és, sempre i quan hi aneu només a fotografiar-les). Les espècies, són Ophrys tenthredinifera (la primera i tercera) i Barlia robertiana (la segona). N'hi havia tantes que havia de vigilar molt bé on posava els peus.

Començant amb el macro extrem

Sorus d'esporangis de Polypodium vulgare a 4X. Apilament de 106 imatges

Aquests dies estic experimentant (i passant-m'ho molt bé!) amb una tècnica de macro que segur que molts de vosaltres ja coneixereu i fins i tot haureu fet, però que tenia pendent d'aplicar des de fa molt de temps. Es tracta de l'apilament d'imatges, que ens permet obtenir grans ampliacions amb una gran quantitat de detall. Una benedicció per als que ens agrada fotografiar coses molt petites.

El problema a l'hora de fer aquestes fotos és que, quanta més ampliació vulguem, menor és la profunditat de camp. Què podem fer si volem més augment, però a la vegada tenir-ho tot ben enfocat? Una opció que podríem pensar és tancar molt el diafragma, però a aquestes ampliacions la obertura efectiva (la real, no la que ens diu l'objectiu) a què treballem és tan petita que la difracció ens arruïnarà les fotos. Per fer les fotos d'avui vaig utilitzar un objectiu de microscopi acoblat a la càmera amb dos tubs d'extensió, amb la qual cosa l'ampliació de de 4X... i la profunditat de camp de només 0,016 mm!!

La solució doncs és l'apilament d'imatges, que consisteix en fer moltes fotos, i anar acostant la càmera lleugerament a la mostra a cada foto. Així, el que tindrem és que cada foto té una profunditat de camp mínima i amb la zona enfocada lleugerament desplaçada a la resta. Una vegada fet això, un programa s'encarrega d'apilar-les, quedant-se amb la part nítida de cada foto i obtenint així una imatge de gran nitidesa global. A sota podeu veure una de les fotos individuals. A aquestes ampliacions es poden veure les espores una a una i també els estomes, us recomano que cliqueu a les fotos per veure-les a major resolució. Per la foto que encapçala l'entrada d'avui vaig haver de fer un centenar de fotos (tot i que després vaig veure que amb moltes menys n'hagués tingut prou... coses del principiant!!).

Si us interessa el tema i voleu veure unes imatges espectaculars, doneu un cop d'ull a aquest enllaç, que és on hi ha els que en saben de debò: http://macrosmuymacros.com/index.php/es/

Així es com queda una sola foto... aquestes estructures taronges són els esporangis, que es on es generen les espores

I aqui unes quantes proves més... amb moltíssims defectes que encara cal corregir.Halos, fons posteritzats... encara queda molt per aprendre.

 Sorus d'esporangis joves de la falzia de bosc (Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris) a 4X

Sorus d'esporangis vells de l'espècie de la foto anterior a 4X

Jugant amb l'exposició

Fa uns dies, vaig llegir un article molt interessant al blog d'en Javier Alonso, on parlava de com obtenir uns resultats del tot diferents, tot interpretant l'exposició d'una manera poc convencional. Al dia seguent, em va faltar temps per agafar la càmera i sortir a fer les primeres proves. 

La foto que avui us presento la vaig fer a la riera que tinc al costat de casa, de fet arribar al lloc no em va portar més de 10 minuts a peu. Un cop allà, vaig seleccionar un parell de flors que estiguessin ben aïllades, i em vaig esperar una bona estona a que el sol la il·luminés mentre el fons seguia fosc, de manera que aquest n'és el resultat.

Seguim fent proves de macro extrem...

Ja fa temps que em va arribar el que em faltava d'equip per fer macrofotografia de grans ampliacions. Avui he tingut un petit descans de la feina i he pogut continuar fent algunes proves. Només em falta aprendre'm el seu funcionament amb detall abans de començar a treballar-hi de debò.

El problema de fer macrofotografia amb grans ampliacions és la poca profunditat de camp: a més augment, menys profunditat de camp. I tancar molt el diafragma no és cap solució, ja que llavors el fenòmen de la difracció fa acte de presència i ens treu qualitat a les fotografies. Per tant la solució en aquests casos és fer diverses fotografies (el seu número depèn de l'augment que vulguem aconseguir, entre d'altres factors), i després un programa informàtic especial tria, de cadascuna d'elles, les parts que estan ben enfocades, per ajuntar-les i crear una imatge completament enfocada. El procés és molt més complex i un expert ho explicaria molt millor que jo, pero en resum seria més o menys així.

Totes les fotos d'aquesta entrada són a F8, 1/100'', ISO 100 i flaix extern separat de la càmera. I aixecament de mirall activat. Evidentment, he utilitzat trípode i cable disparador. L'objectiu que he utilitzat és un 28 mm de Canon, amb tres tubs d'extensió.

El "model" que he utilitzat és una llavor de Arisarum simorrhinum. Les vaig trobar l'altre dia de casualitat, les tenia guardades en un calaix des de feia quatre o cinc anys. Suposo que encara seràn viables, algun dia provaré de fer-les germinar. Més o menys fan uns 4 o 5 mm de llarg, o sigui que tampoc són molt petites, pero per aquesta primera prova ja han anat prou bé: tenen prou gruix per jugar amb la profunditat de camp, i la seva coberta és prou rugosa com per donar un cert atractiu a la foto.

 Primera foto: només la part més propera a nosaltres està ben enfocada. Fixeu-vos en la poquíssima profunditat de camp, tot i treballar a un diafragma de F8.

 Segona foto: només els plans intermitjos estan enfocats

I aqui, només la part més allunyada de nosaltres està enfocada

Ara, ajuntem les tres imatges amb un programa especial i el resultat queda així:

 I aqui, la imatge resultant de la fusió de les tres primeres fotos

Evidentment el resultat és molt millorable: caldria fer moltes més fotografies dels diferents plans, separades per una distància constant, i amb una millor il·luminació, a més d'utilitzar un model més atractiu. Pero per haver-hi dedicat només una estona, ja veig que quan m'hi posi seriosament els resultats podran ser molt millors.

Avena barbata a f2.8

 

Amb una obertura de diafragma de 2.8 el fons queda així de desenfocat, sense necessitat de Photoshop

Seguim tirant d'arxiu; aquesta vegada, una espigueta de cúgula (Avena barbata), fotografiada l'any passat als prats secs d'Esclet. Em va costar lo meu aconseguir que la major part de la "flor" quedés ben enfocada.

Galanthus nivalis

Lliri de neu (Galanthus nivalis)

Avui penjo una foto d'una sessió de fa un mes al Montseny. Anàvem a fotografiar la fageda de Passavets, pero la falta total de boira va fer que la sessió fos una mica descafeinada; al final, vàrem acabar ben entretinguts amb els primers lliris de neu de l'hivern.

Fent proves de macro extrem

 Autorretrat en una punta de bolígraf. A la dreta es veu el cul de l'objectiu invertit que he utilitzat, i a l'esquerra d'aquest, part de la meva cara. Aclarir que el meu nas ha sortit tant enorme per efecte de la distorsió, a la realitat no soc tan lleig, jejeje...

Bé doncs, la setmana passada ja em va començar a arribar l'equip per a fer macros extrems. A partir d'ara, quan parli de "macro extrem" em referiré a la fotografia que aconsegueix ampliacions superiors a 1:1, i que no es poden aconseguir amb els objectius macro tradicionals, que només arriben a 1:1. Encara m'ha d'arribar alguna cosa més (de fet, els dos elements més importants), pero jo, que soc molt impacient, ja he començat a fer les primeres proves.

Ara ja és més tard de mitjanit i demà m'he de llevar ben d'hora per anar a treballar, pero porto tota la tarda fent muntatges amb diferents objectius i passant-m'ho d'allò més bé. De moment els resultats tenen una qualitat horrible, sense nitidesa, a petar d'aberracions i amb una il·luminació que deixa molt que desitjar, pero és el que tenen els inicis. En els propers dies, ja aniré millorant, almenys això espero.

I com es poden aconseguir les ampliacions a les que em referia abans? Doncs el més senzill és amb uns tubs d'extensió, o bé invertint un objectiu normal i corrent (hi han accessoris molt barats per invertir un objectiu, i és una pràctica molt recomanable). Això ja fa temps que ho vinc fent, amb uns resultats prou satisfactoris.

Pero jo volia anar més enllà. Si a un objectiu al que li hem acoblat uns tubs d'extensió, li posem al davant un objectiu invertit, doncs tindrem més ampliació. I si els dos objectius són d'aquells antics, doncs millor que millor, ja que a més de poder-se trobar barats, podrem controlar bé el diafragma per poder augmentar la profunditat de camp i reduir les aberracions.

Un muntatge relativament senzill: tubs d'extensió + 50 mm manual + 50 mm manual invertit

 El muntatge anterior, vist per davant

Però podem anar més enllà. Què passa si el primer objectiu no és "normal", sinò macro? Doncs que encara tenim més ampliació.

 Macro 100 mm + 28 mm manual invertit. Aqui ja començem a tenir ampliacions considerables

Però podem anar més enllà, encara: si entre el macro i la càmera hi posem uns tubs d'extensió, l'augment encara és més brutal. Aquesta tarda, fent les coses ràpid, he pogut arribar a una ampliació de 7:1 (és a dir, 7 vegades la realitat). Fent les coses bé i amb calma, el resultat ha de ser la hostia.

  La variant més "extrema" que he provat avui: el muntatge anterior + 3 tubs d'extensió. També es veu el bolígraf de la primera fotografia.

Però podem anar més enllà. Però això ja serà en una propera entrada, quan tingui les dues coses que encara no m'han arribat.

La bruguerola en detall

 Aquesta és la bruguerola (Calluna vulgaris)

Avui al matí m'he acostat un parell d'hores a unes brolles que hi ha entre Cassà de la Selva i Caldes de Malavella, aprofitant que tenia unes hores mortes abans d'una reunió. Fa un parell de setmanes recordava que la bruguerola tot just havia començat la seva florida de tardor (una de les poques plantes que podem observar en flor en aquesta època), per tant volia mirar de fotografiar-la en el seu millor moment, abans que no s'assequessin les flors.

I aquí en teniu el resultat. Aquesta vegada no he utilitzat un objectiu macro, sinò un vell objectiu manual acoplat a uns tubs d'extensió, tot plegat dona uns resultats prou dignes. Això si, he hagut d'utilitzar el flaix, la llum que hi havia no era pas la millor.

 El mateix brot de dalt, més en detall... Per molt que em miro les plantes, elles sempre em sorprenen amb algun petit detall que no havia vist abans.

Aquí, des d'una altra perspectiva

Bolets finesos (IV) en format quadrat

Canon EOS 5D, EF 100/2.8 Macro. 1/250, f 2.8, ISO 400

Just en el moment que s'hi acostava un petit animaló.

Bolets finesos (III) una mica més aprop

 Canon EOS 5D, EF 100/2.8 Macro. 1/125, f2.8. ISO 400

Bolets finesos (II)

Canon EOS 5D, EF 50/1.8. 1/40, f4.0, ISO 100

L'anterior grup, vist de més aprop.

Bolets finesos

 Canon EOS 5D, Yashica ML 28/2.8. 1/80, f5.6, ISO 400. Sense flaix, i amb una dotzena de mosquits als braços i cara

Els troncs en avançat estat de descomposició són molt freqüents en els boscos humits i poc intervinguts pels humans. Aquest, que estava en un dels boscos de Joensuu, tenia al damunt una bona clapa de bolets ben vistosos.

Els mosquits de Finlàndia

Mosquit (espècie indeterminada) descansant. Joensuu (Finlàndia), juny del 2011

A Finlàndia, i sobretot al nord del país, a Lapònia, els mosquits són d'allò més abundants. Estan pertot arreu. Vagis on vagis te'n trobes. Més ben dit, són ells els que et troben a tu.

A l'hivern, amb tota la neu i el gel que ho cobreixen tot, no n'hi ha ni un. Però a mesura que avança la primavera, les temperatures augmenten i la neu es fon, començen a fer la seva aparició. Pel que diu la gent del país, els pitjors mesos són juny i juliol (o sigui, precisament l'època en que hi he anat). A l'agost, sembla que la cosa ja no és per tant, i a la tardor ja desaparèixen, fins l'any vinent. Però no sense abans haver martiritzat als animals salvatges i també als finesos (els rens poden arribar a perdre mig litre de sang al dia per culpa d'aquestes xeringues amb ales).

Aquest ja tenia l'estómac ben ple de sang d'alguna víctima anteriror (qui sap, potser jo mateix). Aqui el veiem descansant sobre l'esporòfit d'una molsa (Polytrichum sp.)

És sobretot a dins del bosc on n'hi ha més. A fora també n'hi ha, pero és més suportable. El problema venia quan m'havia d'aturar dins del bosc a fotografiar alguna planta. En un centímetre quadrat del meu braç vaig arribar a tenir-ne tres, xuclant la meva sang. Si normalment fer macrofotografia exigeix un cert grau de concentració, en aquesta situació la cosa podia arribar a ser molt complicada, ja que mentre estava concentrat, enfocant bé, anava notant les seves punxades als braços i la cara.

Finalment, però, tot i aquesta desagradable companyia, vaig poder fer alguna fotografia prou potable, que es salvarà d'anar a la paperera.

Achillea ageratum

Canon EOS 300D, EF 100 mm/F2.8 Macro. 1/200'' a f5.6, ISO 100. Amb flaix. Juliol del 2011

L'agèrat (Achillea ageratum) és una planta relativament rara a la plana de la Selva, ja que els substrats silicis que hi predominen no li agraden gaire. Aquest exemplar (de fet, l'únic que vaig veure, però de ben segur que n'hi havia més) estava ben florit al costat d'un camí proper a Caldes de Malavella, en una zona coberta per brolles de bruc d'escombres.

Al damunt seu, un animaló d'una espècie que no sé quina és. Com que ja era l'última hora d'un dia gens assolellat, doncs es va estar ben quiet mentre li feia les fotos que vaig voler.

La foto, doncs està feta amb una quasi prehistòrica EOS 300D (no la Nikon D300, que ja m'agradaria...), de l'any 2003. No està del tot malament per haver sortit d'una de les primeres càmeres digitals d'ús aficionat que hi va haver, amb "només" 6 megapíxels.

Les meves veïnes de dalt

 Aranya tigre, encara petita, al centre de Pineda de Mar. Ja creixerà...

Aquest matí me l'he passat a camp, acabant el mostreig d'un dels experiments que algun dia formaràn part de la meva tesi. Aquests dies de bon temps s'està molt bé a la natura, amb la bona companyia tot tipus de plantes i animals.

Pero a la tarda he estat al meu poble, un lloc on cada vegada hi han més plaçes dures, més asfalt, més ciment i menys erms on puguin créixer les plantes salvatges i els insectes. Fins i tot la part baixa de la riera del poble, que algun dia devia ser verge i selvàtica, cada cop està més rodejada de parterres amb gespa i Carpobrotus. També els petits rieranys que baixen de les muntanyes properes i on de petit m'ho passava tan bé anant en bicicleta, ara estan coberts per algun carrer sense cap mena de personalitat.

És per això que últimament m'ho passo tant i tant bé pujant al terrat de casa, que està en ple centre del poble, a contemplar la biodiversitat que s'hi fa. A diferència d'altres terrats, que estan ben nets i polits, en el meu les "males herbes" que surten als testos no les arrenco, i la fullaraca es va acumulant per tots els racons. Així, es forma un hàbitat que és aprofitat per tot tipus d'insectes i animalons. L'última troballa, que m'ha fet molta il·lusió, és la petita aranya tigre que encapçala l'entrada, i que s'ha fet la teranyina entre un parell de romanins.

També, ja fa unes quantes setmanes, sobre una mata de caps d'ase (Lavandula stoechas) s'hi ha instal·lat un tomísid, una aranya caçadora que espera les seves preses ben amagada entre les flors d'alguna mata o arbust. L'altre dia la vaig poder veure amb una presa ben agafada.

Aquest tomísid (la petita aranya blanca) ha caçat una abella que estava visitant les flors del cap d'ase (Lavandula stoechas). L'escena no és de cap parc natural, sinò de ple centre d'un poble de 30.000 hàbitants

Ja sé que molta gent consideraria el meu terrat brut i ple de males herbes sense cap interès, però a mi m'agrada poder veure com tots aquests animalons i plantes van proliferant al seu aire. Un altre ja els hagués fet desaparèixer. Però jo no.

Platanthera bifolia

Canon EOS 400D, Yashica ML 50 mm/F 1.9 + tubs d'extensió, sense flaix

Ahir, 09/05/2011, hi havia no menys de 15 individus d'aquesta bonica orquídia, repartits per una brolla de bruc d'escombres entre Caldes de Malavella i Esclet. Si hagués caminat més de ben segur que n'hagués trobat molts més, pero el treball de camp que estic fent aquests dies no em deixa gaire més temps per anar a mirar més plantes.

Amb aquest individu em vaig entretenir una bona estona, tot fent proves amb els tubs d'extensió i un objectiu manual de 50 mm.

Les flors de l'hivern

El bon temps per a la fotografia de flora ja fa temps que ha passat. Els prats i brolles no tornaran a estar ben florits fins d'aquí uns quants mesos. Però en algunes pastures de muntanya encara es poden trobar algunes espècies prou dignes de fotografiar. Essent com són plantes d'estiu, la majoria ja estan marcides i només en queden les estructures amb els fruits o les flors seques.

Aprofitant que portava l'objectiu macro (si bé aquell dia no buscava especialment fotografiar flors o insectes), em vaig passar una bona estona provant diferents encuadraments amb les plantes seques que m'anava trobant, tot jugant amb l'enfoc i mirant que la profunditat de camp fos mínima, amb el fons i la resta de l'escena el més desenfocats possible.

 Torilis arvensis

 

 

 Aster sp.

Avenula sp.

L'aranya groga que ens dóna la benvinguda

Me la vaig trobar una tarda de primavera al massís del Montgrí. Al principi em pensava que fugiria i aniria a buscar algun amagatall, on s'esperaria fins que jo hagués marxat. Però com una bona model, es va quedar ben quieta i li vaig poder fer una bona sessió de fotos.

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F8, 1/320'', ISO320; sense flaix

A mesura que m'hi anava acostant, ella s'anava posant cada cop més dreta, com si em volgués donar una abraçada; en el fons, les aranyes són criatures molt educades, i si les sabem tracar bé ens donaràn tot el seu afecte. Malgrat que molta gent les consideri éssers fastigosos i les acabi matant, cosa que és una llàstima.

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F10, 1/200'', ISO100; amb flaix

Sense ser jo un expert en aranyes, diria que es tracta de l'espècie Thomisus onustus. Igual que altres espècies de la família dels tomísids, el comportament de caçera d'aquestes aranyes és molt curiós: en comptes de teixir una teranyina on hi cauràn les preses, es queden ben amagades entre les flors, esperant l'arribada d'algun pol·linitzador innocent, moment en el qual s'hi llançen a sobre i li injecten el verí paralitzador.

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F10, 1/200'', ISO100; amb flaix

El que no sé és perquè aquesta aranya en concret es trobava sobre unes flors tan blaves, on no tenia l'avantatge del camuflatge. Si hi ha algun zooleg entre els lectors d'aquest blog, li agrairia que em tregués de dubtes.

Esclet de dia

Uns dies abans de fer les fotos de l'anterior entrada, em vaig acostar de bon matí a Esclet per mirar de fer algunes fotografies d'insectes. En aquest indret hi ha una bona diversitat d'hàbitats (rouredes de plana, pinedes, bardisses, camps de conreu i fins i tot un petit prat de dall), cosa que al seu torn afavoreix la diversitat d'insectes.

Sortida del sol a Esclet, amb l'ermita a la part esquerra de la imatge.

Canon EOS 5D, Yashica ML 28 mm 2.8, F8, 1/125'', ISO100

Amb la rosada i les (relativament) baixes temperatures del matí, els odonats estaven ben tranquils, cosa que em va permetre acostar-m'hi tot el que vaig voler.

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F2.8, 1/800'', ISO100; sense flaix

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F5, 1/125'', ISO100; sense flaix

També altres insectes em van permetre uns acostaments impensables en altres hores del dia... en aquest cas no el saltamartí (que estava ben mort i poc que podia fugir) però el petit passatger que té a sobre estava ben viu.

Canon EOS 5D, EF 100 mm 2.8 Macro, F11, 1/200'', ISO640; amb flaix