dissabte, 28 de juliol de 2012

El dia després

Després de dues nits dormint al ras, no és un luxe aixecar-se amb aquesta vista?

Després de fotografiar durant l'hora extremadament blava, encara vaig seguir una estona intentant capturar el reflexe dels estels a l'aigua, Via Làctia inclosa. Però entre el lleuger vent que feia i el corrent de l'aigua, no vaig poder fer res mínimament decent.

Al dia següent, després d'haver dormit unes poques hores, a les 6 del matí ja estic ben despert i de camí cap al lloc que m'he proposat: unes molleres i petits llacs que havia vist el dia anterior, per sota de l'estany Gran de Carançà. Una vegada allà, encara tinc temps per fer algunes fotografies abans que el sol començi a tenyir les muntanyes de tons encesos. Tot l'entorn és preciós, sense cap element que desentoni del paisatge, tot està on ha d'estar; venen ganes de quedar-s'hi per sempre. Només falten alguns núvols, però que hi farem, no es pot tenir tot.

El sol ja comença a iluminar les muntanyes més altes

De cop i volta, els cims més alts començen a quedar il·luminats pel sol: començen uns minuts ben intensos, en què intento aprofitar al màxim aquells moments de llum, anant d'un lloc a l'altre a correcuita. Sovint m'he de posar sobre pedres perquè el terra, més que terra és un fangar on és fàcil enfonsar-se fins més amunt dels genolls.


Em vaig movent ràpidament, buscant els millors enquadraments que ja havia vist la tarda anterior. En situacions com aquesta sembla que el temps passi més ràpid del normal, mentre vaig buscant nous llocs i angles i la llum va canviant més de pressa del que voldria. Al final, em dona la impressió que em quedi a mitges, tantes són les fotografies que vull fer!!

Les cotoneres (Eriophorum sp.), una de les plantes més típiques de les molleres

Al final, la llum es torna massa intensa per fer res de bo, i a més començo a sentir unes veus extranyes, que no són res més que el meu estómac ben buit que demana teca. Per tant, decideixo recollir els trastos, anar a esmorzar i tornar cap a casa. Pero encara em queda un llarg camí fins al cotxe, que tinc a Vallter, on arribo al cap de més de cinc hores de caminada, mig deshidratat i amb la cara ben cremada pel sol.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Capturant estels a l'hora extremadament blava


Un dels llacs de Carançà, tenyit de blau

Aquesta darrera setmana he estat tres dies seguits al Pirineu, mirant de recollir alguna molsa interessant de dia, i intentant captar alguna fotografia que valgués la pena, de nit. Han estat uns dies força esgotadors, ja que a més de tot l'equip fotogràfic (trípode i filtres inclosos), he hagut de carregar a l'esquena el menjar per tres dies, el sac de dormir, aigua, roba d'abric (a 2800 metres, de nit, hi pot fer molt fred!), GPS, uns quants diaris per les posar-hi les molses, aillant, coberts, llanterna...

La foto d'avui està presa el segon vespre, a l'hora en què tot es tenyeix d'un blau intens i començen a apareixer els primers estels. És l'hora que vé després de l'hora blava, l'hora extremadament blava i que per mi, és una de les que més m'agrada per fotografiar.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Capturant la llum d'estels llunyans

El centre de la Via Làctia des de la vall de Fornils. A la dreta de l'imatge, la llum de la plana de Vic

A poca estona en cotxe de Girona, prop de l'embassament de Susqueda, hi ha una vall, petita i arrecerada, on les muntanyes tapen bona part de la llum de les ciutats properes. Des d'aqui, fins i tot a l'estiu, quan l'atmosfera és menys transparent, durant les nits sense lluna podem apreciar clarament el centre de la nostra galàxia, la Vía Làctia.

A les nostres latituds, aquesta zona del cel queda molt propera a l'horitzó, i per tant les llums de les ciutats (que a Catalunya és omnipresent fins i tot en els llocs més remots) ens l'amaguen parcialment. Però més al sud, en paisos on la nit és fosca de debò, la podem gaudir ben alta sobre l'horitzó.

Allà, fins i tot en les nits més fosques no cal cap llanterna per a veure el que et rodeja: la llum de les estrelles, l'anomenada Celístia, ho tenyeix tot d'una llum molt suau, gairebé misteriosa. Aqui, també es pot caminar de nit sense llanterna (una vegada l'ull s'ha acostumat a la foscor, això si), pero l'origen de la llum és molt menys interessant, ja que prové dels milers de kilowatts que absurdament es llençen cap al cel. Segurament això no diu res de bo sobre la nostra civilització, potser un visitant de l'espai exterior preferiria passar de llarg.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Provant el Samyang 14 mm/2.8

 Els cingles del Cabrerès, des de la vall de Fornils, il·luminats per la lluna. S'endevina l'ermita de Sant Pau. Per fi, les estrelles m'apareixen com a punts i no com a taques allargades.

Feia temps que volia canviar el meu objectiu gran angular per alguna cosa millor. El que tenia fins ara, el Tokina 11-16/2.8, és un objectiu amb una qualitat molt bona... però en càmeres de sensor petit com la que tenia abans. Ara bé, no en la 5D (que és una càmera full frame, o sigui amb el sensor de la mateixa mida que els fotogrames dels rodets fotogràfics de 35 mm), on amb aquesta òptica els estels de la perifèria em quedaven com a taques allargades, i no com a punts.

Fa cosa d'un mes i mig no em vaig poder aguantar més i vaig anar a buscar el Samyang 14 mm/2.8, una òptica de la que n'havia llegit moltes coses bones. Però fins ahir no el vaig poder provar en fotografia nocturna, que és per al que més m'interessava. En la següent entrada miraré de resumir les meves primeres impressions (que de moment són molt bones!), pero avui us deixo amb una fotografia fresca d'ahir, feta amb la meva nova joguina, a la vall de Fornils, prop de l'embassament de Susqueda.