La Vía Làctia a l'hivern

 La Vía Làctia sobre la cinglera del Far

Per mi, l'estiu és una època de poca activitat, tant fotogràfica com de sortir al camp per recollir mostres. Entre la sequera i la massificació de molts dels llocs on vaig, m'estimo més esperar a la tardor per sortir a camp. Mentre espero que vinguin les pluges i la fred, m'he de conformar mirant l'arxiu. Avui, buscant dins de carpetes que quasi ni recordava que tenia, he trobat algunes de les primeres fotografies de paisatge astronòmic que vaig fer, ara fa cosa d'un any i mig. 

De fet ja la vaig penjar fa molt temps, i quan la vaig fer el meu propòsit era captar just el moment en que Vega (l'estrella més brillant de la constel·lació de la Lira) comença a "tocar" la cinglera del Far, cosa que vaig aconseguir. Pero avui, mentre la tornava a processar millor, m'he adonat d'un detall que no vaig veure llavors: vora el marge superior, més o menys al centre, hi surt la galàxia d'Andròmeda. La foto està feta amb un gran angular i per tant no ocupa més que alguns píxels, pero fins i tot així es pot reconèixer perfectament. 

Per cert, els objectes deformats que aparèixen prop dels marges de la foto no són nebuloses, ni galàxies, simplement són el resultat de posar a la càmera una òptica que no toca. Ara toca esperar a tenir els cels ben transparents per repetir la foto amb el 14 mm, que aquest no deforma les estrelles del marge.

Una segona versió de la mateixa foto, més aclarida per fer ressaltar més les estrelles

Capturant la llum d'estels llunyans

El centre de la Via Làctia des de la vall de Fornils. A la dreta de l'imatge, la llum de la plana de Vic

A poca estona en cotxe de Girona, prop de l'embassament de Susqueda, hi ha una vall, petita i arrecerada, on les muntanyes tapen bona part de la llum de les ciutats properes. Des d'aqui, fins i tot a l'estiu, quan l'atmosfera és menys transparent, durant les nits sense lluna podem apreciar clarament el centre de la nostra galàxia, la Vía Làctia.

A les nostres latituds, aquesta zona del cel queda molt propera a l'horitzó, i per tant les llums de les ciutats (que a Catalunya és omnipresent fins i tot en els llocs més remots) ens l'amaguen parcialment. Però més al sud, en paisos on la nit és fosca de debò, la podem gaudir ben alta sobre l'horitzó.

Allà, fins i tot en les nits més fosques no cal cap llanterna per a veure el que et rodeja: la llum de les estrelles, l'anomenada Celístia, ho tenyeix tot d'una llum molt suau, gairebé misteriosa. Aqui, també es pot caminar de nit sense llanterna (una vegada l'ull s'ha acostumat a la foscor, això si), pero l'origen de la llum és molt menys interessant, ja que prové dels milers de kilowatts que absurdament es llençen cap al cel. Segurament això no diu res de bo sobre la nostra civilització, potser un visitant de l'espai exterior preferiria passar de llarg.

Provant el Samyang 14 mm/2.8

 Els cingles del Cabrerès, des de la vall de Fornils, il·luminats per la lluna. S'endevina l'ermita de Sant Pau. Per fi, les estrelles m'apareixen com a punts i no com a taques allargades.

Feia temps que volia canviar el meu objectiu gran angular per alguna cosa millor. El que tenia fins ara, el Tokina 11-16/2.8, és un objectiu amb una qualitat molt bona... però en càmeres de sensor petit com la que tenia abans. Ara bé, no en la 5D (que és una càmera full frame, o sigui amb el sensor de la mateixa mida que els fotogrames dels rodets fotogràfics de 35 mm), on amb aquesta òptica els estels de la perifèria em quedaven com a taques allargades, i no com a punts.

Fa cosa d'un mes i mig no em vaig poder aguantar més i vaig anar a buscar el Samyang 14 mm/2.8, una òptica de la que n'havia llegit moltes coses bones. Però fins ahir no el vaig poder provar en fotografia nocturna, que és per al que més m'interessava. En la següent entrada miraré de resumir les meves primeres impressions (que de moment són molt bones!), pero avui us deixo amb una fotografia fresca d'ahir, feta amb la meva nova joguina, a la vall de Fornils, prop de l'embassament de Susqueda.

L'arbre que volia devorar Sirius

Sirius, emmarcat per les branques d'un enorme aladern de fulla estreta. Cliqueu a la imatge per a veure-la com cal

Encara segueixo sense trípode, o sigui que per publicar alguna nocturna he de tirar d'arxiu. Aquesta d'avui és del passat hivern, a la vall de Fornils, en una nit completament transparent. Va ser una sessió força profitosa, amb un fred ben intens. Sembla mentida que encara quedin cels tan foscos tan aprop de Girona.

Frustració

 

 La cinglera del Far, ahir a la nit. Siusplau, cliqueu a la imatge per veure-la en millor qualitat.

Aquest cop, tampoc ha pogut ser. Per la nit d'ahir anunciaven la pluja d'estels de les Dracònides. Segons  les previsions havia de ser una pluja espectacular (tot i la lluna quasi plena), amb un pic de fins a 500 estels fugaços per hora. I sembla ser que en els llocs on el cel va estar serè es van poder apreciar bé, amb un pic de 350 meteors per hora. Felicitats per als que ho van poder veure!

En el meu cas, però, una altra vegada vaig tenir mala sort. En el moment del màxim, el cel es va començar a tapar amb uns núvols prims, que deixaven veure els estels més brillants, pero que unit a la presència de la lluna, feien que el cel estigués molt lluminós. Cap pluja d'estels a veure, per tant. I aquest matí, anant cap a Girona, he pogut veure un cel transparent com feia molt temps que no veia. En fi, que porto tot el dia amb una amarga sensació de frustració.

Aquest any estic tenint molta mala sort amb els fenòmens astronòmics. A principis d'any, la pluja d'estels de les Quadràntides havia de ser espectacular, per això em vaig acostar al cap de Creus per observar-la. Resultat: cel completament núvol. Al dia seguent, cap al Montgrí a veure sortir el sol eclipsat darrere les illes Medes: resultat, cel ben núvol per on sortia el sol. A l'estiu, exactament el mateix resultat durant l'eclipsi total de lluna.

En fi, ja vindràn temps millors.

La vall de Fornils, a la llum de la lluna

Cassiopea, just sobre la cinglera del Far. Fixeu-vos, prop del marge dret de la foto a l'alçada de Cassiopea, hi ha un petit núvol difús. Algú sap què és?

Després de molts dies d'espera, aquesta setmana per fi han arribat unes quantes nits amb l'atmosfera ben neta. Així doncs, el dimecres, després de tot un dia de feina a la Facultat, vaig carregar la tenda de campanya al cotxe, i vaig enfilar la carretera d'Olot, en direcció a un dels meus indrets favorits: la vall de Fornils.

Jo ja m'imaginava que aquella no seria la nit ideal per fotografiar gaires estels ni la Vía Làctia (hi havia lluna quasi plena) pero de totes maneres vaig decidir provar sort. Total, després de tant temps sense sortir de nit, en comptes de quedar-me a casa millor em passo la nit a la fresca, que s'hi està molt millor!

A la motxilla, el més bàsic: unes quantes llaunes i un fuet per sopar, aigua, roba d'abric i una manta per si qualsevol raó m'havia de quedar a dormir al ras (cosa que finalment no va passar). I evidentment, el trípode i la càmera.

L'església de Sant Martí Sacalm, situada sobre un petit turó a l'entrada de la vall de Fornils

Per als que no conegueu gaire la zona, la vall de Fornils es troba sota els cingles del Cabrerès, més exactament entre la cinglera del Far i de Casadevall a la part alta, i l'embassament de Susqueda al fons. Aquesta vall, que algun dia va estar plena de masos habitats, avui dia ha quedat completament despoblada. També hi havia un castell medieval i uns quants molins d'aigua, però de tot això ara només en podem veure les ruines, fruit de dècades d'abandonament.

El Cinturó de Venus i la Lluna, sobre les Guilleries. A primer terme, la vella masia de Puiggalí

Una vegada allà vaig deixar el cotxe vora Sant Martí Sacalm i em vaig començar a endinsar a la vall. Aquella nit, el meu objectiu era Puiggalí, una vella masia situada a una mitja hora de camí a peu. Per sorpresa per mi (quasi mai ho aconsegueixo) hi vaig poder arribar amb les últimes llums del dia, per tant em va quedar una mica de temps per buscar els millors enquadraments. I també, per sopar amb calma, cosa important quan saps que t'espera una nit ben llarga.

 

 La cinglera del far, vista des d'un altre angle

 

Al final, tot i la lluna que ho inundava tot de llum, alguna cosa mínimament digne vaig poder fer. De fet, que hi hagués lluna em va anar molt bé, doncs vaig poder captar el paisatge ben il·luminat sota els estels. Evidentment, estar de nit rodejat de cingleres i boscos (i vaques!!), va ser una experiència molt millor que quedar-me a casa mirant programes de televisió idiotitzants. Per tant, a la que torni a venir alguna nit ben neta de núvols, ja sabeu on trobar-me!

 Vaques pasturant a la vall de Fornils. Darrere seu, la masia abandonada de Puiggalí i la cinglera del Far

La Vía Làctia sobre la cinglera del Far: dues versions

Cinglera del santuari del Far, des de Sant Martí Sacalm. La primera fotografia és d'exposició relativament curta (30'' a ISO 1600), mentre que la segona la vaig fer a ISO 100, però mantenint l'obturador obert durant 16 minuts. Òbviament, amb trípode.