dissabte, 30 de juliol de 2011

divendres, 29 de juliol de 2011

Bolets finesos

 Canon EOS 5D, Yashica ML 28/2.8. 1/80, f5.6, ISO 400. Sense flaix, i amb una dotzena de mosquits als braços i cara

Els troncs en avançat estat de descomposició són molt freqüents en els boscos humits i poc intervinguts pels humans. Aquest, que estava en un dels boscos de Joensuu, tenia al damunt una bona clapa de bolets ben vistosos.

dijous, 28 de juliol de 2011

Els mosquits de Finlàndia

Mosquit (espècie indeterminada) descansant. Joensuu (Finlàndia), juny del 2011

A Finlàndia, i sobretot al nord del país, a Lapònia, els mosquits són d'allò més abundants. Estan pertot arreu. Vagis on vagis te'n trobes. Més ben dit, són ells els que et troben a tu.

A l'hivern, amb tota la neu i el gel que ho cobreixen tot, no n'hi ha ni un. Però a mesura que avança la primavera, les temperatures augmenten i la neu es fon, començen a fer la seva aparició. Pel que diu la gent del país, els pitjors mesos són juny i juliol (o sigui, precisament l'època en que hi he anat). A l'agost, sembla que la cosa ja no és per tant, i a la tardor ja desaparèixen, fins l'any vinent. Però no sense abans haver martiritzat als animals salvatges i també als finesos (els rens poden arribar a perdre mig litre de sang al dia per culpa d'aquestes xeringues amb ales).

Aquest ja tenia l'estómac ben ple de sang d'alguna víctima anteriror (qui sap, potser jo mateix). Aqui el veiem descansant sobre l'esporòfit d'una molsa (Polytrichum sp.)

És sobretot a dins del bosc on n'hi ha més. A fora també n'hi ha, pero és més suportable. El problema venia quan m'havia d'aturar dins del bosc a fotografiar alguna planta. En un centímetre quadrat del meu braç vaig arribar a tenir-ne tres, xuclant la meva sang. Si normalment fer macrofotografia exigeix un cert grau de concentració, en aquesta situació la cosa podia arribar a ser molt complicada, ja que mentre estava concentrat, enfocant bé, anava notant les seves punxades als braços i la cara.

Finalment, però, tot i aquesta desagradable companyia, vaig poder fer alguna fotografia prou potable, que es salvarà d'anar a la paperera.

dimecres, 27 de juliol de 2011

Achillea ageratum

Canon EOS 300D, EF 100 mm/F2.8 Macro. 1/200'' a f5.6, ISO 100. Amb flaix. Juliol del 2011

L'agèrat (Achillea ageratum) és una planta relativament rara a la plana de la Selva, ja que els substrats silicis que hi predominen no li agraden gaire. Aquest exemplar (de fet, l'únic que vaig veure, però de ben segur que n'hi havia més) estava ben florit al costat d'un camí proper a Caldes de Malavella, en una zona coberta per brolles de bruc d'escombres.

Al damunt seu, un animaló d'una espècie que no sé quina és. Com que ja era l'última hora d'un dia gens assolellat, doncs es va estar ben quiet mentre li feia les fotos que vaig voler.

La foto, doncs està feta amb una quasi prehistòrica EOS 300D (no la Nikon D300, que ja m'agradaria...), de l'any 2003. No està del tot malament per haver sortit d'una de les primeres càmeres digitals d'ús aficionat que hi va haver, amb "només" 6 megapíxels.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Pels voltants de Joensuu

Això no és un parc natural, sinó les afores d'una ciutat de més de 70.000 habitants

Joensuu és la ciutat on em vaig estar una part de la meva curta estada a Finlàndia. Té uns 72.000 habitants, i és la capital de la regió de Carèlia del Nord, prop de la frontera amb Rússia.

Una de les coses que més em van agradar d'aquesta ciutat és la gran extensió de zones verdes que té, i que a més son molt diferents de les que tenim aqui (i no em refereixo només a que la vegetació sigui d'un altre tipus). 

Almenys al meu poble, les zones verdes, en el millor dels casos, són un espai amb els arbres, d'espècies que no són les autòctones (palmeres, moreres...) ben arrenglerats, sense cap tipus de vegetació sota seu. No sigui cas que alguna herba agosarada se li acudeixi germinar, llavors cal eliminar-la sense pietat. I cada vegada més, com una mena de plaga, proliferen les plaçes dures, completament desnaturalitzades, i que almenys a mi no em fan venir cap gana de passejar-m'hi.

A Joensuu, en canvi, la vegetació de les zones verdes urbanes és bàsicament la mateixa que hi ha als espais naturals: pi roig, picees, bedolls, trèmos, nabius, aurons... vaja, les mateixes plantes que a Catalunya les trobem als Pirineus i altres muntanyes humides, aqui estan a nivell del mar.

Els diferents barris de la ciutat estan units per camins com aquests, que són ben aprofitats per la gent com a zones de passeig i de lleure

Per cert, que durant els varis dies que em vaig passar recorrent aquests boscos urbans, em va costar molt trobar alguna deixalla, alguna resta com llaunes, plàstics o restes de paper. Cosa que s'agraeix molt a l'hora de passejar-hi.

 
L'interior del bosc, ple de falgueres i altres plantes boreals

No seria possible, en cadascun dels nostres pobles, reservar ni que fos una sola plaça, plantar-hi alzines i suros i deixar que a sota seu hi creixéssin lliurement els marfulls, galzerans, lligaboscs, rosers salvatges i demés "males herbes" mediterrànies?? Per mi, és mil vegades més bonic un marfull ben florit, que no pas els parterres de gespa i Carpobrotus que hi ha pertot arreu. Sembla que aquí, a casa nostra, encara tenim aquesta idea tan arrelada que les plantes autòctones són brutícia i que cal eliminar-les.

Murs de pedra seca i prats de dall

Epilobi de fulla estreta (Epilobium angustifolium)

dilluns, 25 de juliol de 2011

De viatge pel nord llunyà

A principis d'aquest estiu he estat de viatge per terres finlandeses i noruegues. No ha estat un viatge gaire llarg, només 10 dies, pero m'ha servit per recarregar bateries per la tesi.

 Unes quantes de les gavines que esperaven que els hi donés una mica de menjar, mentre dinava en una plaça del centre d'Helsinki.

Vaig arribar al migdia a Helsinki, i per questions d'horari (havia d'agafar un tren al cap de poques hores) no vaig poder visitar la ciutat, només fer una volta pels voltants de l'estació de tren. Pero només amb aquesta estona, em va fer una molt bona impressió, amb unes places i uns parcs ben amplis. A més, la quantitat de transit no té res a veure amb el que hi ha a Barcelona, aqui els carrers m'els vaig trobar molt més tranquils.

Un dels carrers del centre d'Helsinki, ben buit a les 12 del migdia

Després de la breu visita, tocava agafar un tren cap a Joensuu, una citutat situada més al nord, a la regió de Carèlia i no massa lluny de la frontera amb Rússia. Allà, teníem reservat un cotxe, per anar encara més cap al nord, cap a Lapònia i el Cap Nord.

L'estació de tren de Helsinki

diumenge, 24 de juliol de 2011

Taigà



Taigà prop de Saariselkä, al parc nacional de Urho Kekkonen (Lapònia). En primer terme, bedolls arbustius (Betula pubescens). Més cap al fons, un dels milers de llacs que hi ha en aquesta regió, tot envoltat per les infinites pinedes de pi roig.

diumenge, 17 de juliol de 2011

Experiències íntimes amb les molses

Aquest és el Pterygoneurum sampaianum

Avui m'haureu de perdonar una petita mostra de satisfacció personal...

Últimament, molts caps de setmana, en comptes d'anar a la platja a no fer gaire res, m'els passo al laboratori de botànica de la Universitat de Girona, identificant mostres de briòfits que he anat agafant en els últims anys per diferents punts de Catalunya. La satisfacció que em dona observar al microscopi aquestes plantes, la diversitat de les quals passa ben desapercebuda per a la majoria de la gent (només al nostre país n'hi ha més de 800 espècies), i anar veient totes les seves estructures a mesura que les vaig desmuntant, és cada vegada més gran.

Encara que sembli mentida, en un país com Catalunya encara queden zones on gairebé no se sap amb detall quines espècies de molses s'hi fan. Fa cent anys es podia arribar a entendre, però ara?? Que siguin plantes molt més petites que les que fan flor, que totes s'assemblin entre elles, que per identificar-ne la gran majoria calgui microscopi i molta pràctica, i sobretot que a casa nostra no hi hagi gaire gent que s'hi hagi dedicat a estudiar la seva distribució, és el que deu explicar aquesta situació.

Ara fa un parell d'anys vaig estar recollint unes quantes mostres de molses i hepàtiques a la Segarra, una zona d'aquestes que no està gaire ben explorada. Per raons de feina i de tesi, no ha estat fins ara que m'he pogut posar durant uns quants dies a identificar-les.

Normalment, les espècies que un es troba quan va determinant les mostres són sempre les mateixes, les més comunes, i els dies que un té sort, de vegades surt alguna cosa una mica més rara, pero res que sigui per a tirar coets. Només alguns dies pots arribar a trobar alguna espècie d'aquelles que és tan poc freqüent (almenys aquí a Catalunya). Però que en una mateixa mostra, i en dos dies seguits, te'n trobis dues, és una cosa que mai m'havia passat.

Una d'aquestes espècies és la que surt a les fotografies, el Pterygoneurum sampaianum. És una molsa extremadament petita, que quan ets sobre el terreny no la veus fins que no t'hi acostes a pocs centímetres. Fins ara, l'únic lloc on es coneixia de Catalunya era a la muntanya del Montgrí, al Baix Empordà, en uns prats secs molt rics en espècies. L'altra, el Crossidium aberrans, que fins ara només es coneixia de les terres de l'Ebre. Doncs ara, per tant, ja es coneixen també de la Segarra.

 Aqui podeu observar la petitesa del Pterygoneurum sampaianum