divendres, 31 de desembre de 2010

Les flors de l'hivern

El bon temps per a la fotografia de flora ja fa temps que ha passat. Els prats i brolles no tornaran a estar ben florits fins d'aquí uns quants mesos. Però en algunes pastures de muntanya encara es poden trobar algunes espècies prou dignes de fotografiar. Essent com són plantes d'estiu, la majoria ja estan marcides i només en queden les estructures amb els fruits o les flors seques.

Aprofitant que portava l'objectiu macro (si bé aquell dia no buscava especialment fotografiar flors o insectes), em vaig passar una bona estona provant diferents encuadraments amb les plantes seques que m'anava trobant, tot jugant amb l'enfoc i mirant que la profunditat de camp fos mínima, amb el fons i la resta de l'escena el més desenfocats possible.

 Torilis arvensis
 
 
 Aster sp.

Avenula sp.

divendres, 24 de desembre de 2010

La Canon FT QL i exposar sense fotòmetre

Últimament tinc una afició a acumular càmeres fotogràfiques antigues. No sé si això serà bo o dolent, i potser algun dia hagi d'anar al metge a que s'ho miri, pero de moment sembla que no és greu.

Una de les meves adquisicions més recents és la Canon FT QL, una càmera de l'any 1966. Per ebay es poden trobar autèntiques meravelles, càmeres que en el seu dia eren considerades el millor del millor (i costaven una morterada), però que avui dia estan tirades de preu. Aquesta es pot trobar en bon estat per menys de 50 euros, un preu que, fins i tot en època de crisi, no és gens car.


 La Canon FT, tot i que ens pugui semblar arcaïca, tenia tot el que ha de tenir una bona càmera reflex: un visor prou digne (amb una pantalla d'enfoc amb imatge partida i cercle de microprismes, que ens permet enfocar amb precisió), temporitzador, bloqueig del mirall, suport i connexió per al flaix, montura per al trípode, temps d'exposició amb mode BULB...

Però un dels problemes d'aquestes càmeres antigues, és com mesurar la llum per aconseguir una exposició correcta. Actualment, les modernes càmeres digitals, i també les últimes càmeres de rodet, tenen un fotòmetre que ens diu quina ha de ser la combinació de paràmetres per a que la foto no ens surti ni cremada ni fosca. Ara bé, les primeres càmeres reflex, o bé no tenien fotòmetre, o bé aquest funcionava amb una pila que a dia d'avui és impossible de trobar.

En aquest cas, només tenim dues opcions: la menys econòmica és tenir un fotòmetre de mà, que mesura la llum i ens diu els paràmetres que hem de posar a la càmera. Però si no en tenim, o aquell dia no volem anar a fer fotos gaire carregats, tenim la opció d'exposar "a ull", amb la regla "sunny f/16". Avui dia, en una època en què les càmeres ens ho fan gairebé tot, fins i tot detectar-nos les cares o els somriures, això pot semblar una temeritat.

Per als qui ho vulgueu intentar, el sistema és senzill, encara que demana una mica de pràctica: aquesta regla ens diu que amb un rodet d'ISO 100, i en condicions de ple sol, hem de tirar a una velocitat inversa de la sensibilitat (en aquest cas a 1/125'', doncs moltes càmeres antigues no tenen la combinació 1/100''),  i un diafragma de f16. Si el cel és molt ennuvolat, de tempesta, o estem en una posta de sol, doncs millor posar un diagrama més obert, de f4. I en interiors, doncs a f2.8. Si el rodet és d'ISO 200, és el mateix, pero la velocitat serà llavors de 1/200'' o 1/250''. Lògicament, la combinació de paràmetres pot ser qualsevol, sempre i quan l'exposició resultant sigui la mateixa.

L'altre dia, revisant algunes fotografies que vaig fer en els meus inicis en aquest món amb una Yashica FX-3 de fa 30 anys (que sempre vaig utilitzar sense bateria, i per tant exposant a ull), em va sorpendre la poquíssima quantitat de fotografies que m'havien sortit gaire mal exposades. És cert que la pel·lícula en paper té una latitud molt gran, que permet corregir els possibles errors d'exposició que s'hagin comès a l'hora de fer la foto. Pero també les diapositives, que no admeten gaire error, estaven ben exposades la majoria.

Saltant d'aigua de la Foradada, a la vall de la riera de les Gorgues, Cabrerès, hivern del 2001. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6
 
 Pastures i boscos de pi negre als vessants del Taga, Vall de Ribes. 05-08-2000. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6

 Cingleres i prats de pastura al Cabrerès, entre Rupit i el Far. Agost 2001. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6

Ara mateix, dins la Canon FT ja hi tinc un rodet de diapositives, i estic pendent de sortir durant aquestes festes a provar de nou el mètode. Modestament, i només en la meva opinió, jo crec que exposar a ull és una experiència molt interessant i enriquidora, que qualsevol aficionat a la fotografia hauria de fer, encara que només fos una sola vegada.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Circumpolars a Esclet, retocar o no retocar?

Ara ja feia temps que no posava alguna fotografia de paisatge astronòmic. La feina de la tesi i de preparar classes no deixa massa temps per fer altres coses. Però fa algunes setmanes, ja no recordo quantes, vaig sortir no massa tard de la universitat i em vaig apropar a Esclet a captar algunes imatges de Paisatge astronòmic.

El pla era fer algunes fotos i arribar a casa just a l'hora de sopar, pero ja se sap, un cop allà, el temps passa volant, es fan més fotos de les que un es pensa que farà. Al final vaig arribar a casa tres hores més tard del que havia planejat inicialment.

Aquestes dues fotografies no són gaire diferents. De fet, són exactament la mateixa, pero la primera és la original, tal com va sortir de la càmera amb el balanç de blancs en automàtic, i l'altra és retocada posteriorment (un simple ajustament del balanç de blancs), per fer que el cel tingués un color més "natural", i dissimular una mica tota la contaminació lluminosa produida per Girona i els pobles del voltant.


Estèticament, a mi m'agrada més la segona, però la primera s'assembla més al que jo vaig veure allà (deixant de banda que les estrelles mai es veuen en forma de traçes). Evidentment que ni el cel ni l'ermita no es veien tan brillants, però el color dels núvols de l'horitzó sí que és una mica més real a la primera.

Llavors, què he de fer? Cal retocar les imatges per a què s'assemblin al que jo voldría, o bé és millor deixar-les més properes al que es veia en aquell moment, per a poder adonar-nos millor de la contaminació lluminosa que hi ha?

diumenge, 12 de desembre de 2010

De viatge per la Selva de núvols

Només tres dies després de tornar del meu viatge per les illes de més al nord d'Escòcia, em vaig embarcar en un avió que em portaria a la ciutat de Cusco i a les selves de núvols d'aquesta regió, al sud del Perú. Aquest era el meu segon viatge en què em passaria força temps fora de casa, lluny de la rutina habitual de cada dia.

Bosc de núvols i falguera arborescent a 2900 metres d'altitud. Vall de Kosñipata, Cusco, setembre del 2008

El motiu de la meva visita a aquesta zona eren les molses i les hepàtiques (conegudes conjuntament com a briòfits, en l'argot botànic) de la selva de núvols d'aquesta regió dels Andes Peruans, i fer-ne un inventari florístic per saber quines espècies s'hi fan.

Extranya hepàtica (Riccardia fucoidea) al sotabosc de la selva de núvols

Les selves de núvols (o Yungas, tal com les anomenen al país) són un tipus de selva molt especial, que es fan per sobre dels 2000 metres d'altitud, molt diferents de la selva amazònica típica que es troba a menor alçada. Aquí, gran part de la humitat que reben les plantes no és tant per la pluja (que també n'hi ha, i molta) sinò a través de les boires que quasi cada dia fan acte de presència.

Les boires cobreixen la major part del temps la selva de núvols

A causa d'aquesta enorme humitat, i relativament baixa temperatura (no és pas rar baixar dels 10 graus), els arbres no poden arribar a tenir molta alçada, són més aviat recargolats i els seus troncs estàn completament coberts de molses, hepàtiques, líquens, falgueres i orquídies (algunes són ben espectaculars).

Al bosc de núvols, els briòfits recobreixen completament els troncs dels arbres i arbusts

Damunt dels troncs dels arbres es podien trobar meravelles com aquesta

Així doncs, els següents cinc mesos i mig m'els passaria entre la ciutat i la selva de núvols. De fet, em mouria per una zona amb una extensió equivalent a la de tot Catalunya. Una zona tan enorme, amb unes carreteres molt pitjors que les que tenim per Europa, m'asseguraven que els viatges serien molt llargs, i de fet, en algunes ocasions, per anar a punts que distaven uns 100 km vaig arribar a tardar més de 24 hores.

divendres, 10 de desembre de 2010

Cala Santa Cristina de bon matí

Un dels meus primers intents de fotografiar una sortida del sol, en aquest cas a la cala Santa Cristina de Lloret. Ja sé que no és una bona foto, pero almenys és la primera de la que mínimament n'estic una mica satisfet, i on vaig aconseguir el que volia.


Al no tenir cap filtre degradat, el principal problema que vaig tenir és deixar ben exposades tant les roques com el cel, doncs el contrast entre aquestes dues parts era molt marcat. En aquest cas, la solució que vaig trobar (i que segurament no és la millor) va ser aplicar un lleuger tractament digital per donar més exposició a les parts que han quedat més fosques.

dilluns, 6 de desembre de 2010

L'aranya groga que ens dóna la benvinguda

Me la vaig trobar una tarda de primavera al massís del Montgrí. Al principi em pensava que fugiria i aniria a buscar algun amagatall, on s'esperaria fins que jo hagués marxat. Però com una bona model, es va quedar ben quieta i li vaig poder fer una bona sessió de fotos.

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F8, 1/320'', ISO320; sense flaix

A mesura que m'hi anava acostant, ella s'anava posant cada cop més dreta, com si em volgués donar una abraçada; en el fons, les aranyes són criatures molt educades, i si les sabem tracar bé ens donaràn tot el seu afecte. Malgrat que molta gent les consideri éssers fastigosos i les acabi matant, cosa que és una llàstima.

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F10, 1/200'', ISO100; amb flaix

Sense ser jo un expert en aranyes, diria que es tracta de l'espècie Thomisus onustus. Igual que altres espècies de la família dels tomísids, el comportament de caçera d'aquestes aranyes és molt curiós: en comptes de teixir una teranyina on hi cauràn les preses, es queden ben amagades entre les flors, esperant l'arribada d'algun pol·linitzador innocent, moment en el qual s'hi llançen a sobre i li injecten el verí paralitzador.

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F10, 1/200'', ISO100; amb flaix

El que no sé és perquè aquesta aranya en concret es trobava sobre unes flors tan blaves, on no tenia l'avantatge del camuflatge. Si hi ha algun zooleg entre els lectors d'aquest blog, li agrairia que em tregués de dubtes.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Cicle de sortides botàniques i naturalistes a Pineda

A partir d'aquest mes de desembre, i fins al febrer, es farà un cicle de sortides a diferents espais naturals de l'Alt Maresme. L'objectiu d'aquestes excursions es visitar els indrets que tenim més propers (als quals sovint no donem la importància que es mereixen) i, sobretot, posar de relleu els seus valors naturals i culturals.

Com que un servidor es dedica a la botànica, l'enfocament d'aquestes sortides serà bàsicament botànic, si bé també es comentarà qualsevol altre aspecte que pugui ser interessant de comentar (fauna, patrimoni arquitectònic, història, etc.), doncs alguns dels espais a visitar tenen importància per a la reproducció d'aus o amfibis.

(Cliqueu a la imatge per a veure-la en una mida millor)

Com que no és la intenció de les sortides destorbar la fauna ni causar destrosses a la vegetació, hi haurà un límit de plaçes; d'aquesta manera també es facilitarà la tasca de donar les explicacions.

El preu de cada sortida és de 10 euros, i per als menors de 16 anys que vinguin acompanyats per algun adult, zero euros. A més, també s'entregarà un petit dossier de camp, amb la descripció de l'itinerari i les espècies vegetals més comunes que es vegin durant l'excursió.


(Cliqueu a la imatge per veure bé el cartell)

La primera sortida serà el dia 19 de desembre: aquell dia visitarem (si el temps ens ho permet) el sot del Salt, que no és res més que la capçalera de la riera de Pineda. Aquest torrent, gairebé miraculosament, s'ha salvat de la urbanització salvatge que ja ha arrasat tants d'altres espais al Maresme.

Al llarg del recorregut podrem veure boscos de ribera ben conservats, amb espècies com el vern, l'avellaner o el cirerer de bosc, així com una gran quantitat de falgueres i molses. També comentarem la importància ecològica del bosc de ribera, i el paper que juga en la prevenció de les rierades*.

Evidentment, hi sou tots convidats!

*(que no riuades, ja que al Maresme, a banda de la Tordera, no tenim pas rius!)

dijous, 2 de desembre de 2010

Il·luminar el no res

Fa un parell de setmanes em vaig acostar a fer unes fotografies de paisatge astronòmic al massís del Montgrí. Aquesta muntanya és un dels meus llocs favorits, des que la vaig "descobrir" fent el treball de recerca de la tesina, ara ja fa uns quants anys, i sempre que tinc ocasió hi faig una escapadeta, tant de dia com de nit.

Aquella nit, però, la sort no em va acompanyar gaire: una vegada vaig arribar al lloc que volia fotografiar amb un fons d'estrelles, em trobo que el cel estava ben tapat de núvols (i això que a Girona no n'hi havia ni un). O sigui, que cal deixar-ho per un altre dia.

Pero de baixada de la muntanya, ja tornant cap a casa, em trobo amb això: allà on abans hi havien camps i algun torrent ple de vegetació, ara hi ha tota una xarxa de carrers (fins i tot amb la senyalització i les llums ja posades), però ni una sola casa, una cosa que per cert ja he vist en força més llocs al nostre país (deuen ser coses de la crisi??).

La senyalització dels carrers ja esta del tot pintada, tot i que no hi ha gaires vianants que creuin per aquests passos

Però el més sorprenent de tot és que les llums ja estaven enceses, cosa ben curiosa (qui vindrà a passejar, a altes hores de la nit, en un barri encara no construit??). Quin és el cost, tant ambiental com econòmic, de mantenir enceses cada nit aquestes llums??

Llums a tota potència, malgrat l'absència total de cases i gent a qui il·luminar

De la vegetació que vorejava aquest torrent només en queden quatre canyes mal comptades (espècie invasora, per cert...)

Quan un veu aquestes coses se n'adona de la despesa innecessaria que es fa des de moltes administracions pel que fa a la il·luminació nocturna, i que fàcilment es podrien arreglar. En els propers dies, miraré de pujar alguna entrada amb exemples ben propers de mala il·luminació, potser un dia algun regidor o alcalde llegeixi aquest blog i decideixi posar fil a l'agulla.

La Vía Làctia sobre la cinglera del Far: dues versions

Cinglera del santuari del Far, des de Sant Martí Sacalm. La primera fotografia és d'exposició relativament curta (30'' a ISO 1600), mentre que la segona la vaig fer a ISO 100, però mantenint l'obturador obert durant 16 minuts. Òbviament, amb trípode.