dimecres, 21 de desembre del 2016

Passant una mica de por per la Garrotxa


Qualsevol fotografia té una història al darrere, incloses les nocturnes. Al veure una imatge, poques vegades ens podem fer idea del que ha suposat fer-la, a no ser que l'autor ens l'expliqui. És el cas d'aquestes fotos que us mostro avui. 


Aquesta ermita la vaig veure fotografiada de dia, buscant llocs pel Google Maps. L'accés és força senzill, una pista estreta però en bon estat ens hi deixa davant mateix. Aquell dia hi vaig arribar amb temps de sobres, que vaig aprofitar per buscar enquadraments. A mesura que es feia fosc, una gran tranquil·litat es va apoderar del lloc, només es sentia, de quan en quan, algun cotxe llunya que anava a alguna de les masies de la zona.

De vegades, tinc tendència a ser una mica "gafe". I aquella nit no podia ser menys. En algun moment, entre foto i foto, vaig pensar "quina calma més agradable que es respira aquí", i al cap de pocs segons, alguna mena d'animal, potser un senglar, potser un gos, va començar a grunyir a pocs metres davant meu. L'acollonimenta que em va agafar va ser força monumental, tant que em va faltar temps per córrer fins al cotxe i tancar-m'hi a dins. Al cap de mitja hora ben bona vaig sortir a recollir tot el material (només havia agafat el trípode com a defensa), fer unes poques fotos més i tirar cap a casa, encara amb el cor accelerat.


dilluns, 31 d’octubre del 2016

Gaudint del cel del Berguedà

Canon EOS 1Ds II, Tamron 15-30/2.8. ISO 1600, f/2.8, 30''

Ja feia un temps que volia visitar l'ermita que il·lustra l'entrada d'avui, però anaven passant els dies i no es donaven les condicions adients: les nits sense lluna hi havia núvols, i quan ho hi havia núvols, la lluna estava ben present. Semblava que m'hauria d'esperar a l'any vinent, fins que finalment, una tarda de finals d'agost semblava que el cel es mantindria net de núvols. Així que vaig agafar el cotxe i em vaig recórrer els 130 quilòmetres que hi ha des de casa fins al lloc.

Un cop allà, arribant gairebé de nit, em vaig quedar gratament sorprès per la transparència i la qualitat del cel. He estat a força llocs de nit, i fins i tot a altres hores de la nit hi ha una certa llum que et permet veure-hi una mica. Però aquí, la foscor era quasi absoluta. Així que no em va quedar més remei que il·luminar lleugerament l'ermita, ja que a les fotos quedava completament fosca.

divendres, 12 d’agost del 2016

Guia ràpida per fotografiar les llàgrimes de Sant Llorenç

Estel fugaç (tot i que no una Llàgrima de Sant Llorenç) i llum zodiacal sobre l'ermita de Santa Magdalena de Terrades. 30'', f/2.8, ISO 1600.

Fa una estona un amic m’ha demanat alguns consells per fotografiar la pluja d’estels de les Llàgrimes de Sant Llorenç, o Perseides, que tenen el seu màxim aquesta nit. Arran d’això m’he decidit a publicar una entrada exprés per a tots els que vulgueu fotografiar (o simplement observar amb calma) aquesta pluja d’estels, que tot i ser la més popular de l’any, no és la més intensa.

On hem d’anar? el millor que podem fer, si tenim la possibilitat, és anar a un lloc allunyat de la contaminació lluminosa que tant de moda està a les ciutats i pobles. Les opcions depenen del lloc on estem: a la costa, alguns llocs prou bons són el cap de Creus, i també el tram de costa entre Palamós i Calella de Palafrugell. Més a l’interior, la majoria de les zones muntanyoses ens serviran, sobretot les parts altes del Pirineu. Si tenim la oportunitat d’anar cap al Pre-Pirineu de Lleida o a les muntanyes de la zona dels Ports de Beseit, el cel no ens decebrà en absolut. També la zona de la Segarra, amb els seus horitzons amples, pot ser una opció a tenir en compte.

Cap a on hem de mirar? Com que el radiant (la zona del cel d’on semblen provenir els meteors) d’aquesta pluja es troba a la constel·lació de Perseu, haurem de mirar cap a aquesta part del cel, que al voltant de les 11 de la nit es troba en direcció nord-est. Per tant, triarem llocs que tinguin una bona vista en aquesta direcció. Per això és una bona opció pujar a algun cim una mica elevat. Però compte! Alguns meteors poden tenir un recorregut en el cel molt llarg, així que no és gens estrany que apuntant la càmera en alguna altra direcció (sobretot l’est) en puguem caçar algun.

I si no volem fer fotos, com hem de mirar? Si us ve més de gust observar, i no fotografiar, la pluja d’estels, cap problema: agafeu una manta, una màrfega, estireu-vos al terra mirant cap a l’est, i a gaudir de l’espectacle!

Totes les càmeres em serveixen? No, no totes les càmeres són igual de bones. L’ideal és una càmera d’objectius intercanviables (ja sigui reflex o sense mirall) que ens permeti modificar els paràmetres (ISO, diafragma i temps d’exposició) de forma totalment manual.

Com enfoquem? En automàtic o en manual? Una frustració que un servidor s’ha trobat és passar-se la nit fent fotos d’estels i que, al descarregar les imatges, veure que totes han sortit desenfocades. En fotografia nocturna, l’enfoc és un dels passos més crítics, ja que si no el fem bé ens pot arruïnar tota la sessió. Una opció que tenim és, de dia, enfocar algun objecte llunya, i fixar llavors l’anell d’enfoc amb alguna cinta adhesiva. Una altra opció és, al principi de la nit, anar movent l’anell d’enfoc foto rere foto, fins que a través de la pantalla de la càmera veiem que les estrelles ens surten perfectament enfocades. Una vegada fet això, posarem l’objectiu en mode d’enfoc manual, i (molt important) no el tocarem més.

Quin objectiu hem de fer servir? Com que no sabem el lloc exacte per on passaran els meteors, intentarem posar l’objectiu més angular, és a dir el que ens permeti un major camp de visió. Amb això augmentarem les probabilitats de caçar-ne alguna. En càmeres full-frame, focals entre 14 i 28 mm ens serviran, i en càmeres de sensor més petit (la majoria de càmeres d’aficionat) focals de 10-20 mm.

Quins paràmetres hem de posar? Una bona combinació per començar, si el cel és prou fosc, seria un diafragma de f/2.8 (el més obert possible que ens permeti el nostre objectiu), una ISO (sensibilitat) de 1600 o 3200, i uns 25-30 segons de temps d’exposició (per una focal d’uns 16 mm utilitzada en una càmera full-frame o de format complet). A partir d’aquí, i en funció de com ens vagin quedant les fotos i les nostres preferències, anirem variant els paràmetres. Si no ens importa que les estrelles surtin mogudes, podrem augmentar el temps encara més.

Algun consell final: En el meu cas, com es pot veure a la foto que obre el post, intento incloure algun element de la Terra en les fotos, ja sigui un arbre, alguna construcció emblemàtica, o una muntanya ben reconeixible com podria ser el Canigó, el Montseny... Però aquest últim consell va a gust del consumidor!

dissabte, 16 de juliol del 2016

Aprofitant la presència humana


Els darrers mesos m'he aficionat a incloure construccions antigues a les fotos nocturnes, fins al punt que últimament quasi no fotografio gaire res més. Un dels meus llocs favorits és el Santuari de Rocacorba, el punt més alt del Gironès (amb permís del Puigsou, la muntanya on hi han els repetidors i que no és lliurement accessible) i un lloc des d'on gaudir d'una vista privilegiada.

La nit de fer aquestes dues fotografies no m'esperava trobar ningú allà dalt, però va resultar que hi havia un grup de nens i nenes que estaven de colònies. Després de fer-los una petita classe improvisada d'astronomia, em vaig poder concentrar en fer fotos, i la veritat es que el fet que hi hagués llum dins el Santuari no m'acaba de desagradar. Aviam si els més observadors trobeu la persona, a la primera foto.


divendres, 1 d’abril del 2016

El balcó de les Bruixes


A les Gavarres, és tanta la superfície que ocupen els boscos, que molt sovint costa de trobar algun bon mirador on els arbres no facin "nosa" de cara a fotografiar el paisatge. La major part de la superfície del massís està coberta per boscos de sureres i pins, que s'enfilen fins al cim mateix de les muntanyes. 

És per això que va ser un bon regal trobar el lloc que us presento a la imatge d'avui. Es tracta d'un sortint rocallós que s'alça per sobre el bosc i permet una vista preciosa cap al nord, amb el petit poble de Madremanya completant l'escena. A més, aquell matí, el cel em va obsequiar amb uns núvols ben acolorits, així que les sensacions al final de la sessió fotogràfica van ser ben positives.

dimecres, 23 de març del 2016

Rocacorba


D'aquí unes hores estaré volant cap a un lloc que té un dels cels més privilegiats de tot Europa... tot i que geogràficament no sigui Europa. Mentrestant, us deixo una imatge d'un lloc força més proper, en una nit en què vaig tenir una curiosa combinació de boira i cels transparents. La boira anava amunt i avall, i en ocasions em cobria completament, deixant l'objectiu ben entelat. De quan en quan, però, assolia l'alçada justa permetent-me captar instantànies com aquesta.

dissabte, 19 de març del 2016

Passejant pel circ de Concròs


Sempre que surto a fer fotos, abans que anar als llocs més clàssics i fotografiats, m'agrada molt més visitar altres indrets que també tenen el seu encant tot i no ser tant coneguts. En aquests llocs es pot gaudir igual de la fotografia de paisatge, però amb el valor afegit de poder fugir de les massificacions dels itineraris principals. 

Les imatges d'avui són d'un d'aquests indrets. Es tracta d'un lloc que està gairebé a tocar d'una de les valls més visitades (amb estació d'esquí inclosa) del Pirineu de Girona. En canvi, aquí no em vaig trobar ni una sola ànima des que vaig deixar la pista forestal i em vaig endinsar en els boscos de pi negre, i això que hi vaig anar un dissabte de juliol. Tot i que és una vall que no té ni grans salts d'aigua, ni cap estany glacial, si que respira tranquil·litat i aïllament pels quatre costats. Aquell dia, tot i que no hi va haver un cel acolorit, si que vaig tenir la visita de la boira, un element que m'encanta incloure a les fotos per l'estètica que dóna.


dijous, 17 de març del 2016

Nous llocs, noves llums, noves fotos




Ara ja feia un temps que tenia aparcat el blog. La raó ha estat que, en l’últim any, he estat absorbit de ple en la redacció final de la meva tesi de doctorat, la qual vaig tenir la sort de presentar fa unes quantes setmanes. Ara que per fi torno a tenir temps lliure per sortir a fer fotos, m’he proposat visitar nous llocs abans desconeguts per a mi, i de pas fer un canvi de cara al blog.

La imatge que us presento avui és d’un d’aquests llocs que tenia pendents de visitar de feia temps. Realment és un lloc privilegiat que, per poc que tinguis una mínima sensibilitat, no et deixa indiferent. Els dies d’hivern, la vista dels cims nevats del Pirineu per una banda, i tota la plana de l’Empordà per l’altra, és realment un espectacle.

Aquell dia, el pla era fer alguna nocturna de l’ermita sota els estels, així que en veure els núvols que cobrien el cel vaig estar a punt de girar cua a mitja pujada (per arribar al lloc cal caminar una mitja horeta llarga per un camí ple de pedres). Per sort, vaig saber esperar i tal com podeu veure, la paciència va valer la pena.Al cap d'un parell d'hores, la major part dels núvols havien marxat, i el vent que bufava en alçada va deixar un cel transparent dels que s'enganxen poques vegades. Estar allà dalt, en total solitud i amb els estels que semblen a tocar, és una sensació realment addictiva.