Estar al lloc just en el moment que toca

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm/2.8 @15 mm, 120'', F4, ISO400

Sovint la sort és tant o més important que la planificació en el resultat final d'una foto. Per a la imatge d'avui, la idea era fer una circumpolar amb un primer pla del castell del Montgrí, però ni en els meus millors desitjos em vaig pensar que podria captar aquest bòlid, i a més, tot sencer. Les possibilitats que jo estigués en el moment i lloc precisos, amb unes condicions meteorològiques ideals, i amb la càmera apuntant en la direcció justa, eren ben petites, però vaig tenir sort.

I per la meva sorpresa, resulta que aquest bòlid també ha estat captat per observatoris professionals des del Montsec i Terol, i fins i tot té nom, SPMN041018. Els bòlids són meteors amb una brillantor comparable a la de la lluna plena, i que són causats per trossets de roca extraterrestre de mida una mica més gran que la resta.

Capturant la llum zodiacal des del sostre de l'Empordà

 En ple procés de fotografiar la llum zodiacal i la Vía Làctia.

La nit del dissabte, amb l'excusa de fotografiar el cometa Lovejoy que aquests dies ja és ben visible, ens vàrem ajuntar l'Eduard Marquès, en Ricard Llorente i jo mateix per pujar al Moixer, que amb uns 1400 metres és el cim més alt del massís de les Salines. La pujada al cim, que no és apta si un té un cotxe baix, acaba amb la recompensa de tenir unes vistes espectaculars de tot l'Empordà i bona part de la Catalunya nord.

Allà dalt, a més del cometa i un cel ple d'estels (la Via Làctia era ben visible), també ens hi esperava la llum zodiacal, una feble però preciosa resplandor creada pels milions de petites partícules de pols que reflecteixen la llum del sol. Cadascuna d'aquestes partícules algun dia va formar part d'algun cometa o asteroide, però ara es troba dispersa pel sistema solar, com una mena de fantasma d'aquells objectes. Això si, només es pot veure amb cels que siguin molt foscos, i preferiblement sense lluna. Tot i que, si teniu un cel de qualitat, també es pot veure amb una mica de lluna.

És molt possible que en aquest país hi hagi més gent a qui li hagi tocat la loteria que no pas que hagi pogut veure la llum zodiacal. Però mentre tanta gent s'estimi més estar-se a casa veient la tele-escombraria que no pas gaudint d'una nit ben fosca, així seran les coses.

El cim del Moixer, ocupat per les dues antenes.

Airglow o contaminació lluminosa?

Ahir a la nit hi havia un cel esplèndid des de Can Vilallonga, el mas on visc des de fa un parell d'anys. Durant el dia anterior havia anat passant un front de pluges, que va deixar l'atmosfera ben neta. Només cap al sud encara hi havien uns quants núvols, que donaven un toc de color al cel.  

Tot i que el fred que feia va fer que m’ho pensés dues vegades, al final les ganes que tenia van guanyar, així que després de posar-me fins a sis capes de roba (les baixes temperatures són el pitjor enemic del fotògraf de nit) ja estava davant aquest arbre tan fotogènic prement el disparador. 

En el moment de fer la sessió, no vaig veure res estrany, però avui, en el moment de processar-les, m'he adonat que la majoria tenen com una mena de lluminositat verdosa per sobre de l'horitzó, que a la foto podeu intuir darrere l'arbre. Llavors he pensat en l’AirGlow, un fenòmen que es dóna quan els àtoms de l’atmosfera, que han estat ionitzats durant el dia per la llum (o també pels raigs còsmics), es reestructuren i emeten aquest resplendor verdós, i que alguns dels fotògrafs que segueixo ja havien pogut fotografiar. Però com que es una cosa que mai abans havia observat, m'agradaria que algú que ho hagi vist hi digui la seva... és l'"AirGlow", o bé simplement una forma de contaminació lluminosa?

La segona fotografia és tant sols un processat més agressiu de la primera, per ressaltar aquest fenomen sigui el que sigui. A banda d'això, la foto no té res d'especial, és el mateix arbre que he fotografiat ja dotzenes de vegades des de tots els punts de vista possibles.

Perseguint les gemínides

El pessebre, l'arbre i la Gemínida

EOS 5D, Tamron 17-35 mm @ 17mm. 30'', f 2.8, ISO 1600

Ara que s'acosta el nadal, es poden veure per tot arreu els típics elements nadalencs, com els pessebres. Per variar, avui us volia presentar un pessebre diferent, tan diferent que es troba al cel, a més de 570 anys llum en direcció a la constel·lació del Cranc.

Es tracta del que els astrònoms anomenen un cúmul obert, o sigui una agrupació d'estels amb un origen comú i que es mantenen lligats per la força de la gravetat. A la fotografia, es el petit grup d'estels que es veu entre l'arbre i la cantonada de dalt a l'esquerra. A ull nu es pot veure com un petit objecte borrós, però si teniu uns senzills prismàtics podreu veure els seus estels un a un. Això si, us haureu d'esperar fins un parell d'hores abans de la mitjanit, que és quan es comença a veure sobre l'horitzó est!

Si teniu sort també podreu observar alguna Gemínida despistada, que era la pluja de meteors que ahir tenia el màxim. Jo vaig arribar a mitjanit i vaig tenir la sort que hi havia una activitat molt gran, així que vaig poder veure tots els estels fugaços que vaig voler... la llastima es que es resistien a sortir just en el moment de fer la foto.

Sirius adornant l'arbre de nadal

EOS 5D, Yashica ML 28mm/2.8. 30'', f 2.8, ISO 1600

Fita aconseguida?

 La llum que il·lumina el camí

Ja fa molt temps que volia veure la llum zodiacal, però fins ara sempre m'havia quedat amb les ganes. Però després de veure una foto en un dels blogs que segueixo, se'm  va despertar el follet que porto dins i que no parava de dir-me que havia de sortir a provar sort.

Tot i que els primers dies el cel no va acompanyar gaire, a mitjans d'aquesta setmana vàrem tenir un cel ben transparent, amb molt poca humitat, cosa que volia dir una nit ben fosca... si no fos per la lluna! Per aquestes dates ja començava a estar crescuda, vora un 25-30% més o menys...seria massa brillant per poder captar la delicada llum zodiacal? O bé encara tenia una oportunitat per no haver-me d'esperar a la lluna nova següent? Com que des de la comoditat de la cadira seria difícil de saber, vaig decidir anar cap al lloc que tenia pensat, en plena Alta Garrotxa. Almenys podria gaudir d'una posta de sol!!!

De camí cap al lloc ja s'intuia que la nit seria molt transparent... i molt freda també! Almenys el vent ja havia parat, per tant res que no es pogués arreglar amb moltes capes de roba.

Una vegada allà, i ja ben entrada la nit, em vaig endur la desagradable sorpresa que la lluna brillava força més del que em pensava. Res a fer doncs... o si? Sota la lluna, brillant molt feblement, encara vaig poder apreciar una llum molt suau. Estava veient la llum zodiacal, tot i la lluna? I pel que ha sortit a les fotos, sembla que realment està allà...

Aixi que, els que l'hagueu vista, què hi dieu? He aconseguit realment la meva fita?

Frustració

 

 La cinglera del Far, ahir a la nit. Siusplau, cliqueu a la imatge per veure-la en millor qualitat.

Aquest cop, tampoc ha pogut ser. Per la nit d'ahir anunciaven la pluja d'estels de les Dracònides. Segons  les previsions havia de ser una pluja espectacular (tot i la lluna quasi plena), amb un pic de fins a 500 estels fugaços per hora. I sembla ser que en els llocs on el cel va estar serè es van poder apreciar bé, amb un pic de 350 meteors per hora. Felicitats per als que ho van poder veure!

En el meu cas, però, una altra vegada vaig tenir mala sort. En el moment del màxim, el cel es va començar a tapar amb uns núvols prims, que deixaven veure els estels més brillants, pero que unit a la presència de la lluna, feien que el cel estigués molt lluminós. Cap pluja d'estels a veure, per tant. I aquest matí, anant cap a Girona, he pogut veure un cel transparent com feia molt temps que no veia. En fi, que porto tot el dia amb una amarga sensació de frustració.

Aquest any estic tenint molta mala sort amb els fenòmens astronòmics. A principis d'any, la pluja d'estels de les Quadràntides havia de ser espectacular, per això em vaig acostar al cap de Creus per observar-la. Resultat: cel completament núvol. Al dia seguent, cap al Montgrí a veure sortir el sol eclipsat darrere les illes Medes: resultat, cel ben núvol per on sortia el sol. A l'estiu, exactament el mateix resultat durant l'eclipsi total de lluna.

En fi, ja vindràn temps millors.

Fotografiant les llunes de Júpiter

 Júpiter i 3 de les seves llunes: d'esquerra a dreta, Calixt, Júpiter, Ío i Ganímedes. Feta a 300 mm de focal, i amb un retall posterior considerable.

Últimament no tinc gaire temps per sortir a fer fotos nocturnes (ni tampoc diurnes). La feina de tesi m'està absorbint completament les últimes setmanes (pero els resultats que estic obtenint s'ho mereixen). Sobre la taula, la càmera em mira amb cara de pena i en el fons de la seva ànima em demana que la tregui a passejar. En fi, ja vindràn temps una mica millors.

Pero ahir vaig poder dedicar una mica de temps a fotografiar una mica de cel. La foto que poso avui no és d'un paisatge astronòmic, ni d'una Via Làctia brillant. De fet, és tan dolenta que quasi bé em fa vergonya posar-la, pero en fi, es la única d'aquests últims dies.

De totes maneres, no em deixa de sorpendre que amb un teleobjectiu normalet i des del terrat de la facultat de ciències de la Universitat (en un lloc podrit de contaminació lluminosa) hagui aconseguit fotografiar tres de les llunes de Júpiter, a més d'apreciar-se el planeta com un disc ben definit, i no com un punt.

El proper repte: fotografiar els anells de Saturn.

Primeres imatges en detall de Vesta

Fixeu-vos en quina meravella d'imatges que està captant la sonda Dawn, que ara mateix es troba orbitant l'asteroide Vesta (que és un dels mes grans del cinturó d'asterioides, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter). 

http://www.nasa.gov/mission_pages/dawn/multimedia/gallery-index.html

En aquest enllaç les podreu veure en tota la seva resolució i, de pas, anar seguint la missió moment a moment. Jo hi he fet una petita ullada, i de moment el que he vist no té desperdici.

De viatge al Sahara: el desert de nit

 La petita llum del fons és la del protocol de Mehaires (un dels llocs on sopàvem i dormíem), i era la única llum que hi havia en molts, potser algun centenar, de quilòmetres. A primer terme podeu veure el tot terreny que feiem servir per anar d'un lloc a l'altre

Quasi tots els 15 dies que va durar el nostre viatge, des de l'alba fins el vespre, ens els passàvem caminant, buscant i mirant plantes i aixecant les pedres per trobar els diferents animalons que viuen al desert. La botànica (i també la zoologia, però no tant a no ser que es tracti d'amfibis) és una de les meves grans passions, juntament amb la fotografia de natura.

Però per la nit, quan ja no hi havia llum per dedicar-se a la biologia, i la resta d'humans autòctons del desert estaven dormint, sortia jo sol a dedicar-me a l'altre gran passió que tinc: l'astronomia.

A la major part de Catalunya, com a bona part de la Península, el cel nocturn està podrit de tanta contaminació lluminosa com tenim. Pero al desert, almenys a la zona on vaig estar, no hi han pobles i ciutats que malgastin la llum enviant-la cap al cel. Això, juntament amb una molt baixa humitat a l'aire, fa que el cel nocturn sigui realment espectacular per algú que vé de més al nord.

A primeres hores de la nit, la Via Làctia de les constel·lacions d'Orió i Canis Major encara era visible sobre l'horitzó de ponent. Aqui la veiem sobre el centre de víctimes de guerra "el Chereif", on ens vàrem estar unes quantes nits

En aquella època de l'any, el centre de la Via Làctia, que és el que tenia més ganes de veure, no s'aixecava sobre l'horitzó fins al final de la nit, o sigui que m'havia de llevar entre les 3 i les 4 de la matinada. Per sort, aquelles nits la lluna estava encara en fase creixent, i per tant a aquelles hores ja no em molestaria la seva llum... podria tenir un cel completament fosc.

La Vía Làctia comença a treure el cap per darrere l'arc d'entrada al protocol de Mehaires. En aquell moment eren les 4 en punt de la matinada

Tot i la son que tenia a aquelles hores, i més després d'estar tot el dia patejant pel desert, aguantant la calor i el vent, durant tres nits seguides vaig poder trobar les forçes per llevar-me tant d'hora. Pero un cop sota el cel, l'espectacle va valer molt i molt la pena.

Una de les coses que em va sorpendre és que, fins i tot en plena nit i sense lluna, no necessitava cap llanterna per a caminar per on anava: això era gràcies a la celístia, una llum molt suau i delicada que és la que fan els estels, i que només es pot observar sota cels molt foscos, sense contaminació lluminosa.

La Via Làctia i Venus, que anuncia la proximitat de l'alba

Fins i tot vaig poder tenir temps per a fer alguna fotografia de llarga exposició, on es veiéssin les traces d'estels.

 Fixeu-vos en la diferent curvatura de les traçes d'estels, a mesura que ens allunyem del pol sud celest (que a la foto estaria prop de la cantonada inferior esquerre, sota l'horitzó). Els arbres i tota l'escena estan il·luminats per la celístia

A mesura que anaven passant les hores i anava omplint la targeta de la càmera de fotos, amb la única companyia del vent del desert, per l'horitzó de llevant va començar a aparèixer la primera llum del dia: aviat tocaria plegar.

A mesura que passaven les hores, ja es podien començar a veure les primeres llums del dia

Final de la nit al protocol de Mehaires, on dormíem. Al cap d'un parell d'hores, tocava començar altre cop el treball de camp diürn, que duraria fins al vespre

Curset teòric i pràctic d'introducció a l'astronomia

 

(Cliqueu a la imatge per a veure-la en una mida millor)

Els propers dies 25, 26 i 27 de febrer, un servidor estarà impartint un curset d'introducció a l'observació astronòmica.  El lloc on es farà l'activitat serà a la masia de Can Pica, situada a Hortsavinya, al bell mig del massís del Montnegre. Per als qui no pugueu venir en aquesta ocasió, sapigueu que el curs es repetirà els dies 3, 4 i 5 de juny.

Durant el curs (dos dies de teoria, més dues nits d'observació a ull nu i amb telescopi), aprendrem a reconèixer les principals constel·lacions, sabrem com són els planetes del sistema solar, parlarem d'eclipsis, de cometes i d'asteroides, i també coneixerem els diferents tipus de nebuloses, galàxies i cúmuls d'estrelles.

Les plaçes son limitades, pero en cas de no arribar a un número mínim de persones es podria optar per cancel·lar l'activitat. Per tant, els qui us vulgueu apuntar no deixeu la inscripció per l'últim moment.

Recordar-vos que dins el preu de l'activitat (93 euros) s'inclou el preu de les habitacions per a les dues nits, l'esmorzar, dinar i sopar de dissabte i l'esmorzar de diumenge (a més del curs).

Us hi esperem!!

Júpiter, la lluna cendrosa i la contaminació lluminosa

La lluna, Júpiter (amb els seus quatre satèl·lits) sobre Pineda de Mar. Canon EOS 5D, Takumar Super Multi Coated 135/3.5, 2'' a F4.5 i ISO 1600

Avui he hagut d'anar a Hortsavinya, per parlar sobre la preparació d'un viatge que faré properament a un lloc molt interessant (però que ara per ara encara no puc dir on és). De tornada cap a casa, m'he trobat amb aquesta conjunció de Júpiter amb la lluna cendrosa (amb la seva part fosca lleugerament il·luminada per la Terra, que des de la lluna ara apareix gairebé plena).

Ràpidament, d'entre la base de dades de llocs interessants que hi ha dins el meu cap he buscat algun lloc que permetés una bona composició i que estigués aprop, ja que la lluna estava a punt de posar-se sota l'horitzó i  no era cosa de perdre gaire temps. El lloc que finalment he triat no és res de l'altre mon, pero m'ha permès captar l'escena juntament amb la gran quantitat de llum que es perd cap al cel per una il·luminació completament inadequada. 

Una vegada he arribat al lloc, ràpidament he posat la càmera sobre el trípode i li he calçat un vell objectiu manual Takumar de 135 mm, el de més focal que portava dins la bossa, i que tot i tenir uns quaranta anys, té una òptica molt bona i permet captar imatges molt nítides. Una petita meravella que vaig trobar per eBay per només 15 euros.

A més, al augmentar la imatge de Júpiter es poden veure els 4 satèl·lits més importants de Júpiter:

I amb una mica més d'augment:

De dalt a baix: Calisto, Ganímedes, Europa, Júpiter, Ío

Jo ja sé que aquestes no són gaire bones fotografies, pero tenint en compte que les he fet sense cap planificació prèvia, doncs ja n'estic prou content. I això és l'important, no?

Fotografiant galàxies des del cap Norfeu

 Les Plèiades surten per darrere els núvols, acompanyades per  les galàxies d'Andròmeda i del Triangle. 

Canon EOS 5D, Tokina 11-16/2.8; 16 mm a 30'', F2.8, ISO 1600

Prop de grans zones turístiques com la Costa Brava, algunes nits, fins i tot a l'estiu, són prou fosques i transparents com per poder veure coses molt, molt llunyanes. Però... quin és el lloc més remot que els nostres ulls poden veure sense cap mena d'ajuda?

Si suposem que estem en una muntanya ben coneguda per tothom, com per exemple el Montseny, aquest lloc remot no és el cim de la Mola de Sant Llorenç del Munt, que es pot veure bé els dies sense boira. Tampoc és el Montsec, que està força més lluny i es pot arribar a observar en els dies amb l'atmosfera nítida, sobretot a l'hivern. I tampoc és l'illa de Mallorca, que està a més de 200 quilòmetres i es pot arribar a veure en dies excepcionalment clars.

Ja fora del nostre planeta, aquest lloc tampoc és la lluna, ni el sol, ni tant sols Saturn, el planeta més allunyat del sol que es pot veure a simple vista*. Ni tampoc cap dels estels de la nostra galàxia, per allunyats que estiguin i per fosca que sigui la nit.

La cosa més allunyada que podem arribar a veure sense ajuda, és la galàxia d'Andròmeda, i està realment molt lluny, tant que la llum que ens arriba des d'allà va ser emesa fa més de dos milions d'anys. Després de viatjar tot aquest temps a través de l'espai intergalàctic, els fotons que van emetre milions i milions d'estels (alguns dels quals, segurament, fa milers d'anys que van deixar d'existir) arriben a les nostres retines (i més modernament, també, als sensors de les nostres càmeres digitals).

Des de la Terra, aquesta galàxia s'ens mostra com una taca difusa a la constel·lació d'Andròmeda. Per aquestes dates, encara es pot veure ben alta, just a sobre els nostres caps a primera hora de la nit. I molt aprop, a la constel·lació del Triangle, hi ha una altra galàxia que es pot veure fins i tot amb prismàtics i amb telescopis petits: és la galàxia del Triangle.

Aquesta galàxia del Triangle, que encara és més llunyana que la d'Andròmeda, sembla que també és visible a ull nu si el nivell de contaminació lluminosa és excepcionalment baix (i, lògicament, si tenim una vista perfecta). Pero jo, mig curt de vista com soc, encara no l'he vist sense l'ajuda d'un telescopi. O sigui que, si no teniu res més a fer, podeu intentar buscar-les, i millor si ho feu des d'un lloc ben fosc, i comprovar així fins on poden arribar els vostres ulls.

A continuació, us poso la fotografia amb les dues galàxies encerclades, per apreciar-ho millor. La superior és la galàxia d'Andròmeda. La inferior, la del Triangle.

Per cert, en aquesta fotografia es veuen les dues galàxies que us he comentat, però també una tercera. Algú la veu?

* Encara que Urà, que està més allunyat, també es podria arribar a veure si el cel estigués del tot lliure de contaminació lluminosa i els nostres ulls fossin prou sensibles

No ha pogut ser

Per aquesta vegada, no ha pogut ser. Tant la nit d'ahir dilluns com el matí d'avui dimarts han estat ben tapats de núvols a la Costa Brava, impedint qualsevol observació decent de la pluja d'estels de les Quadràntides, o l'eclipsi de sol d'avui. Almenys, sembla que cap a la banda de Barcelona han tingut un cel amb menys núvols i han pogut gaudir una mica més de l'espectacle. Afortunats ells!!

El cap de Creus ahir a la nit, amb un cel quasi completament tapat de núvols, que només s'obrien a estones curtes, fent impossible qualsevol fotografia de paisatge astronòmic

 

Vista des del mirador del Cap de la Barra, al Montgrí. La situació no era gaire millor que la nit abans

Per a què l'entrada d'avui no sigui tan trista, us deixo amb un parell de fotos de fa dos dies, des del mateix mirador del Cap de la Barra. No són grans fotos, pero almenys s'hi veu el sol i tenen una mica més de color que les d'avui.

 

Sortida del sol des del Montgrí, fa dos dies, amb algunes boirines sobre la Meda Gran

El sol sortint damunt del far de la Meda Gran

Dimarts tinc una cita amb el Sol i la Lluna

Dimarts al matí, just a l'alba, he quedat amb el Sol i la Lluna en un racó del Montgrí per passar una estona íntima entre amics, i xerrar de les nostres coses. La Lluna (que és un astre molt considerat amb els que es prenen la molèstia d'observar-lo de quan en quan, en comptes de quedar-se al bar veient el futbol) tindrà la cortesia de posar-se just davant del Sol quan aquest estigui sortint per l'horitzó, creant, esperem-ho, un matí únic en molts anys almenys al nostre país. 

El qui es vulgui apuntar a l'acte (ho pot fer deixant un simple comentari a aquesta entrada), serà benvingut, passarem una bona estona entre amics i potser farem alguna bona fotografia.

Si no vaig errat en els meus càlculs, des del cim més alt del massís del Montgrí el Sol eclipsat podria arribar a sortir just per sobre (o molt aprop) del Castell de Torroella de Montgrí. I també, casualitat, des del mirador de la Punta Guixera, quasi sobre el port de l'Estartit, l'eclipsi es podria veure just sobre les Illes Medes i el seu far. Tot això ho sé gràcies al programa Stellarium (que és gratis, i realment molt bo). Esperem que no m'hagi equivocat en els meus càlculs i el matí valgui la pena. És el que té l'astronomia, alguns fenòmens només es poden observar una vegada a la vida.

Si la nostra atmosfera ho permet (esperem que si), aniré a fer unes quantes fotografies de l'eclipsi, que si queden mínimament bé, miraré de penjar aqui el més aviat possible. Sempre i quan la nit anterior no quedi congelat, tingui un accident amb el cotxe a altes hores de la matinada o m'estimbi per algun precipici del Cap de Creus, que tot pot ser, mirant i fotografiant un altre fenòmen astronòmic de gran interès: la pluja d'estels de les Quadràntides, que aquest any presenta unes condicions òptimes per a la seva observació ja que coincideix amb la lluna nova.