Avui m'haureu de perdonar una petita mostra de satisfacció personal...
Últimament, molts caps de setmana, en comptes d'anar a la platja a no fer gaire res, m'els passo al laboratori de botànica de la Universitat de Girona, identificant mostres de briòfits que he anat agafant en els últims anys per diferents punts de Catalunya. La satisfacció que em dona observar al microscopi aquestes plantes, la diversitat de les quals passa ben desapercebuda per a la majoria de la gent (només al nostre país n'hi ha més de 800 espècies), i anar veient totes les seves estructures a mesura que les vaig desmuntant, és cada vegada més gran.
Encara que sembli mentida, en un país com Catalunya encara queden zones on gairebé no se sap amb detall quines espècies de molses s'hi fan. Fa cent anys es podia arribar a entendre, però ara?? Que siguin plantes molt més petites que les que fan flor, que totes s'assemblin entre elles, que per identificar-ne la gran majoria calgui microscopi i molta pràctica, i sobretot que a casa nostra no hi hagi gaire gent que s'hi hagi dedicat a estudiar la seva distribució, és el que deu explicar aquesta situació.
Ara fa un parell d'anys vaig estar recollint unes quantes mostres de molses i hepàtiques a la Segarra, una zona d'aquestes que no està gaire ben explorada. Per raons de feina i de tesi, no ha estat fins ara que m'he pogut posar durant uns quants dies a identificar-les.
Normalment, les espècies que un es troba quan va determinant les mostres són sempre les mateixes, les més comunes, i els dies que un té sort, de vegades surt alguna cosa una mica més rara, pero res que sigui per a tirar coets. Només alguns dies pots arribar a trobar alguna espècie d'aquelles que és tan poc freqüent (almenys aquí a Catalunya). Però que en una mateixa mostra, i en dos dies seguits, te'n trobis dues, és una cosa que mai m'havia passat.
Una d'aquestes espècies és la que surt a les fotografies, el Pterygoneurum sampaianum. És una molsa extremadament petita, que quan ets sobre el terreny no la veus fins que no t'hi acostes a pocs centímetres. Fins ara, l'únic lloc on es coneixia de Catalunya era a la muntanya del Montgrí, al Baix Empordà, en uns prats secs molt rics en espècies. L'altra, el Crossidium aberrans, que fins ara només es coneixia de les terres de l'Ebre. Doncs ara, per tant, ja es coneixen també de la Segarra.
Aqui podeu observar la petitesa del Pterygoneurum sampaianum
