dissabte, 31 de desembre del 2011

Bon any nou a tothom!

Aquest és un dels molts llocs on ara mateix m'agradaria estar. Un bon lloc per començar l'any, i si pot ser en bona companyia encara millor.

S'acaba l'any i en comença un de nou. Molt bona entrada d'any a tothom!!

divendres, 30 de desembre del 2011

I un altre!

Doncs això, que aquest novembre he tingut la sort de guanyar el 2on premi del 18è concurs de fotografia del Parc Nacional d'Aiguestortes, amb les tres fotografies que encapçalen l'entrada (que per cert vaig fer en dues nits seguides). Si cliqueu a les imatges les veureu força millor.

 
"Mentre baixa la boira"

"Reflexes 1"

 "Reflexes 2"

Per fer la segona i tercera foto (que són quasi la mateixa, només em vaig moure uns pocs metres), vaig arribar al lloc amb el temps just, com és típic que em passi. Tot i que encara quedava una estona de llum, m'hagués agradat tenir una mica més de temps per buscar bons enquadraments, deixant de banda que encara havia de sopar. Sort que el lloc tenia moltes possibilitats, per tant vaig tenir molta sort en l'elecció doncs mai abans hi havia estat.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Moltes felicitats a tots plegats

Bé, tot i que no és costum d'aquest blog felicitar ningú pel seu sant, avui farem una excepció, considerant en quin dia estem i també com és "d'esperançador" tot el panorama al país. Espero no sentar cap precedent.

En primer lloc, felicitar a Paco Camps (i també a les seves "amistats de l'ànima"), per la seva elegància a l'hora de vestir. En l'àmbit cultural, s'ha de recordar Fèlix Millet, per la seva tasca de promoció de la cultura catalana. Per cert, aquest de ben petit ja apuntava maneres. Per a què no s'em pugui acusar de republicà o de poc lleial a la corona, donar les meves felicitacions també a Iñaki Urdangarin, que molt sàviament va fer cas als consells que se li van donar. Finalment, ja fora del nostre país, al nostre cor hi ha un lloc per a Vladimir Putin, com a exemple de polític compromès amb la democràcia i el joc net.

A tots ells, doncs, feliç Dia dels Sants Innocents!

PD: per cert, tota proposta d'altra gent a felicitar serà ben rebuda. Candidats no en falten!!

diumenge, 25 de desembre del 2011

Fent proves de macro extrem

 Autorretrat en una punta de bolígraf. A la dreta es veu el cul de l'objectiu invertit que he utilitzat, i a l'esquerra d'aquest, part de la meva cara. Aclarir que el meu nas ha sortit tant enorme per efecte de la distorsió, a la realitat no soc tan lleig, jejeje...

Bé doncs, la setmana passada ja em va començar a arribar l'equip per a fer macros extrems. A partir d'ara, quan parli de "macro extrem" em referiré a la fotografia que aconsegueix ampliacions superiors a 1:1, i que no es poden aconseguir amb els objectius macro tradicionals, que només arriben a 1:1. Encara m'ha d'arribar alguna cosa més (de fet, els dos elements més importants), pero jo, que soc molt impacient, ja he començat a fer les primeres proves.

Ara ja és més tard de mitjanit i demà m'he de llevar ben d'hora per anar a treballar, pero porto tota la tarda fent muntatges amb diferents objectius i passant-m'ho d'allò més bé. De moment els resultats tenen una qualitat horrible, sense nitidesa, a petar d'aberracions i amb una il·luminació que deixa molt que desitjar, pero és el que tenen els inicis. En els propers dies, ja aniré millorant, almenys això espero.

I com es poden aconseguir les ampliacions a les que em referia abans? Doncs el més senzill és amb uns tubs d'extensió, o bé invertint un objectiu normal i corrent (hi han accessoris molt barats per invertir un objectiu, i és una pràctica molt recomanable). Això ja fa temps que ho vinc fent, amb uns resultats prou satisfactoris.

Pero jo volia anar més enllà. Si a un objectiu al que li hem acoblat uns tubs d'extensió, li posem al davant un objectiu invertit, doncs tindrem més ampliació. I si els dos objectius són d'aquells antics, doncs millor que millor, ja que a més de poder-se trobar barats, podrem controlar bé el diafragma per poder augmentar la profunditat de camp i reduir les aberracions.

Un muntatge relativament senzill: tubs d'extensió + 50 mm manual + 50 mm manual invertit

 El muntatge anterior, vist per davant

Però podem anar més enllà. Què passa si el primer objectiu no és "normal", sinò macro? Doncs que encara tenim més ampliació.

 Macro 100 mm + 28 mm manual invertit. Aqui ja començem a tenir ampliacions considerables

Però podem anar més enllà, encara: si entre el macro i la càmera hi posem uns tubs d'extensió, l'augment encara és més brutal. Aquesta tarda, fent les coses ràpid, he pogut arribar a una ampliació de 7:1 (és a dir, 7 vegades la realitat). Fent les coses bé i amb calma, el resultat ha de ser la hostia.

  La variant més "extrema" que he provat avui: el muntatge anterior + 3 tubs d'extensió. També es veu el bolígraf de la primera fotografia.

Però podem anar més enllà. Però això ja serà en una propera entrada, quan tingui les dues coses que encara no m'han arribat.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Regalo plantes arbustives mediterrànies

Doncs això, que com a resultat d'un experiment de germinació de llavors que he fet per la tesi, m'han sobrat una gran quantitat de plantes arbustives, i no sé ben bé que fer-ne. Com que eliminar-les em fa una certa cosa, doncs en regalaré a tothom qui en vulgui (això si, les haurà de passar a buscar per la Facultat de Ciències de la UdG o per Pineda de Mar, o també podem quedar a mig camí).

Les espècies són:
- Calicotome spinosa (argelaga negra). Com diu el seu nom, és ben espinosa, us pot ser útil per a fer un tancat verd.
- Cistus albidus (estepa blanca). De flors roses ben grosses.
- Cistus monspeliensis (estepa negra). De flors blanques, més petitones que les de l'estepa blanca.
- Cistus salviifolius (estepa borrera). De flors blanques.
- Erica arborea (bruc boal)
- Erica scoparia (bruc d'escombres)
- Lavandula stoechas (caps d'ase, tomaní). Aromàtica.
- Rosmarinus officinalis (romaní). Aromàtica, i floreix a l'hivern.
- Sarothamnus arboreus (ginestell català)
- Spartium junceum (ginesta)

Totes les llavors van ser collides als voltants de Girona i Caldes de Malavella, per tant son plantes completament autòctones, i no varietats estranyes que ves a saber d'on venen (com és el cas dels romanins que es venen als centres de jardineria, per exemple).

Si algú hi està interessat, pot deixar un comentari en aquest mateix blog, o bé enviar un mail a: miquel.jover(arroba)udg.edu

Això si, penseu que la majoria encara són molt petites i delicades, i necessiten unes quantes setmanes més per a ser trasplantades (si es fes ara, segurament moririen la majoria).

 Plàntules de tomaní o caps d'ase (Lavandula stoechas) d'una setmana de vida. Als testos de més al fons hi ha les plàntules de les estepes (Cistus sp.) i ginesta.

 Plantes de cap d'ase, ja més crescudes

diumenge, 18 de desembre del 2011

Un altre premi!

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat al mes d'abril.

De vegades, aixecar-se a les 5 de la matinada per a fer fotos de la sortida del sol, ficar-se dins l'aigua fins la cintura amb la roba que portes en aquell moment (cosa que vol dir quedar-se moll la resta del dia), o passar fred, són petits sacrificis que tenen recompensa. De fet, gairebé sempre, només el fet d'estar en segons quins llocs ja és una recompensa per si mateix.

Com per exemple en el cas d'aquesta foto, que ves per on, resulta que ha estat guardonada amb el 1er premi de la categoria "socis" del XVIII Concurs de Fotografia Naturalista de l'Associació de Naturalistes de Girona. Veient l'enorme nivell que tenen les fotografies presentades aquest any i els anteriors, gairebé em sorprèn que el jurat l'hagi escollida. Si al final resultarà que fins i tot en sé, de fer fotos...

Per fer-la, aquesta passada primavera, em vaig haver de ficar dins l'aigua, fins gairebé la cintura, amb roba normal. Com ja vaig comentar a l'entrada passada, en aquest cas podria haver anat cap al cotxe, agafar les botes d'aigua i tornar a fer la foto amb comoditat. Pero llavors, quasi segur, la llum tan especial ja no hi seria, i hauria perdut aquell moment. 

Per sort, ficar-me a l'aigua en aquestes condicions em provoca una mena de plaer primitiu, gairebé animal, i és el que fa que, quan estic durant tot un mes sencer davant l'ordinador analitzant dades de la tesi, o havent de mesurar plantes al laboratori cada dia, sense poder sortir al camp, recordi aquests moments i pensi que va valer la pena.

Tot això ho explico perquè, en la meva opinió, per fer bones fotos de paisatge, a més de dominar la tècnica i tenir clars els conceptes, el més important no és tenir una càmera i objectius caríssims, ni anar-se'n de viatge a països llunyans i exòtics. En la meva opinió, el que importa és llevar-se de matinada i anar als llocs ben d'hora, carregant tot l'equip quan sovint encara és fosc, per captar la llum que en algunes ocasions ens ofereix la natura. Evidentment que també podem arribar al lloc a les 12 del migdia, fer una birria de foto i després posar-li tot el Photoshop que vulguem. Pero per a mi, la fotografia de paisatge no és això.

Per cert, si voleu veure la foto en paper, com realment cal, la podeu trobar al centre cultural la Mercè de Girona fins el 22 de gener, juntament amb la resta de fotos guanyadores i finalistes.