Pinedes

A Finlàndia, els pins són ben alts, i amb els troncs ben rectes. Aquests són Pinus sylvestris, el mateix pi que tenim a la muntanya mitjana de Catalunya. Això si, són una mica diferents, concretament d'una altra varietat. La nostra, és la varietat catalaunica, amb les fulles d'una tonalitat un xic més blavenca que no pas la varietat finlandesa.

Per cert, cada cop estic més espantat de la poca qualitat que tenen les imatges quan les pujo al bloc... millor que cliqueu a la imatge per veure-la millor.

Bolets finesos (IV) en format quadrat

Canon EOS 5D, EF 100/2.8 Macro. 1/250, f 2.8, ISO 400

Just en el moment que s'hi acostava un petit animaló.

Bolets finesos (III) una mica més aprop

 Canon EOS 5D, EF 100/2.8 Macro. 1/125, f2.8. ISO 400

Bolets finesos (II)

Canon EOS 5D, EF 50/1.8. 1/40, f4.0, ISO 100

L'anterior grup, vist de més aprop.

Bolets finesos

 Canon EOS 5D, Yashica ML 28/2.8. 1/80, f5.6, ISO 400. Sense flaix, i amb una dotzena de mosquits als braços i cara

Els troncs en avançat estat de descomposició són molt freqüents en els boscos humits i poc intervinguts pels humans. Aquest, que estava en un dels boscos de Joensuu, tenia al damunt una bona clapa de bolets ben vistosos.

Els mosquits de Finlàndia

Mosquit (espècie indeterminada) descansant. Joensuu (Finlàndia), juny del 2011

A Finlàndia, i sobretot al nord del país, a Lapònia, els mosquits són d'allò més abundants. Estan pertot arreu. Vagis on vagis te'n trobes. Més ben dit, són ells els que et troben a tu.

A l'hivern, amb tota la neu i el gel que ho cobreixen tot, no n'hi ha ni un. Però a mesura que avança la primavera, les temperatures augmenten i la neu es fon, començen a fer la seva aparició. Pel que diu la gent del país, els pitjors mesos són juny i juliol (o sigui, precisament l'època en que hi he anat). A l'agost, sembla que la cosa ja no és per tant, i a la tardor ja desaparèixen, fins l'any vinent. Però no sense abans haver martiritzat als animals salvatges i també als finesos (els rens poden arribar a perdre mig litre de sang al dia per culpa d'aquestes xeringues amb ales).

Aquest ja tenia l'estómac ben ple de sang d'alguna víctima anteriror (qui sap, potser jo mateix). Aqui el veiem descansant sobre l'esporòfit d'una molsa (Polytrichum sp.)

És sobretot a dins del bosc on n'hi ha més. A fora també n'hi ha, pero és més suportable. El problema venia quan m'havia d'aturar dins del bosc a fotografiar alguna planta. En un centímetre quadrat del meu braç vaig arribar a tenir-ne tres, xuclant la meva sang. Si normalment fer macrofotografia exigeix un cert grau de concentració, en aquesta situació la cosa podia arribar a ser molt complicada, ja que mentre estava concentrat, enfocant bé, anava notant les seves punxades als braços i la cara.

Finalment, però, tot i aquesta desagradable companyia, vaig poder fer alguna fotografia prou potable, que es salvarà d'anar a la paperera.

Pels voltants de Joensuu

Això no és un parc natural, sinó les afores d'una ciutat de més de 70.000 habitants

Joensuu és la ciutat on em vaig estar una part de la meva curta estada a Finlàndia. Té uns 72.000 habitants, i és la capital de la regió de Carèlia del Nord, prop de la frontera amb Rússia.

Una de les coses que més em van agradar d'aquesta ciutat és la gran extensió de zones verdes que té, i que a més son molt diferents de les que tenim aqui (i no em refereixo només a que la vegetació sigui d'un altre tipus). 

Almenys al meu poble, les zones verdes, en el millor dels casos, són un espai amb els arbres, d'espècies que no són les autòctones (palmeres, moreres...) ben arrenglerats, sense cap tipus de vegetació sota seu. No sigui cas que alguna herba agosarada se li acudeixi germinar, llavors cal eliminar-la sense pietat. I cada vegada més, com una mena de plaga, proliferen les plaçes dures, completament desnaturalitzades, i que almenys a mi no em fan venir cap gana de passejar-m'hi.

A Joensuu, en canvi, la vegetació de les zones verdes urbanes és bàsicament la mateixa que hi ha als espais naturals: pi roig, picees, bedolls, trèmos, nabius, aurons... vaja, les mateixes plantes que a Catalunya les trobem als Pirineus i altres muntanyes humides, aqui estan a nivell del mar.

Els diferents barris de la ciutat estan units per camins com aquests, que són ben aprofitats per la gent com a zones de passeig i de lleure

Per cert, que durant els varis dies que em vaig passar recorrent aquests boscos urbans, em va costar molt trobar alguna deixalla, alguna resta com llaunes, plàstics o restes de paper. Cosa que s'agraeix molt a l'hora de passejar-hi.

 

L'interior del bosc, ple de falgueres i altres plantes boreals

No seria possible, en cadascun dels nostres pobles, reservar ni que fos una sola plaça, plantar-hi alzines i suros i deixar que a sota seu hi creixéssin lliurement els marfulls, galzerans, lligaboscs, rosers salvatges i demés "males herbes" mediterrànies?? Per mi, és mil vegades més bonic un marfull ben florit, que no pas els parterres de gespa i Carpobrotus que hi ha pertot arreu. Sembla que aquí, a casa nostra, encara tenim aquesta idea tan arrelada que les plantes autòctones són brutícia i que cal eliminar-les.

Murs de pedra seca i prats de dall

Epilobi de fulla estreta (Epilobium angustifolium)

De viatge pel nord llunyà

A principis d'aquest estiu he estat de viatge per terres finlandeses i noruegues. No ha estat un viatge gaire llarg, només 10 dies, pero m'ha servit per recarregar bateries per la tesi.

 

 Unes quantes de les gavines que esperaven que els hi donés una mica de menjar, mentre dinava en una plaça del centre d'Helsinki.

Vaig arribar al migdia a Helsinki, i per questions d'horari (havia d'agafar un tren al cap de poques hores) no vaig poder visitar la ciutat, només fer una volta pels voltants de l'estació de tren. Pero només amb aquesta estona, em va fer una molt bona impressió, amb unes places i uns parcs ben amplis. A més, la quantitat de transit no té res a veure amb el que hi ha a Barcelona, aqui els carrers m'els vaig trobar molt més tranquils.

Un dels carrers del centre d'Helsinki, ben buit a les 12 del migdia

Després de la breu visita, tocava agafar un tren cap a Joensuu, una citutat situada més al nord, a la regió de Carèlia i no massa lluny de la frontera amb Rússia. Allà, teníem reservat un cotxe, per anar encara més cap al nord, cap a Lapònia i el Cap Nord.

L'estació de tren de Helsinki

Taigà

Taigà prop de Saariselkä, al parc nacional de Urho Kekkonen (Lapònia). En primer terme, bedolls arbustius (Betula pubescens). Més cap al fons, un dels milers de llacs que hi ha en aquesta regió, tot envoltat per les infinites pinedes de pi roig.