Tirant d'arxiu

 Esclet inundat

Canon EOS 5D, Tamron 17-35 f2.8-4 a 17 mm, trípode, filtre ND invertit de tres passos

4'', f/11, ISO 200

Diversos assumptes em mantenen força apartat, de moment, del blog i la fotografia en general. De manera que avui us deixo amb aquesta imatge d'Esclet, feta el mes passat, just despres d'unes pluges ben generoses.

Avena barbata a f2.8

 

Amb una obertura de diafragma de 2.8 el fons queda així de desenfocat, sense necessitat de Photoshop

Seguim tirant d'arxiu; aquesta vegada, una espigueta de cúgula (Avena barbata), fotografiada l'any passat als prats secs d'Esclet. Em va costar lo meu aconseguir que la major part de la "flor" quedés ben enfocada.

Un altre premi!

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat al mes d'abril.

De vegades, aixecar-se a les 5 de la matinada per a fer fotos de la sortida del sol, ficar-se dins l'aigua fins la cintura amb la roba que portes en aquell moment (cosa que vol dir quedar-se moll la resta del dia), o passar fred, són petits sacrificis que tenen recompensa. De fet, gairebé sempre, només el fet d'estar en segons quins llocs ja és una recompensa per si mateix.

Com per exemple en el cas d'aquesta foto, que ves per on, resulta que ha estat guardonada amb el 1er premi de la categoria "socis" del XVIII Concurs de Fotografia Naturalista de l'Associació de Naturalistes de Girona. Veient l'enorme nivell que tenen les fotografies presentades aquest any i els anteriors, gairebé em sorprèn que el jurat l'hagi escollida. Si al final resultarà que fins i tot en sé, de fer fotos...

Per fer-la, aquesta passada primavera, em vaig haver de ficar dins l'aigua, fins gairebé la cintura, amb roba normal. Com ja vaig comentar a l'entrada passada, en aquest cas podria haver anat cap al cotxe, agafar les botes d'aigua i tornar a fer la foto amb comoditat. Pero llavors, quasi segur, la llum tan especial ja no hi seria, i hauria perdut aquell moment. 

Per sort, ficar-me a l'aigua en aquestes condicions em provoca una mena de plaer primitiu, gairebé animal, i és el que fa que, quan estic durant tot un mes sencer davant l'ordinador analitzant dades de la tesi, o havent de mesurar plantes al laboratori cada dia, sense poder sortir al camp, recordi aquests moments i pensi que va valer la pena.

Tot això ho explico perquè, en la meva opinió, per fer bones fotos de paisatge, a més de dominar la tècnica i tenir clars els conceptes, el més important no és tenir una càmera i objectius caríssims, ni anar-se'n de viatge a països llunyans i exòtics. En la meva opinió, el que importa és llevar-se de matinada i anar als llocs ben d'hora, carregant tot l'equip quan sovint encara és fosc, per captar la llum que en algunes ocasions ens ofereix la natura. Evidentment que també podem arribar al lloc a les 12 del migdia, fer una birria de foto i després posar-li tot el Photoshop que vulguem. Pero per a mi, la fotografia de paisatge no és això.

Per cert, si voleu veure la foto en paper, com realment cal, la podeu trobar al centre cultural la Mercè de Girona fins el 22 de gener, juntament amb la resta de fotos guanyadores i finalistes.

Esclet inundat, una altra vegada

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat dos dies després de la fi del temporal

Les pluges abundants de les dues últimes setmanes han deixat els camps i estanys a vessar d'aigua. La setmana passada, quan encara teníem a sobre el temporal, em vaig acostar al prat de dall d'Esclet, a veure com estava de ple.

 

L'hora blava, al principi de l'últim dia de pluges. Equip: càmera, trípode i despertador a les 5:30 de la matinada.

El nivell de l'aigua era máxim, i a més del prat de dall (ara estany), alguns camps i camins dels voltants també estaven ben inundats.  Molt possiblement que els ocells d'ambients acuàtics, al poder-se repartir més al llarg de l'espai, ho tindràn més fácil per evitar els caçadors.

Pel que fa a mi, com que no portava botes d'aigua altes (no pensava que hi hagués tantíssima aigua), em vaig haver de ficar amb el que portava posat, o sigui uns simples pantalons i unes botes que no arrivaben als genolls. Vaig aprofitar, entre foto i foto, per a fer-me algun autoretrat en plena feina.

A mesura que el dia anava avançant, la llum s'anava tornant més cálida. I va començar un lleuger plugim, que em va deixar el filtre degradat ple de gotes d'aigua. No és que la pluja em molesti (de fet, m'encanta sortir a passejar els dies de pluja), però no vaig tenir més remei que obrir el diafragma (reduint així la profunditat de camp), per intentar dissimular les gotes i que no sortissin a les fotos.

 Una altra vista del prat, una mica més tard.

Finalment, després d'un parell d'hores gaudint com un nen, vaig sortir de l'estany i vaig anar cap a la feina. Com que no portava roba de recanvi, vaig estar bona part del dia amb els peus ben molls... pero satisfet per l'experiència.

Evidentment que aquell matí, en comptes de ficar-me dins l'aigua amb el que portava posat, podria haver anat a la facultat de ciències, agafar unes botes que cobríssin fins la cintura, tornar al mateix lloc i fer les fotos. Pero llavors, segurament, aquella llum que hi havia ja hauria desaparegut. I la sensació que vaig sentir en aquells moments, passant fred dins l'aigua, sota la pluja, a punt de caure diverses vegades amb el risc de mullar tots els objectius, i en un entorn com és Esclet, bé que s'ho va valer.

Matí de boira a Esclet i nit a les fosques

 

Així de preciós estava la setmana passada el prat de dall d'Esclet, després de les pluges de mitjans de març. Jo mai l'havia vist tan inundat, tot i que la veritat tampoc és que hi vagi massa sovint.

Amb tanta aigua, el lloc és ara mateix un paradís per als amfibis, que troben les condicions idònies per a la seva reproducció. Al cap d'uns quants dies de fer aquesta fotografia, aprofitant que vaig sortir força tard de la feina i al dia següent no havia de matinar, m'hi vaig acostar de nit per mirar de veure quines espècies hi trobava. 

I deu n'hi do quin espectacle, des de molt abans d'arribar-hi es sentien els cants d'un gran nombre de reinetes. El número exacte no us el sé dir, però com a mínim mig centenar hi devien ser. Per als que mai hagueu sentit cantar les reinetes, sembla mentida que un animaló tant petit pugui cantar amb el to que ho fa. Per això, quan es reuneixen molts individus, moguts per l'instint reproductiu, el concert que fan és impressionant.

La llàstima va ser adonar-me, una vegada era allà, que no duia llanterna... És el que té tenir mil coses al cap, que de vegades t'oblides d'aquestes coses. Però com a mínim vaig poder gaudir del seu cant durant una bona estona, que no és poc.

 

Tant a l'anada com a la tornada, pel camí de terra que va a Esclet, em vaig creuar amb uns quants gripaus corredors que devien acostar-se cap als seus punts de reproducció, i vaig haver de parar diverses vegades el cotxe per no aixafar-los. Els amfibis són uns animals que durant milions d'anys han sabut adaptar-se als canvis ambientals i han sobreviscut fins als nostres dies, pero que davant d'una amenaça com un cotxe a tot gas, no  hi tenen res a fer, per desgràcia. Per això, si algun dia aneu de nit per camins de terra, sobretot en nits de pluja o boira, millor que vigileu si no voleu fer una matança d'aquests animalons.

Circumpolars a Esclet, retocar o no retocar?

Ara ja feia temps que no posava alguna fotografia de paisatge astronòmic. La feina de la tesi i de preparar classes no deixa massa temps per fer altres coses. Però fa algunes setmanes, ja no recordo quantes, vaig sortir no massa tard de la universitat i em vaig apropar a Esclet a captar algunes imatges de Paisatge astronòmic.

El pla era fer algunes fotos i arribar a casa just a l'hora de sopar, pero ja se sap, un cop allà, el temps passa volant, es fan més fotos de les que un es pensa que farà. Al final vaig arribar a casa tres hores més tard del que havia planejat inicialment.

Aquestes dues fotografies no són gaire diferents. De fet, són exactament la mateixa, pero la primera és la original, tal com va sortir de la càmera amb el balanç de blancs en automàtic, i l'altra és retocada posteriorment (un simple ajustament del balanç de blancs), per fer que el cel tingués un color més "natural", i dissimular una mica tota la contaminació lluminosa produida per Girona i els pobles del voltant.

Estèticament, a mi m'agrada més la segona, però la primera s'assembla més al que jo vaig veure allà (deixant de banda que les estrelles mai es veuen en forma de traçes). Evidentment que ni el cel ni l'ermita no es veien tan brillants, però el color dels núvols de l'horitzó sí que és una mica més real a la primera.

Llavors, què he de fer? Cal retocar les imatges per a què s'assemblin al que jo voldría, o bé és millor deixar-les més properes al que es veia en aquell moment, per a poder adonar-nos millor de la contaminació lluminosa que hi ha?

Constelaciones de invierno sobre Esclet

Canon EOS 5D, Tokina 11-16 F2.8, 16 mm, F2.8, 30'', ISO1600

Por estas fechas ya se pueden empezar a ver las constelaciones de invierno, siempre y cuando no nos importe madrugar un poco mas de lo habitual. Aqui podemos ver las constelaciones de Orion, Taurus i Geminis sobre la ermita de Esclet. Entre otros elementos, podemos ver la Nebulosa de Orion y el cúmulo abierto de las Hyades (que en la constelación del toro representa la cabeza). También podemos ver la aberración de coma en la periferia de la fotografía, muy acusada en este objetivo a grandes aberturas.

Esclet de dia

Uns dies abans de fer les fotos de l'anterior entrada, em vaig acostar de bon matí a Esclet per mirar de fer algunes fotografies d'insectes. En aquest indret hi ha una bona diversitat d'hàbitats (rouredes de plana, pinedes, bardisses, camps de conreu i fins i tot un petit prat de dall), cosa que al seu torn afavoreix la diversitat d'insectes.

Sortida del sol a Esclet, amb l'ermita a la part esquerra de la imatge.

Canon EOS 5D, Yashica ML 28 mm 2.8, F8, 1/125'', ISO100

Amb la rosada i les (relativament) baixes temperatures del matí, els odonats estaven ben tranquils, cosa que em va permetre acostar-m'hi tot el que vaig voler.

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F2.8, 1/800'', ISO100; sense flaix

Canon EOS 5D, EF100 mm 2.8 Macro, F5, 1/125'', ISO100; sense flaix

També altres insectes em van permetre uns acostaments impensables en altres hores del dia... en aquest cas no el saltamartí (que estava ben mort i poc que podia fugir) però el petit passatger que té a sobre estava ben viu.

Canon EOS 5D, EF 100 mm 2.8 Macro, F11, 1/200'', ISO640; amb flaix

Algunes fotografies nocturnes de Sant Vicenç d'Esclet

Esclet és un dels molts veinats repartits per la plana de la Selva, que es troba entremig de les poblacions de Cassà de la Selva, Llagostera i Caldes de Malavella. Està format per tot un seguit de masies disperses, juntament amb l'ermita de Sant Vicenç, que centra tot el conjunt.

En aquesta ermita hi havia anat força vegades durant el dia, però encara no coneixia quin aspecte tenia de nit. Diumenge passat, aprofitant que tornava cap a casa força tard, vaig decidir apropar-m'hi per fer algunes fotografies nocturnes, amb l'ermita com a primer pla i la via làctia de fons.

En aquest lloc, la manca d'urbanitzacions properes permet observar un cel nocturn encara prou decent, i en una nit qualsevol d'estiu sense lluna ni núvols, a ull nu hi podem veure fàcilment la Via Làctia.

Canon EOS 5D, Tokina 11-16, 16 mm, F2.8, 30'', ISO1600

L'aparició d'alguns núvols a mesura que avançava la nit i la proximitat de la ciutat de Girona va deslluir la vista de la regió de Cygnus.

Canon EOS 5D, Tokina 11-16 2.8, 16 mm, F2.8, 30'', ISO1600

Vista de la constel·lacio de Cassiopea, amb nombrosos cúmuls oberts, incloent el cúmul doble de Perseu, així com algun núvol que començada a fer acte de presència...

Canon EOS 5D, EF 50mm 1.8, F1.8, 10'', ISO1600

Finalment, l'aparició de la boira va fer que aconseguir fotos mínimament decents fos una tasca impossible, o sigui que va tocar recollir el material i marxar cap a casa.