De viatge al Sahara: el desert de nit

 La petita llum del fons és la del protocol de Mehaires (un dels llocs on sopàvem i dormíem), i era la única llum que hi havia en molts, potser algun centenar, de quilòmetres. A primer terme podeu veure el tot terreny que feiem servir per anar d'un lloc a l'altre

Quasi tots els 15 dies que va durar el nostre viatge, des de l'alba fins el vespre, ens els passàvem caminant, buscant i mirant plantes i aixecant les pedres per trobar els diferents animalons que viuen al desert. La botànica (i també la zoologia, però no tant a no ser que es tracti d'amfibis) és una de les meves grans passions, juntament amb la fotografia de natura.

Però per la nit, quan ja no hi havia llum per dedicar-se a la biologia, i la resta d'humans autòctons del desert estaven dormint, sortia jo sol a dedicar-me a l'altre gran passió que tinc: l'astronomia.

A la major part de Catalunya, com a bona part de la Península, el cel nocturn està podrit de tanta contaminació lluminosa com tenim. Pero al desert, almenys a la zona on vaig estar, no hi han pobles i ciutats que malgastin la llum enviant-la cap al cel. Això, juntament amb una molt baixa humitat a l'aire, fa que el cel nocturn sigui realment espectacular per algú que vé de més al nord.

A primeres hores de la nit, la Via Làctia de les constel·lacions d'Orió i Canis Major encara era visible sobre l'horitzó de ponent. Aqui la veiem sobre el centre de víctimes de guerra "el Chereif", on ens vàrem estar unes quantes nits

En aquella època de l'any, el centre de la Via Làctia, que és el que tenia més ganes de veure, no s'aixecava sobre l'horitzó fins al final de la nit, o sigui que m'havia de llevar entre les 3 i les 4 de la matinada. Per sort, aquelles nits la lluna estava encara en fase creixent, i per tant a aquelles hores ja no em molestaria la seva llum... podria tenir un cel completament fosc.

La Vía Làctia comença a treure el cap per darrere l'arc d'entrada al protocol de Mehaires. En aquell moment eren les 4 en punt de la matinada

Tot i la son que tenia a aquelles hores, i més després d'estar tot el dia patejant pel desert, aguantant la calor i el vent, durant tres nits seguides vaig poder trobar les forçes per llevar-me tant d'hora. Pero un cop sota el cel, l'espectacle va valer molt i molt la pena.

Una de les coses que em va sorpendre és que, fins i tot en plena nit i sense lluna, no necessitava cap llanterna per a caminar per on anava: això era gràcies a la celístia, una llum molt suau i delicada que és la que fan els estels, i que només es pot observar sota cels molt foscos, sense contaminació lluminosa.

La Via Làctia i Venus, que anuncia la proximitat de l'alba

Fins i tot vaig poder tenir temps per a fer alguna fotografia de llarga exposició, on es veiéssin les traces d'estels.

 Fixeu-vos en la diferent curvatura de les traçes d'estels, a mesura que ens allunyem del pol sud celest (que a la foto estaria prop de la cantonada inferior esquerre, sota l'horitzó). Els arbres i tota l'escena estan il·luminats per la celístia

A mesura que anaven passant les hores i anava omplint la targeta de la càmera de fotos, amb la única companyia del vent del desert, per l'horitzó de llevant va començar a aparèixer la primera llum del dia: aviat tocaria plegar.

A mesura que passaven les hores, ja es podien començar a veure les primeres llums del dia

Final de la nit al protocol de Mehaires, on dormíem. Al cap d'un parell d'hores, tocava començar altre cop el treball de camp diürn, que duraria fins al vespre

De viatge al Sahara: el desert de dia

La primera impressió que em va fer el desert és la d'un espai immens

Després del llarg viatge en avió, durant el qual per poc perdem el vol que ens havia de dur fins a Tindouf, vàrem arribar, per fi, al Sahara.

La meva primera presa de contacte amb el desert no va ser gaire espectacular, ja que hi vàrem arribar a les dues de la matinada, en plena nit. Per sort, a l'avió també venia amb nosaltres un Saharaui a qui el company amb qui jo anava coneixia molt bé. I sort d'això, ja que la resta de la nit la vàrem poder passar no a l'aeroport, sinò a casa seva, en un dels campaments de refugiats que hi ha a les rodalies de Tindouf. En alguna entrada ja parlaré d'aquests camps de refugiats, de perquè estan a Algèria, de com s'hi viu i de la seva situació en general. Ara, però, m'agradaria parlar-vos de com és el Sahara de dia.

  En algunes zones hi ha turons que ofereixen unes molt bones vistes, en un país on dominen les planes

La primera impressió que em va fer el desert, una vegada el vaig poder veure de dia, és la d'una gran immensitat. Durant els 15 dies que va durar el nostre viatge, ens anàvem desplaçant a diferents indrets en tot terreny, i a cada lloc ens hi quedàvem uns 3 o 4 dies, per tal de poder veure la màxima diversitat de plantes i animals. Sovint, per anar d'un lloc a un altre, ens hi estàvem més de 8 hores, i durant tot aquest temps el paisatge no canviava gaire, a banda d'alguna petita muntanya que apareixia a l'horitzó durant una estona, abans d'amagar-se altre vegada.

En algunes d'aquestes muntanyes, o més ben dit turons, ja que no eren gaire altes, ens hi vàrem enfilar per mirar de trobar alguna serp o llangardaix que pogués ser interessant. Aqui em teniu al fil del precipici, admirant el paisatge

Contra el que molta gent es pensa, que el desert és un lloc gairebé mort i sense vegetació, la veritat és que en alguns punts es pot trobar una densitat de vegetació relativament elevada, tenint en compte el clima tan sec que hi ha.

 La vegetació es concentra seguint antics cursos d'aigua, en el fons de les valls

Aquests llocs on es concentra la vegetació, que la gent del país coneix amb el nom de "ueds" o "uadis", no són res més que torrents intermitents, que només porten aigua quan plou fort. És un cas semblant a les nostres rieres mediterrànies, amb la diferència que aqui el temps entre una rierada i una altra pot ser de molts anys. Però en fondària, hi ha humitat, per això hi podem trobar vegetació prou densa, i fins i tot, alguns arbres.

I si ha humitat i vegetació, doncs també hi ha d'haver fauna... però de la fauna del desert us en parlaré en una propera entrada.

De viatge al Sahara: jo i els aeroports

*** En primer lloc, disculpeu-me si aquesta entrada se us fa avorrida, entre que ahir vaig anar al dentista a que em netegés una càries com la d'un cavall i encara tinc la boca adolorida, i no tinc cap foto per acompanyar el text, doncs avui no estic gaire inspirat. A la propera entrada miraré de parlar de coses més amenes.

Almenys per al meu gust, la part més negativa de qualsevol viatge que es faci a algun lloc allunyat, o on hi hagi algun mar per entremig, és passar pel sedàs dels aeroports i els seus controls.

Potser els qui agafeu avions ben sovint, ja estigueu acostumats a tota la cerimònia que suposa agafar un vol. Però a mi, és una cosa que em posa molt i molt nerviós. És una cosa superior a mi i no hi puc fer res, com una mena d'alèrgia. 

Per exemple, fa cosa d'un any i mig em va tocar anar a un congrés de botànica a Tomar, prop de Lisboa. La resta del grup de recerca amb qui treballava a la Universitat Autònoma de Barcelona va agafar la via ràpida i va anar-hi en avió. Pero jo hi vaig anar en cotxe. En part, per poder aturar-me de quan en quan i visitar els llocs que m'anés trobant. Pero també, per no haver d'agafar l'avió i poder anar molt més al meu ritme, aturant-me quan vulgués, el temps que vulgués i als llocs que jo escollís.

En l'últim viatge que he fet, però, no m'he pogut estalviar l'avió, evidentment dues vegades, una d'anada i una altra de tornada, pero que finalment s'han convertit en quatre, ja que vaig haver de fer canvi d'avió a Alger. I evidentment, amb els respectius controls, tant abans d'agafar el vol, i també després, al control de duanes. I això és el que més em molesta a mi, tots els controls de passaport, de bitllet i els registres que et fan, més que no pas el vol en si. Fins i tot, en el viatge de tornada per poc em toca desmuntar mitja motxilla perquè devien veure sospitós el trípode i la càmera de rodet que duia dins. Curiosament, però, les plantes que havia agafat durant el viatge ni se les van mirar.

En aquesta entrada m'hagués agradat posar-hi alguna foto, però entre que trobo els aeroports terriblement lletjos i freds, i que a Tindouf (la ciutat més propera al lloc on anava) està terminantment prohibit fer-hi fotos al ser una ciutat amb nombroses bases militars, doncs al final no en vaig fer cap. La propera entrada, però, ja serà més amena.

El tanc oblidat que vol arribar a les estrelles

El vell tanc vol tocar les estrelles amb el seu canó. La seva carcassa rovellada (a les seves entranyes ja no en queda ni el motor, només el canó i alguna altra part mig engolida per la sorra) recorda les batalles que hi van haver per aquest racó de mon, en uns temps no massa llunyans.

Com si es volgués reconciliar amb el món, ara el veiem sota un cel preciós ple d'estrelles, que segur que deu ser un bon contrast amb totes les coses horribles que deu haver vist al llarg de la seva vida.

A Tiffariti, a la part del Sahara Occidental controlada pel front Polisario, hi ha un vell tanc abandonat. Durant la nostra estada allà, varem sortir quasi cada nit a fotografiar-lo de totes les maneres que s'ens va acudir. I ara, des de la tranquilitat de la butaca davant de l'ordinador, me n'adono que encara em van quedar mil maneres mes per fotografiar-lo.

De tornada del Sahara occidental

 Canon EOS 5D, Tokina 11-16 mm a 16 mm, 20'', F2.8 i ISO 1000. 

Ja fa a alguns dies que he tornat d'un viatge naturalista de dues setmanes per terres Saharauis. Aquesta última setmana he estat ocupat tornant-me a posar al dia a la feina, per tant el blog l'he tingut ben deixat. Al llarg dels propers dies, però, ja aniré penjant algunes fotografies i també explicaré algunes històries del viatge.

De moment, i mentre acabo una feina que he de tenir per dilluns, us deixo amb una fotografia nocurna feta a prop de Mehaires, a la zona del Sahara controlada pel front Polisario. La llum que il·lumina les muntanyes i tota l'escena prové de la lluna, que aquella nit estava ja quasi plena.