Boires nocturnes

Fa força dies que tenim a sobre un potent anticicló, i una de les conseqüències és la presència de boires persistents al pla de Lleida i altres valls interiors, com la Conca de Tremp. Tot i que no veure el sol durant força dies seguits pot arribar a ser força molest, la veritat és que fotogràficament aquestes boires donen molt de joc, doncs les muntanyes elevades generalment no es veuen afectades.

Les imatges d'avui, són la combinació de diverses fotografies; en el cas de la primera es tracta de 4 fotos, combinades per preservar el detall a les zones més il·luminades, ja que a ISO 6400 i 30'' d'exposició, aquestes zones quedaven del tot cremades. La segona imatge és el resultat de 13 fotografies per al paisatge per reduïr el soroll i perservar les zones de llums, més una altra foto per al cel utilitzant un filtre Tiffen. Aquest filtre realça els estels més brillants i en preserva el color, ajudant a fer més reconeixibles les constel·lacions.

Estar al lloc just en el moment que toca

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm/2.8 @15 mm, 120'', F4, ISO400

Sovint la sort és tant o més important que la planificació en el resultat final d'una foto. Per a la imatge d'avui, la idea era fer una circumpolar amb un primer pla del castell del Montgrí, però ni en els meus millors desitjos em vaig pensar que podria captar aquest bòlid, i a més, tot sencer. Les possibilitats que jo estigués en el moment i lloc precisos, amb unes condicions meteorològiques ideals, i amb la càmera apuntant en la direcció justa, eren ben petites, però vaig tenir sort.

I per la meva sorpresa, resulta que aquest bòlid també ha estat captat per observatoris professionals des del Montsec i Terol, i fins i tot té nom, SPMN041018. Els bòlids són meteors amb una brillantor comparable a la de la lluna plena, i que són causats per trossets de roca extraterrestre de mida una mica més gran que la resta.

L'eclipsi del segle des del castell de Mur

Canon EOS 6D, Canon EF 70-300/4-5.6 USM @70mm, ISO 3200, F/4, composició de 8 fotografies de 10'' (7 per al cel i 1 per al terra) unides amb Photoshop mantenint les proporcions reals del paisatge i la lluna.

Durant la darrera setmana tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò d'un eclipsi de lluna, el més llarg del que portem de segle. La veritat es que portava uns quants mesos planificant com fotografiar-lo, ja que a més de produir-se el mateix dia de l'oposició de Mart (amb qui compartiria un racó al cel), des del nostre país la lluna ja sortiria eclipsada, amb totes les possibilitats fotogràfiques que això m'oferia. 

Finalment el lloc escollit va ser la zona del castell de Mur, una zona amb cel fosc i un parell de castells força interessants. Però, per moltes hores que un dediqui a la planificació, les condicions meteorològiques no es poden controlar, i aquesta vegada va tocar una de les pitjors combinacions possibles: núvols abundants, temperatures molt elevades (o sigui, més soroll a les imatges) i molta humitat que dispersava la contaminació lluminosa. 

Però quan semblava que no podria fer res de res, els núvols van escampar i tot i que la foto que tenia al cap ja no la vaig poder fer, si que vaig poder captar aquesta seqüència, just en el moment en què la lluna sortia de l'ombra de la Terra i augmentava progressivament la seva brillantor.

Provant nous filtres

Darrerament la feina no em deixa massa temps per dedicar-me a la fotografia, si a això hi afegim la primavera tant plujosa que hem tingut, doncs les oportunitats per fer foto nocturna han estat ben escasses.

Les imatges d'avui són d'una escapada a les muntanyes de la Serralada Prelitoral Central, de les úniques hores en què el cel es va mig aclarir. Tot i que la nit no va ser gran cosa, si que em va donar l'oportunitat de fer proves amb l'última adquisició que he afegit al meu equip. Segur que amb cels millors, el resultat millora molt.

La torre on no es fa mai de nit

Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15 mm, ISO 800, F2.8. Fusió de 4 imatges per conservar el detall a les zones més il·luminades.

Aquesta antiga masia es troba a tocar de Barcelona, i la seva torre ens parla d'un temps en què era necessari protegir-se dels perills que venien de mar. Antigament el paisatge vist des d'aquí devia ser preciós, i el cel nocturn ple d'estels; en canvi, ara la baixa vall del Llobregat es troba envaïda per autopistes, vies de tren i polígons industrials, i de nit costa molt veure algun estel.

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15 mm, ISO 800, F2.8, 10''

La torre que assenyala el nord

Aprofitant la darrera nevada que va emblanquinar el Pirineu em vaig acostar a aquesta antiga torre medieval, un dels meus llocs preferits del Pallars per fer fotografia nocturna. Aquesta torre és el vestigi més visible d'un antic castell del segle XII, que controlava el pas entre el Pallars i la Ribagorça.

Des d'aquí es té una vista privilegiada de tota la Conca de Tremp. Arribar-hi em va costar el doble de temps del normal, ja que la neu encara estava molt tova i fins i tot amb raquetes m'enfonsava. A més, per arribar al punt on vaig fer la foto s'ha de grimpar (sense raquetes) un petit tram per roques nevades i gelades.

La imatge és el resultat de la unió de 30 fotografies de 2 minuts per al cel, que en total sumen una exposició d'una hora; estan fusionades amb Photoshop amb la opció "aclarar", que selecciona, per a la imatge final, només els píxels més brillants de cada foto. Per al paisatge terrestre, vaig fer tres fotografies més, amb diferent exposició per no cremar la llum dels pobles, fusionades mitjançant màscares de lluminositat. Després de fusionar les 33 fotografies, només em va faltar exportar cap al Lightroom per fer els ajustos finals de nitidesa i correcció del viñeteig.

A la caçera de la Llum Zodiacal

Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15 mm, ISO 3200, F2.8. Fusió de 3 imatges per mitjà de Photoshop.

La darrera lluna nova vam anar, juntament amb tres apassionats més de la fotografia nocturna (l'Eduard Marquès, en Manel Gallart i en José Jiménez), a "caçar" la llum zodiacal al Moixer, el cim més alt del massís de les Salines i de tot l'Alt Empordà. Pujar aquest cim per aquestes dates comença a ser una tradició almenys per un parell de nosaltres, i la veritat es que la visió del Canigó nevat, amb la Llum Zodiacal i la Via Làctia per sobre, bé que val una bona caminada.

La imatge és el resultat de la unió de 3 fotografies, per poder captar ben exposats els pobles del fons. Cliqueu-hi a sobre seguit de F11 per veure-la a millor resolució.

La Torre de mar endins

Un any més s'ha acabat la temporada en què podem fotografiar el centre de la Via Làctia. Ara toca esperar a finals de l'hivern (i llevar-nos ben d'hora) per tornar-lo a veure. Sort que ara ja són ben visibles les constel·lacions d'hivern (Orió, Auriga, Canis Major...), tan boniques com les d'estiu, i amb l'afegit que és més fàcil tenir cels nets d'humitat.

Les imatges d'avui són de l'estiu, d'un lloc que feia temps que volia visitar, a un dels extrems del país. Aquesta torre es va construir per vigilar la costa dels atacs pirates. I hem de suposar que en aquell moment estava terra endins, i que l'erosió del litoral l'ha deixat en la posició que ocupa avui dia. Sigui com sigui, es un element excel·lent per fotografia nocturna.

La vall de les feres

L'origen del topònim d'aquest lloc, Vallferosa, no està del tot clar; segons algunes versions vé de feréstec, mentre que per a d'altres fa referència a un congost. Sigui quina sigui la versió correcta, la veritat és que mentre feia les fotografies, al meu voltant no parava de sentir bestioles que es passejaven tranquil·lament, ignorant la meva presència. Així que, per mi, aquesta és la vall de les feres.

El reflex de Júpiter sobre el cap Norfeu

Hores abans de captar la panoràmica de laVía Làctia, la lluna encara estava ben alta i il·luminava el paisatge amb la seva llum, de fet era possible passejar sense l'ajuda de cap llum artificial. A mesura que anava baixant, Júpiter anava sortint per l'altre costat de l'horitzó, i de tant que brillava projectava el seu reflex sobre el mar.

Albada galàctica sobre el mar

Panoràmica de 5 fotos verticals, cadascuna a 15 mm, ISO 3200, 30'' i f/2.8

 

Per aquesta època ja es pot tornar a veure la zona central de la Vía Làctia, després de la pausa hivernal... de fet, des de finals de febrer és visible per l'est, ja al final de la nit. Ben mirat, no deixa de ser la sortida de milers de milions de sols, just abans de la sortida del nostre sol.

Les imatges d'avui són dues panoràmiques (per captar l'arc complet de la Via Làctia no n'hi ha prou amb una sola foto), fetes des de la Punta del Bergantí, ben aprop del Cap Norfeu. Aquesta imatge també es podria fer des de la costa prop de Barcelona, si no fos pels milers de milions de llums artificials que acaben amagant la llum d'una galàxia sencera. Per sort, a l'Empordà encara hi ha força racons on poder veure aquest espectacle en tota la seva dimensió.

 L'arc de la nit. Panoràmica de 5 fotos verticals, cadascuna a 15 mm, ISO 6400, 30'' i f/2.8

L'ermita penjada

Aquest és un lloc que, des que vaig veure fotografiat ja fa anys, volia visitar de nit. Finalment, aquest gener es van ajuntar les condicions que buscava: nit sense núvols, sense lluna, i amb temps disponible. Vaig estar a punt de no anar-hi, ja que des de casa les condicions de núvols no semblaven gaire bones, i hi ha unes tres hores de camí fins a l'ermita.

Finalment, el cel es va aclarir fins al punt que la llum zodiacal es veia perfectament a ull nu. Veient aquest cel, no és d'estranyar que hagin triat aquesta àrea per instal·lar-hi un observatori astronòmic.

Passant una mica de por per la Garrotxa

Qualsevol fotografia té una història al darrere, incloses les nocturnes. Al veure una imatge, poques vegades ens podem fer idea del que ha suposat fer-la, a no ser que l'autor ens l'expliqui. És el cas d'aquestes fotos que us mostro avui. 

Aquesta ermita la vaig veure fotografiada de dia, buscant llocs pel Google Maps. L'accés és força senzill, una pista estreta però en bon estat ens hi deixa davant mateix. Aquell dia hi vaig arribar amb temps de sobres, que vaig aprofitar per buscar enquadraments. A mesura que es feia fosc, una gran tranquil·litat es va apoderar del lloc, només es sentia, de quan en quan, algun cotxe llunya que anava a alguna de les masies de la zona.

De vegades, tinc tendència a ser una mica "gafe". I aquella nit no podia ser menys. En algun moment, entre foto i foto, vaig pensar "quina calma més agradable que es respira aquí", i al cap de pocs segons, alguna mena d'animal, potser un senglar, potser un gos, va començar a grunyir a pocs metres davant meu. L'acollonimenta que em va agafar va ser força monumental, tant que em va faltar temps per córrer fins al cotxe i tancar-m'hi a dins. Al cap de mitja hora ben bona vaig sortir a recollir tot el material (només havia agafat el trípode com a defensa), fer unes poques fotos més i tirar cap a casa, encara amb el cor accelerat.

Gaudint del cel del Berguedà

Canon EOS 1Ds II, Tamron 15-30/2.8. ISO 1600, f/2.8, 30''

Ja feia un temps que volia visitar l'ermita que il·lustra l'entrada d'avui, però anaven passant els dies i no es donaven les condicions adients: les nits sense lluna hi havia núvols, i quan ho hi havia núvols, la lluna estava ben present. Semblava que m'hauria d'esperar a l'any vinent, fins que finalment, una tarda de finals d'agost semblava que el cel es mantindria net de núvols. Així que vaig agafar el cotxe i em vaig recórrer els 130 quilòmetres que hi ha des de casa fins al lloc.

Un cop allà, arribant gairebé de nit, em vaig quedar gratament sorprès per la transparència i la qualitat del cel. He estat a força llocs de nit, i fins i tot a altres hores de la nit hi ha una certa llum que et permet veure-hi una mica. Però aquí, la foscor era quasi absoluta. Així que no em va quedar més remei que il·luminar lleugerament l'ermita, ja que a les fotos quedava completament fosca.

Guia ràpida per fotografiar les llàgrimes de Sant Llorenç

Estel fugaç (tot i que no una Llàgrima de Sant Llorenç) i llum zodiacal sobre l'ermita de Santa Magdalena de Terrades. 30'', f/2.8, ISO 1600.

Fa una estona un amic m’ha demanat alguns consells per fotografiar la pluja d’estels de les Llàgrimes de Sant Llorenç, o Perseides, que tenen el seu màxim aquesta nit. Arran d’això m’he decidit a publicar una entrada exprés per a tots els que vulgueu fotografiar (o simplement observar amb calma) aquesta pluja d’estels, que tot i ser la més popular de l’any, no és la més intensa.

On hem d’anar? el millor que podem fer, si tenim la possibilitat, és anar a un lloc allunyat de la contaminació lluminosa que tant de moda està a les ciutats i pobles. Les opcions depenen del lloc on estem: a la costa, alguns llocs prou bons són el cap de Creus, i també el tram de costa entre Palamós i Calella de Palafrugell. Més a l’interior, la majoria de les zones muntanyoses ens serviran, sobretot les parts altes del Pirineu. Si tenim la oportunitat d’anar cap al Pre-Pirineu de Lleida o a les muntanyes de la zona dels Ports de Beseit, el cel no ens decebrà en absolut. També la zona de la Segarra, amb els seus horitzons amples, pot ser una opció a tenir en compte.

Cap a on hem de mirar? Com que el radiant (la zona del cel d’on semblen provenir els meteors) d’aquesta pluja es troba a la constel·lació de Perseu, haurem de mirar cap a aquesta part del cel, que al voltant de les 11 de la nit es troba en direcció nord-est. Per tant, triarem llocs que tinguin una bona vista en aquesta direcció. Per això és una bona opció pujar a algun cim una mica elevat. Però compte! Alguns meteors poden tenir un recorregut en el cel molt llarg, així que no és gens estrany que apuntant la càmera en alguna altra direcció (sobretot l’est) en puguem caçar algun.

I si no volem fer fotos, com hem de mirar? Si us ve més de gust observar, i no fotografiar, la pluja d’estels, cap problema: agafeu una manta, una màrfega, estireu-vos al terra mirant cap a l’est, i a gaudir de l’espectacle!

Totes les càmeres em serveixen? No, no totes les càmeres són igual de bones. L’ideal és una càmera d’objectius intercanviables (ja sigui reflex o sense mirall) que ens permeti modificar els paràmetres (ISO, diafragma i temps d’exposició) de forma totalment manual.

Com enfoquem? En automàtic o en manual? Una frustració que un servidor s’ha trobat és passar-se la nit fent fotos d’estels i que, al descarregar les imatges, veure que totes han sortit desenfocades. En fotografia nocturna, l’enfoc és un dels passos més crítics, ja que si no el fem bé ens pot arruïnar tota la sessió. Una opció que tenim és, de dia, enfocar algun objecte llunya, i fixar llavors l’anell d’enfoc amb alguna cinta adhesiva. Una altra opció és, al principi de la nit, anar movent l’anell d’enfoc foto rere foto, fins que a través de la pantalla de la càmera veiem que les estrelles ens surten perfectament enfocades. Una vegada fet això, posarem l’objectiu en mode d’enfoc manual, i (molt important) no el tocarem més.

Quin objectiu hem de fer servir? Com que no sabem el lloc exacte per on passaran els meteors, intentarem posar l’objectiu més angular, és a dir el que ens permeti un major camp de visió. Amb això augmentarem les probabilitats de caçar-ne alguna. En càmeres full-frame, focals entre 14 i 28 mm ens serviran, i en càmeres de sensor més petit (la majoria de càmeres d’aficionat) focals de 10-20 mm.

Quins paràmetres hem de posar? Una bona combinació per començar, si el cel és prou fosc, seria un diafragma de f/2.8 (el més obert possible que ens permeti el nostre objectiu), una ISO (sensibilitat) de 1600 o 3200, i uns 25-30 segons de temps d’exposició (per una focal d’uns 16 mm utilitzada en una càmera full-frame o de format complet). A partir d’aquí, i en funció de com ens vagin quedant les fotos i les nostres preferències, anirem variant els paràmetres. Si no ens importa que les estrelles surtin mogudes, podrem augmentar el temps encara més.

Algun consell final: En el meu cas, com es pot veure a la foto que obre el post, intento incloure algun element de la Terra en les fotos, ja sigui un arbre, alguna construcció emblemàtica, o una muntanya ben reconeixible com podria ser el Canigó, el Montseny... Però aquest últim consell va a gust del consumidor!

Aprofitant la presència humana

Els darrers mesos m'he aficionat a incloure construccions antigues a les fotos nocturnes, fins al punt que últimament quasi no fotografio gaire res més. Un dels meus llocs favorits és el Santuari de Rocacorba, el punt més alt del Gironès (amb permís del Puigsou, la muntanya on hi han els repetidors i que no és lliurement accessible) i un lloc des d'on gaudir d'una vista privilegiada.

La nit de fer aquestes dues fotografies no m'esperava trobar ningú allà dalt, però va resultar que hi havia un grup de nens i nenes que estaven de colònies. Després de fer-los una petita classe improvisada d'astronomia, em vaig poder concentrar en fer fotos, i la veritat es que el fet que hi hagués llum dins el Santuari no m'acaba de desagradar. Aviam si els més observadors trobeu la persona, a la primera foto.

Nous llocs, noves llums, noves fotos

Ara ja feia un temps que tenia aparcat el blog. La raó ha estat que, en l’últim any, he estat absorbit de ple en la redacció final de la meva tesi de doctorat, la qual vaig tenir la sort de presentar fa unes quantes setmanes. Ara que per fi torno a tenir temps lliure per sortir a fer fotos, m’he proposat visitar nous llocs abans desconeguts per a mi, i de pas fer un canvi de cara al blog.

La imatge que us presento avui és d’un d’aquests llocs que tenia pendents de visitar de feia temps. Realment és un lloc privilegiat que, per poc que tinguis una mínima sensibilitat, no et deixa indiferent. Els dies d’hivern, la vista dels cims nevats del Pirineu per una banda, i tota la plana de l’Empordà per l’altra, és realment un espectacle.

Aquell dia, el pla era fer alguna nocturna de l’ermita sota els estels, així que en veure els núvols que cobrien el cel vaig estar a punt de girar cua a mitja pujada (per arribar al lloc cal caminar una mitja horeta llarga per un camí ple de pedres). Per sort, vaig saber esperar i tal com podeu veure, la paciència va valer la pena.Al cap d'un parell d'hores, la major part dels núvols havien marxat, i el vent que bufava en alçada va deixar un cel transparent dels que s'enganxen poques vegades. Estar allà dalt, en total solitud i amb els estels que semblen a tocar, és una sensació realment addictiva.

A la cerca de la llum zodiacal

La llum zodiacal, en companyia de Venus i Mart. Al fons, el Canigó nevat

Hi ha vegades que passar fred, gana i patir unes quantes relliscades té premi. I això es el que ens vàrem trobar fa uns dies, des del cim de les Salines, un lloc que si tens la sort d'enganxar una nit ben fosca, pots gaudir d'un cel privilegiat.

Aquesta vegada no vàrem poder arribar còmodament fins al cim en cotxe... així que va tocar fer els últims quilòmetres a peu i a pas lleuger, ja que la posta de sol se'ns venia a sobre ràpidament. Però un cop va ser fosc, va aparèixer davant nostre una llum zodiacal espectacular, més brillant que la Vía Làctia. Venus i Mart també eren ben visibles, lògicament en el mateix pla de la llum zodiacal. Tot plegat amb el teló de fons del Canigó ben nevat, que acabava de donar grandiositat a l'escena.

Una vegada acabada la sessió, i en part una mica vençuts per la fred, tocava començar la baixada, que va anar acompanyada d'unes quantes relliscades. Però amb la satisfacció d'haver vist un fenomen cada vedada més difícil de veure per la gran quantitat de llum artificial que emetem cap al cel.

Capturant la llum zodiacal des del sostre de l'Empordà

 En ple procés de fotografiar la llum zodiacal i la Vía Làctia.

La nit del dissabte, amb l'excusa de fotografiar el cometa Lovejoy que aquests dies ja és ben visible, ens vàrem ajuntar l'Eduard Marquès, en Ricard Llorente i jo mateix per pujar al Moixer, que amb uns 1400 metres és el cim més alt del massís de les Salines. La pujada al cim, que no és apta si un té un cotxe baix, acaba amb la recompensa de tenir unes vistes espectaculars de tot l'Empordà i bona part de la Catalunya nord.

Allà dalt, a més del cometa i un cel ple d'estels (la Via Làctia era ben visible), també ens hi esperava la llum zodiacal, una feble però preciosa resplandor creada pels milions de petites partícules de pols que reflecteixen la llum del sol. Cadascuna d'aquestes partícules algun dia va formar part d'algun cometa o asteroide, però ara es troba dispersa pel sistema solar, com una mena de fantasma d'aquells objectes. Això si, només es pot veure amb cels que siguin molt foscos, i preferiblement sense lluna. Tot i que, si teniu un cel de qualitat, també es pot veure amb una mica de lluna.

És molt possible que en aquest país hi hagi més gent a qui li hagi tocat la loteria que no pas que hagi pogut veure la llum zodiacal. Però mentre tanta gent s'estimi més estar-se a casa veient la tele-escombraria que no pas gaudint d'una nit ben fosca, així seran les coses.

El cim del Moixer, ocupat per les dues antenes.

Airglow o contaminació lluminosa?

Ahir a la nit hi havia un cel esplèndid des de Can Vilallonga, el mas on visc des de fa un parell d'anys. Durant el dia anterior havia anat passant un front de pluges, que va deixar l'atmosfera ben neta. Només cap al sud encara hi havien uns quants núvols, que donaven un toc de color al cel.  

Tot i que el fred que feia va fer que m’ho pensés dues vegades, al final les ganes que tenia van guanyar, així que després de posar-me fins a sis capes de roba (les baixes temperatures són el pitjor enemic del fotògraf de nit) ja estava davant aquest arbre tan fotogènic prement el disparador. 

En el moment de fer la sessió, no vaig veure res estrany, però avui, en el moment de processar-les, m'he adonat que la majoria tenen com una mena de lluminositat verdosa per sobre de l'horitzó, que a la foto podeu intuir darrere l'arbre. Llavors he pensat en l’AirGlow, un fenòmen que es dóna quan els àtoms de l’atmosfera, que han estat ionitzats durant el dia per la llum (o també pels raigs còsmics), es reestructuren i emeten aquest resplendor verdós, i que alguns dels fotògrafs que segueixo ja havien pogut fotografiar. Però com que es una cosa que mai abans havia observat, m'agradaria que algú que ho hagi vist hi digui la seva... és l'"AirGlow", o bé simplement una forma de contaminació lluminosa?

La segona fotografia és tant sols un processat més agressiu de la primera, per ressaltar aquest fenomen sigui el que sigui. A banda d'això, la foto no té res d'especial, és el mateix arbre que he fotografiat ja dotzenes de vegades des de tots els punts de vista possibles.