Retorn als orígens

 Canon EOS 400D i Tokina 11-16/2.8 a 11 mm. ISO100, F11, 20''.

Tots tenim unes primeres localitzacions a les que els hi guardem un lloc especial al nostre cor. En el meu cas, un dels meus "primers amors" fotogràfics és aquest, la punta del Molinet (o punta Guixera) de l'Estartit. Aquí va ser on vaig aconseguir algunes de les meves primeres fotos marines de les que encara em sento ben satisfet.

L'altre dia, aprofitant que estava per la zona, em vaig decidir a fer-li una visita. Al final la sortida de sol va quedar en poca cosa degut als núvols baixos, però el color del mar no va tenir desperdici.

Boires nocturnes

Fa força dies que tenim a sobre un potent anticicló, i una de les conseqüències és la presència de boires persistents al pla de Lleida i altres valls interiors, com la Conca de Tremp. Tot i que no veure el sol durant força dies seguits pot arribar a ser força molest, la veritat és que fotogràficament aquestes boires donen molt de joc, doncs les muntanyes elevades generalment no es veuen afectades.

Les imatges d'avui, són la combinació de diverses fotografies; en el cas de la primera es tracta de 4 fotos, combinades per preservar el detall a les zones més il·luminades, ja que a ISO 6400 i 30'' d'exposició, aquestes zones quedaven del tot cremades. La segona imatge és el resultat de 13 fotografies per al paisatge per reduïr el soroll i perservar les zones de llums, més una altra foto per al cel utilitzant un filtre Tiffen. Aquest filtre realça els estels més brillants i en preserva el color, ajudant a fer més reconeixibles les constel·lacions.

Estar al lloc just en el moment que toca

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm/2.8 @15 mm, 120'', F4, ISO400

Sovint la sort és tant o més important que la planificació en el resultat final d'una foto. Per a la imatge d'avui, la idea era fer una circumpolar amb un primer pla del castell del Montgrí, però ni en els meus millors desitjos em vaig pensar que podria captar aquest bòlid, i a més, tot sencer. Les possibilitats que jo estigués en el moment i lloc precisos, amb unes condicions meteorològiques ideals, i amb la càmera apuntant en la direcció justa, eren ben petites, però vaig tenir sort.

I per la meva sorpresa, resulta que aquest bòlid també ha estat captat per observatoris professionals des del Montsec i Terol, i fins i tot té nom, SPMN041018. Els bòlids són meteors amb una brillantor comparable a la de la lluna plena, i que són causats per trossets de roca extraterrestre de mida una mica més gran que la resta.

L'eclipsi del segle des del castell de Mur

Canon EOS 6D, Canon EF 70-300/4-5.6 USM @70mm, ISO 3200, F/4, composició de 8 fotografies de 10'' (7 per al cel i 1 per al terra) unides amb Photoshop mantenint les proporcions reals del paisatge i la lluna.

Durant la darrera setmana tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò d'un eclipsi de lluna, el més llarg del que portem de segle. La veritat es que portava uns quants mesos planificant com fotografiar-lo, ja que a més de produir-se el mateix dia de l'oposició de Mart (amb qui compartiria un racó al cel), des del nostre país la lluna ja sortiria eclipsada, amb totes les possibilitats fotogràfiques que això m'oferia. 

Finalment el lloc escollit va ser la zona del castell de Mur, una zona amb cel fosc i un parell de castells força interessants. Però, per moltes hores que un dediqui a la planificació, les condicions meteorològiques no es poden controlar, i aquesta vegada va tocar una de les pitjors combinacions possibles: núvols abundants, temperatures molt elevades (o sigui, més soroll a les imatges) i molta humitat que dispersava la contaminació lluminosa. 

Però quan semblava que no podria fer res de res, els núvols van escampar i tot i que la foto que tenia al cap ja no la vaig poder fer, si que vaig poder captar aquesta seqüència, just en el moment en què la lluna sortia de l'ombra de la Terra i augmentava progressivament la seva brillantor.

Provant nous filtres

Darrerament la feina no em deixa massa temps per dedicar-me a la fotografia, si a això hi afegim la primavera tant plujosa que hem tingut, doncs les oportunitats per fer foto nocturna han estat ben escasses.

Les imatges d'avui són d'una escapada a les muntanyes de la Serralada Prelitoral Central, de les úniques hores en què el cel es va mig aclarir. Tot i que la nit no va ser gran cosa, si que em va donar l'oportunitat de fer proves amb l'última adquisició que he afegit al meu equip. Segur que amb cels millors, el resultat millora molt.

La torre on no es fa mai de nit

Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15 mm, ISO 800, F2.8. Fusió de 4 imatges per conservar el detall a les zones més il·luminades.

Aquesta antiga masia es troba a tocar de Barcelona, i la seva torre ens parla d'un temps en què era necessari protegir-se dels perills que venien de mar. Antigament el paisatge vist des d'aquí devia ser preciós, i el cel nocturn ple d'estels; en canvi, ara la baixa vall del Llobregat es troba envaïda per autopistes, vies de tren i polígons industrials, i de nit costa molt veure algun estel.

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15 mm, ISO 800, F2.8, 10''

La torre que assenyala el nord

Aprofitant la darrera nevada que va emblanquinar el Pirineu em vaig acostar a aquesta antiga torre medieval, un dels meus llocs preferits del Pallars per fer fotografia nocturna. Aquesta torre és el vestigi més visible d'un antic castell del segle XII, que controlava el pas entre el Pallars i la Ribagorça.

Des d'aquí es té una vista privilegiada de tota la Conca de Tremp. Arribar-hi em va costar el doble de temps del normal, ja que la neu encara estava molt tova i fins i tot amb raquetes m'enfonsava. A més, per arribar al punt on vaig fer la foto s'ha de grimpar (sense raquetes) un petit tram per roques nevades i gelades.

La imatge és el resultat de la unió de 30 fotografies de 2 minuts per al cel, que en total sumen una exposició d'una hora; estan fusionades amb Photoshop amb la opció "aclarar", que selecciona, per a la imatge final, només els píxels més brillants de cada foto. Per al paisatge terrestre, vaig fer tres fotografies més, amb diferent exposició per no cremar la llum dels pobles, fusionades mitjançant màscares de lluminositat. Després de fusionar les 33 fotografies, només em va faltar exportar cap al Lightroom per fer els ajustos finals de nitidesa i correcció del viñeteig.

A la caçera de la Llum Zodiacal

Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15 mm, ISO 3200, F2.8. Fusió de 3 imatges per mitjà de Photoshop.

La darrera lluna nova vam anar, juntament amb tres apassionats més de la fotografia nocturna (l'Eduard Marquès, en Manel Gallart i en José Jiménez), a "caçar" la llum zodiacal al Moixer, el cim més alt del massís de les Salines i de tot l'Alt Empordà. Pujar aquest cim per aquestes dates comença a ser una tradició almenys per un parell de nosaltres, i la veritat es que la visió del Canigó nevat, amb la Llum Zodiacal i la Via Làctia per sobre, bé que val una bona caminada.

La imatge és el resultat de la unió de 3 fotografies, per poder captar ben exposats els pobles del fons. Cliqueu-hi a sobre seguit de F11 per veure-la a millor resolució.

I el cel es va encendre

Canon EOS 1Ds II, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 0,6''

El lloc d'avui és d'aquells que volia visitar des de feia molt temps amb bones llums, ja que sempre que hi havia anat, el cel no havia sigut res de l'altre món. L'altre dia, aprofitant que estava per la zona buscant nous racons m'hi vaig apropar a provar sort. En un principi el cel estava molt ensopit i no prometia gaire. Però uns minuts abans de la posta de sol, va començar a agafar color i el que semblava que seria una tarda normal, va acabar en un festival de colors que va durar ben bé mitja horeta llarga.

Malta (II)

Canon EOS 20D, Tokina 11-16/2.8 @ 11mm, ISO 100, F16, 1''

Des d'un punt de vista geològic, Malta està formada completament per roques sedimentàries calcàries formades fa entre 35 i 7 milions d'anys a mesura que s'anaven acumulant sediments marins; encara que des d'un punt de vista humà això pot semblar molt de temps, a escala geològica és relativament poc. Hem de tenir en compte que els dinosaures es van extingir fa uns 65 milions d'anys. Una de les roques més comunes a l'illa principal són les globigerines, molt utilitzades en la construcció i que donen a les cases el seu característic color daurat.

En contacte amb l'aigua del mar, aquestes roques agafen unes formes capricioses, i que per poc que el mar estigui una mica remogut donen molt de joc. La imatge d'avui és de la sortida de sol, al dia següent del pas d'una bona tempesta. Encara que no ho sembli el mar encara estava força remogut, amb alguna onada més gran que la resta, així que havia d'estar amb un ull al visor i l'altre al mar.

Cliqueu a la imatge i feu f11 per veure-la en gran.

De viatge per Malta

Fa uns quatre anys vaig fer un parell de viatges a Malta, per motius de feina. L'encàrrec en qüestió era mirar quines molses es feien en unes antigues catacombes i banys romans, juntament amb un company de la UB que mirava els líquens i les algues. Per als qui no ho conegueu, Malta és l'estat d'Europa amb una major densitat de població, i una de les principals activitats econòmiques és el turisme; lògicament això es reflecteix en el territori, que està trinxat a més no poder. 

Per sort (per desgràcia pel medi), just al costat de l'hotel on ens vàrem allotjar hi havia un tram de costa amb unes roques molt interessants (des de sortir de l'habitació fins arribar a lloc, 3 minuts de rellotge). La casualitat va fer que els dos viatges coincidissin amb el pas d'uns fronts molt potents, amb la qual cosa les llums al principi i final del dia eren espectaculars, gairebé cada dia. Les dues imatges que us deixo avui estan preses des del mateix lloc amb uns 20 minuts de diferència.