El bosc de la Marquesa

El fet de viure a Barcelona des de fa quasi un any fa que les cales de la Costa Brava em quedin una mica més lluny; en canvi, tinc força més aprop que abans la costa de Barcelona i Tarragona, i últimament estic fent l'exercici de buscar-hi racons que siguin atractius fotogràficament. Aquesta tasca de buscar localitzacions és per mi gairebé tan plaent com la de fotografiar-les: això d'arribar a un lloc que no has vist abans, i passejar-se amunt i avall imaginant com es veurà amb les llums del crepuscle, la veritat és que m'enganxa molt.

Les imatges d'avui són del tram de costa entre Tamarit i la Platja Llarga de Tarragona; aquest és un dels pocs que conserva l'aspecte primigeni que devia tenir la costa del Tarragonès, amb petits penya-segats calcaris i pinedes litorals de pi blanc, i amb alguna caleta de quan en quan. Pel que diuen, aquest espai era propietat d'una marquesa que no el va voler vendre, per allà els anys 60, conservant-ne així l'encant original. No sé si aquesta història de ser certa o no, però la veritat és que aquest lloc és d'una gran bellesa.

La bellesa amagada de les molses

Una de les coses que més m'agrada de la fotografia macro és que pots trobar tot un univers en miniatura, en el qual fer un munt de composicions diferents sense gairebé moure't del mateix lloc. I una de les experiències que més em relaxa és estar una bona estona buscant els millors punts de vista, jugant amb la il·luminació i el desenfoc del fons.

Les fotografies que avui us ensenyo estan fetes a menys d'un metre de distància l'una de l'altra, i són unes petites molses que es feien sobre unes branquetes de carrasca a la Serra de Prada. Però també podrien ser d'un alzinar de Collserola.

Les roques de Calella

El Maresme no té gaires trams de costa rocallosa, però els pocs que hi ha ofereixen algunes bones possibilitats per a la fotografia de paisatge. Entre Calella i Sant Pol és on hi ha la major extensió de roques, i recordo que aquí hi vaig passar un bon munt d'hores, intentant aprofitar al màxim les composicions que formen les roques granítiques.

La Torre de mar endins

Un any més s'ha acabat la temporada en què podem fotografiar el centre de la Via Làctia. Ara toca esperar a finals de l'hivern (i llevar-nos ben d'hora) per tornar-lo a veure. Sort que ara ja són ben visibles les constel·lacions d'hivern (Orió, Auriga, Canis Major...), tan boniques com les d'estiu, i amb l'afegit que és més fàcil tenir cels nets d'humitat.

Les imatges d'avui són de l'estiu, d'un lloc que feia temps que volia visitar, a un dels extrems del país. Aquesta torre es va construir per vigilar la costa dels atacs pirates. I hem de suposar que en aquell moment estava terra endins, i que l'erosió del litoral l'ha deixat en la posició que ocupa avui dia. Sigui com sigui, es un element excel·lent per fotografia nocturna.

La vall de les feres

L'origen del topònim d'aquest lloc, Vallferosa, no està del tot clar; segons algunes versions vé de feréstec, mentre que per a d'altres fa referència a un congost. Sigui quina sigui la versió correcta, la veritat és que mentre feia les fotografies, al meu voltant no parava de sentir bestioles que es passejaven tranquil·lament, ignorant la meva presència. Així que, per mi, aquesta és la vall de les feres.

Primavera al Ripollès

Aquesta primavera està essent ben generosa quan a les pluges, amb la qual cosa els torrents de bona part del país baixen plens d'aigua. Ara que s'acosta l'estiu, a la terra baixa mols cursos d'aigua ja comencen a estar eixuts, però al Pirineu, aquest eixut no es nota. Les imatges d'avui son fetes fa un parell de setmanes, en una vall humida del Ripollès.

Per la costa de l'Albera

Fa un parell de dies, aprofitant que tocava fer treball de camp per l'Alt Empordà, em vaig acostar a fer una sortida de sol a la costa de l'Albera. Tot i que m'esperava que hi hauria més onatge, al final la mar estava molt plana, així que no vaig poder captar la foto que volia. A canvi, els núvols alts em van regalar una sortida de sol ben acolorida. Com a anècdota, just abans de sortir del cotxe vaig perdre els filtres degradats, així que vaig haver de tirar de la capacitat de la 6D de "pujar" les ombres sense perdre massa qualitat.

El reflex de Júpiter sobre el cap Norfeu

Hores abans de captar la panoràmica de laVía Làctia, la lluna encara estava ben alta i il·luminava el paisatge amb la seva llum, de fet era possible passejar sense l'ajuda de cap llum artificial. A mesura que anava baixant, Júpiter anava sortint per l'altre costat de l'horitzó, i de tant que brillava projectava el seu reflex sobre el mar.

La Punta del Bergantí

Les imatges que us poso avui estan fetes des del mateix lloc que les de l'entrada anterior, només una estona més tard. Quan ja no es veia la Vía Làctia, però el sol no havia sortit encara, em vaig fixar en aquestes roques que s'endinsaven al mar, i em va agradar el contrast que tenien amb el mar, ja il·luminat per les primeres llums. Amb el teleobjectiu i una llarga exposició, vaig aconseguir aïllar-les augmentar aquest contrast, de manera que semblessin suspeses enmig del no res.

 

Albada galàctica sobre el mar

Panoràmica de 5 fotos verticals, cadascuna a 15 mm, ISO 3200, 30'' i f/2.8

 

Per aquesta època ja es pot tornar a veure la zona central de la Vía Làctia, després de la pausa hivernal... de fet, des de finals de febrer és visible per l'est, ja al final de la nit. Ben mirat, no deixa de ser la sortida de milers de milions de sols, just abans de la sortida del nostre sol.

Les imatges d'avui són dues panoràmiques (per captar l'arc complet de la Via Làctia no n'hi ha prou amb una sola foto), fetes des de la Punta del Bergantí, ben aprop del Cap Norfeu. Aquesta imatge també es podria fer des de la costa prop de Barcelona, si no fos pels milers de milions de llums artificials que acaben amagant la llum d'una galàxia sencera. Per sort, a l'Empordà encara hi ha força racons on poder veure aquest espectacle en tota la seva dimensió.

 L'arc de la nit. Panoràmica de 5 fotos verticals, cadascuna a 15 mm, ISO 6400, 30'' i f/2.8

El prat de les orquídies

La primavera és temps de flors, i unes de les més agraïdes són les orquídies. El seu sistema de pol·linització és dels més evolucionats que hi ha, i inclou estratègies com l'engany amb formes, colors, textures i fins i tot feromones, que fan creure a l'insecte (normalment abelles mascle) que aquella flor és una femella. D'altres, produeixen nèctar, o donen refugi durant la nit o les condicions meteorològiques adverses.

Aquestes d'avui són d'un prat humit de l'Alt Empordà, però veient la massificació que últimament han patit alguns espais com el Clot d'Espolla o el Torrent de la Cabana, no diré la seva localització (això si, en privat no em farà res dir-vos on és, sempre i quan hi aneu només a fotografiar-les). Les espècies, són Ophrys tenthredinifera (la primera i tercera) i Barlia robertiana (la segona). N'hi havia tantes que havia de vigilar molt bé on posava els peus.