Malta (II)

Canon EOS 20D, Tokina 11-16/2.8 @ 11mm, ISO 100, F16, 1''

Des d'un punt de vista geològic, Malta està formada completament per roques sedimentàries calcàries formades fa entre 35 i 7 milions d'anys a mesura que s'anaven acumulant sediments marins; encara que des d'un punt de vista humà això pot semblar molt de temps, a escala geològica és relativament poc. Hem de tenir en compte que els dinosaures es van extingir fa uns 65 milions d'anys. Una de les roques més comunes a l'illa principal són les globigerines, molt utilitzades en la construcció i que donen a les cases el seu característic color daurat.

En contacte amb l'aigua del mar, aquestes roques agafen unes formes capricioses, i que per poc que el mar estigui una mica remogut donen molt de joc. La imatge d'avui és de la sortida de sol, al dia següent del pas d'una bona tempesta. Encara que no ho sembli el mar encara estava força remogut, amb alguna onada més gran que la resta, així que havia d'estar amb un ull al visor i l'altre al mar.

Cliqueu a la imatge i feu f11 per veure-la en gran.

De viatge per Malta

Fa uns quatre anys vaig fer un parell de viatges a Malta, per motius de feina. L'encàrrec en qüestió era mirar quines molses es feien en unes antigues catacombes i banys romans, juntament amb un company de la UB que mirava els líquens i les algues. Per als qui no ho conegueu, Malta és l'estat d'Europa amb una major densitat de població, i una de les principals activitats econòmiques és el turisme; lògicament això es reflecteix en el territori, que està trinxat a més no poder. 

Per sort (per desgràcia pel medi), just al costat de l'hotel on ens vàrem allotjar hi havia un tram de costa amb unes roques molt interessants (des de sortir de l'habitació fins arribar a lloc, 3 minuts de rellotge). La casualitat va fer que els dos viatges coincidissin amb el pas d'uns fronts molt potents, amb la qual cosa les llums al principi i final del dia eren espectaculars, gairebé cada dia. Les dues imatges que us deixo avui estan preses des del mateix lloc amb uns 20 minuts de diferència.

Reflexes metàl·lics

Canon EOS 20D, Canon EF 70-300 f/4-5.6 IS USM @ 210 mm, ISO 100, F11, 0,6'', 4700K

Les bassetes que es formen a la zona de la platja on trenquen les onades, donen una bona pila de motius per fotografiar. Son elements que depenen molt de la quantitat de sorra que hi ha, i que canvien de temporal en temporal. Quan ja gairebé era de nit i només quedava llum a l'horitzó, vaig posar la càmera arran de sorra, esperant que la roca quedés emergida entre el pas d'onada i onada.

La primera imatge és respectant els colors tal qual es veien, i les altres dues variant la temperatura de color (10000K i 3500K respectivament).

Margallons a l'alba

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 1600, F11, 4''

El margalló és una de les plantes més emblemàtiques del massís del Garraf, i per als que venim del nord del Llobregat ens pot arribar a sorprendre la gran abundància que arriba a tenir en alguns llocs. De fet, el Garraf marca un dels límits de la distribució d'aquesta espècie, i més al nord només es troba en un sol punt, segurament plantat antigament, al massís del Montgrí.

Aprofitant una de les últimes tempestes fortes que hem tingut per aquí em vaig acostar a aquest racó, amb la intenció de captar aquestes plantes amb un mar embravit, una imatge molt diferent del que estava acostumat a veure. Quan vaig arribar al lloc un fort vent em va impedir captar la vegetació del primer pla sense moure, i constantment havia de netejar la lent de l'objectiu per l'aerosol marí que arribava fins aquí.

  Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 0,6''

Ciclogènesi explosiva

 Canon EOS 6D, Tamron 15-30 mm f/2.8 @ 15mm, ISO 200, F11, 1/25''

Aprofitant la "ciclogènesi explosiva" d'aquests dies, vaig decidir sortir cap a la costa de Sitges amb l'esperança de fer alguna foto amb el mar ben picat. Aquest tram de costa presenta penya-segats interessats, amb alguna caleta intercalada. La llàstima és que la visió de les construccions i la via del tren no te l'estalvia ningú, deu ser el preu a pagar per voler fotografiar aquests llocs tan propers a Barcelona.

Al arribar al lloc, les cortines de pluja tapaven completament la zona per on se suposava sortiria el sol, així que vaig decidir donar protagonisme al mar. Finalment vaig trobar un racó on les onades impactaven especialment fort, tant que en alguns cops de mar es sentia una lleugera vibració de la roca sota els peus. No cal dir que tant jo com la càmera vam acabar molls de dalt a baix, doncs els esquitxos arribaven fins aquí.

Reflexes a Cala Becs

Quan un s'inicia en això de la fotografia de natura i es comença a mirar fòrums d'internet, sovint llegeix allò típic que "els grans angulars són per paisatges, i els teleobjectius per fauna". Aquest és un dels majors errors que es poden cometre, i sempre que surto a fotografiar paisatge a la meva bossa mai falta un teleobjectiu, en el meu cas un 70-300 estabilitzat de Canon. I la veritat és que algun moment o altre l'acabo fent servir, així que seguirà a la meva bossa durant molt de temps.

Les imatges d'avui són de cala Becs, una de les dues que hi ha al Bosc de la Marquesa. Estan fetes amb les darreres llums del dia, amb la càmera arran de terra i entre 200 i 300 mm de focal. Em van cridar l'atenció els dibuixos que formava la sorra després del pas de les onades, i em vaig passar una bona estona jugant a fer aquestes abstraccions. Ara només espero que amb aquests colors la junta electoral no apliqui el 155 al meu blog :-)

El bosc de la Marquesa

El fet de viure a Barcelona des de fa quasi un any fa que les cales de la Costa Brava em quedin una mica més lluny; en canvi, tinc força més aprop que abans la costa de Barcelona i Tarragona, i últimament estic fent l'exercici de buscar-hi racons que siguin atractius fotogràficament. Aquesta tasca de buscar localitzacions és per mi gairebé tan plaent com la de fotografiar-les: això d'arribar a un lloc que no has vist abans, i passejar-se amunt i avall imaginant com es veurà amb les llums del crepuscle, la veritat és que m'enganxa molt.

Les imatges d'avui són del tram de costa entre Tamarit i la Platja Llarga de Tarragona; aquest és un dels pocs que conserva l'aspecte primigeni que devia tenir la costa del Tarragonès, amb petits penya-segats calcaris i pinedes litorals de pi blanc, i amb alguna caleta de quan en quan. Pel que diuen, aquest espai era propietat d'una marquesa que no el va voler vendre, per allà els anys 60, conservant-ne així l'encant original. No sé si aquesta història de ser certa o no, però la veritat és que aquest lloc és d'una gran bellesa.

La bellesa amagada de les molses

Una de les coses que més m'agrada de la fotografia macro és que pots trobar tot un univers en miniatura, en el qual fer un munt de composicions diferents sense gairebé moure't del mateix lloc. I una de les experiències que més em relaxa és estar una bona estona buscant els millors punts de vista, jugant amb la il·luminació i el desenfoc del fons.

Les fotografies que avui us ensenyo estan fetes a menys d'un metre de distància l'una de l'altra, i són unes petites molses que es feien sobre unes branquetes de carrasca a la Serra de Prada. Però també podrien ser d'un alzinar de Collserola.

Les roques de Calella

El Maresme no té gaires trams de costa rocallosa, però els pocs que hi ha ofereixen algunes bones possibilitats per a la fotografia de paisatge. Entre Calella i Sant Pol és on hi ha la major extensió de roques, i recordo que aquí hi vaig passar un bon munt d'hores, intentant aprofitar al màxim les composicions que formen les roques granítiques.

La Torre de mar endins

Un any més s'ha acabat la temporada en què podem fotografiar el centre de la Via Làctia. Ara toca esperar a finals de l'hivern (i llevar-nos ben d'hora) per tornar-lo a veure. Sort que ara ja són ben visibles les constel·lacions d'hivern (Orió, Auriga, Canis Major...), tan boniques com les d'estiu, i amb l'afegit que és més fàcil tenir cels nets d'humitat.

Les imatges d'avui són de l'estiu, d'un lloc que feia temps que volia visitar, a un dels extrems del país. Aquesta torre es va construir per vigilar la costa dels atacs pirates. I hem de suposar que en aquell moment estava terra endins, i que l'erosió del litoral l'ha deixat en la posició que ocupa avui dia. Sigui com sigui, es un element excel·lent per fotografia nocturna.

La vall de les feres

L'origen del topònim d'aquest lloc, Vallferosa, no està del tot clar; segons algunes versions vé de feréstec, mentre que per a d'altres fa referència a un congost. Sigui quina sigui la versió correcta, la veritat és que mentre feia les fotografies, al meu voltant no parava de sentir bestioles que es passejaven tranquil·lament, ignorant la meva presència. Així que, per mi, aquesta és la vall de les feres.