De viatge al Sahara: jo i els aeroports

*** En primer lloc, disculpeu-me si aquesta entrada se us fa avorrida, entre que ahir vaig anar al dentista a que em netegés una càries com la d'un cavall i encara tinc la boca adolorida, i no tinc cap foto per acompanyar el text, doncs avui no estic gaire inspirat. A la propera entrada miraré de parlar de coses més amenes.

Almenys per al meu gust, la part més negativa de qualsevol viatge que es faci a algun lloc allunyat, o on hi hagi algun mar per entremig, és passar pel sedàs dels aeroports i els seus controls.

Potser els qui agafeu avions ben sovint, ja estigueu acostumats a tota la cerimònia que suposa agafar un vol. Però a mi, és una cosa que em posa molt i molt nerviós. És una cosa superior a mi i no hi puc fer res, com una mena d'alèrgia. 

Per exemple, fa cosa d'un any i mig em va tocar anar a un congrés de botànica a Tomar, prop de Lisboa. La resta del grup de recerca amb qui treballava a la Universitat Autònoma de Barcelona va agafar la via ràpida i va anar-hi en avió. Pero jo hi vaig anar en cotxe. En part, per poder aturar-me de quan en quan i visitar els llocs que m'anés trobant. Pero també, per no haver d'agafar l'avió i poder anar molt més al meu ritme, aturant-me quan vulgués, el temps que vulgués i als llocs que jo escollís.

En l'últim viatge que he fet, però, no m'he pogut estalviar l'avió, evidentment dues vegades, una d'anada i una altra de tornada, pero que finalment s'han convertit en quatre, ja que vaig haver de fer canvi d'avió a Alger. I evidentment, amb els respectius controls, tant abans d'agafar el vol, i també després, al control de duanes. I això és el que més em molesta a mi, tots els controls de passaport, de bitllet i els registres que et fan, més que no pas el vol en si. Fins i tot, en el viatge de tornada per poc em toca desmuntar mitja motxilla perquè devien veure sospitós el trípode i la càmera de rodet que duia dins. Curiosament, però, les plantes que havia agafat durant el viatge ni se les van mirar.

En aquesta entrada m'hagués agradat posar-hi alguna foto, però entre que trobo els aeroports terriblement lletjos i freds, i que a Tindouf (la ciutat més propera al lloc on anava) està terminantment prohibit fer-hi fotos al ser una ciutat amb nombroses bases militars, doncs al final no en vaig fer cap. La propera entrada, però, ja serà més amena.