Fent proves de macro extrem

 Autorretrat en una punta de bolígraf. A la dreta es veu el cul de l'objectiu invertit que he utilitzat, i a l'esquerra d'aquest, part de la meva cara. Aclarir que el meu nas ha sortit tant enorme per efecte de la distorsió, a la realitat no soc tan lleig, jejeje...

Bé doncs, la setmana passada ja em va començar a arribar l'equip per a fer macros extrems. A partir d'ara, quan parli de "macro extrem" em referiré a la fotografia que aconsegueix ampliacions superiors a 1:1, i que no es poden aconseguir amb els objectius macro tradicionals, que només arriben a 1:1. Encara m'ha d'arribar alguna cosa més (de fet, els dos elements més importants), pero jo, que soc molt impacient, ja he començat a fer les primeres proves.

Ara ja és més tard de mitjanit i demà m'he de llevar ben d'hora per anar a treballar, pero porto tota la tarda fent muntatges amb diferents objectius i passant-m'ho d'allò més bé. De moment els resultats tenen una qualitat horrible, sense nitidesa, a petar d'aberracions i amb una il·luminació que deixa molt que desitjar, pero és el que tenen els inicis. En els propers dies, ja aniré millorant, almenys això espero.

I com es poden aconseguir les ampliacions a les que em referia abans? Doncs el més senzill és amb uns tubs d'extensió, o bé invertint un objectiu normal i corrent (hi han accessoris molt barats per invertir un objectiu, i és una pràctica molt recomanable). Això ja fa temps que ho vinc fent, amb uns resultats prou satisfactoris.

Pero jo volia anar més enllà. Si a un objectiu al que li hem acoblat uns tubs d'extensió, li posem al davant un objectiu invertit, doncs tindrem més ampliació. I si els dos objectius són d'aquells antics, doncs millor que millor, ja que a més de poder-se trobar barats, podrem controlar bé el diafragma per poder augmentar la profunditat de camp i reduir les aberracions.

Un muntatge relativament senzill: tubs d'extensió + 50 mm manual + 50 mm manual invertit

 El muntatge anterior, vist per davant

Però podem anar més enllà. Què passa si el primer objectiu no és "normal", sinò macro? Doncs que encara tenim més ampliació.

 Macro 100 mm + 28 mm manual invertit. Aqui ja començem a tenir ampliacions considerables

Però podem anar més enllà, encara: si entre el macro i la càmera hi posem uns tubs d'extensió, l'augment encara és més brutal. Aquesta tarda, fent les coses ràpid, he pogut arribar a una ampliació de 7:1 (és a dir, 7 vegades la realitat). Fent les coses bé i amb calma, el resultat ha de ser la hostia.

  La variant més "extrema" que he provat avui: el muntatge anterior + 3 tubs d'extensió. També es veu el bolígraf de la primera fotografia.

Però podem anar més enllà. Però això ja serà en una propera entrada, quan tingui les dues coses que encara no m'han arribat.

Regalo plantes arbustives mediterrànies

Doncs això, que com a resultat d'un experiment de germinació de llavors que he fet per la tesi, m'han sobrat una gran quantitat de plantes arbustives, i no sé ben bé que fer-ne. Com que eliminar-les em fa una certa cosa, doncs en regalaré a tothom qui en vulgui (això si, les haurà de passar a buscar per la Facultat de Ciències de la UdG o per Pineda de Mar, o també podem quedar a mig camí).

Les espècies són:

- Calicotome spinosa (argelaga negra). Com diu el seu nom, és ben espinosa, us pot ser útil per a fer un tancat verd.

- Cistus albidus (estepa blanca). De flors roses ben grosses.

- Cistus monspeliensis (estepa negra). De flors blanques, més petitones que les de l'estepa blanca.

- Cistus salviifolius (estepa borrera). De flors blanques.

- Erica arborea (bruc boal)

- Erica scoparia (bruc d'escombres)

- Lavandula stoechas (caps d'ase, tomaní). Aromàtica.

- Rosmarinus officinalis (romaní). Aromàtica, i floreix a l'hivern.

- Sarothamnus arboreus (ginestell català)

- Spartium junceum (ginesta)

Totes les llavors van ser collides als voltants de Girona i Caldes de Malavella, per tant son plantes completament autòctones, i no varietats estranyes que ves a saber d'on venen (com és el cas dels romanins que es venen als centres de jardineria, per exemple).

Si algú hi està interessat, pot deixar un comentari en aquest mateix blog, o bé enviar un mail a: miquel.jover(arroba)udg.edu

Això si, penseu que la majoria encara són molt petites i delicades, i necessiten unes quantes setmanes més per a ser trasplantades (si es fes ara, segurament moririen la majoria).

 Plàntules de tomaní o caps d'ase (Lavandula stoechas) d'una setmana de vida. Als testos de més al fons hi ha les plàntules de les estepes (Cistus sp.) i ginesta.

 Plantes de cap d'ase, ja més crescudes

Un altre premi!

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat al mes d'abril.

De vegades, aixecar-se a les 5 de la matinada per a fer fotos de la sortida del sol, ficar-se dins l'aigua fins la cintura amb la roba que portes en aquell moment (cosa que vol dir quedar-se moll la resta del dia), o passar fred, són petits sacrificis que tenen recompensa. De fet, gairebé sempre, només el fet d'estar en segons quins llocs ja és una recompensa per si mateix.

Com per exemple en el cas d'aquesta foto, que ves per on, resulta que ha estat guardonada amb el 1er premi de la categoria "socis" del XVIII Concurs de Fotografia Naturalista de l'Associació de Naturalistes de Girona. Veient l'enorme nivell que tenen les fotografies presentades aquest any i els anteriors, gairebé em sorprèn que el jurat l'hagi escollida. Si al final resultarà que fins i tot en sé, de fer fotos...

Per fer-la, aquesta passada primavera, em vaig haver de ficar dins l'aigua, fins gairebé la cintura, amb roba normal. Com ja vaig comentar a l'entrada passada, en aquest cas podria haver anat cap al cotxe, agafar les botes d'aigua i tornar a fer la foto amb comoditat. Pero llavors, quasi segur, la llum tan especial ja no hi seria, i hauria perdut aquell moment. 

Per sort, ficar-me a l'aigua en aquestes condicions em provoca una mena de plaer primitiu, gairebé animal, i és el que fa que, quan estic durant tot un mes sencer davant l'ordinador analitzant dades de la tesi, o havent de mesurar plantes al laboratori cada dia, sense poder sortir al camp, recordi aquests moments i pensi que va valer la pena.

Tot això ho explico perquè, en la meva opinió, per fer bones fotos de paisatge, a més de dominar la tècnica i tenir clars els conceptes, el més important no és tenir una càmera i objectius caríssims, ni anar-se'n de viatge a països llunyans i exòtics. En la meva opinió, el que importa és llevar-se de matinada i anar als llocs ben d'hora, carregant tot l'equip quan sovint encara és fosc, per captar la llum que en algunes ocasions ens ofereix la natura. Evidentment que també podem arribar al lloc a les 12 del migdia, fer una birria de foto i després posar-li tot el Photoshop que vulguem. Pero per a mi, la fotografia de paisatge no és això.

Per cert, si voleu veure la foto en paper, com realment cal, la podeu trobar al centre cultural la Mercè de Girona fins el 22 de gener, juntament amb la resta de fotos guanyadores i finalistes.

Esclet inundat, una altra vegada

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat dos dies després de la fi del temporal

Les pluges abundants de les dues últimes setmanes han deixat els camps i estanys a vessar d'aigua. La setmana passada, quan encara teníem a sobre el temporal, em vaig acostar al prat de dall d'Esclet, a veure com estava de ple.

 

L'hora blava, al principi de l'últim dia de pluges. Equip: càmera, trípode i despertador a les 5:30 de la matinada.

El nivell de l'aigua era máxim, i a més del prat de dall (ara estany), alguns camps i camins dels voltants també estaven ben inundats.  Molt possiblement que els ocells d'ambients acuàtics, al poder-se repartir més al llarg de l'espai, ho tindràn més fácil per evitar els caçadors.

Pel que fa a mi, com que no portava botes d'aigua altes (no pensava que hi hagués tantíssima aigua), em vaig haver de ficar amb el que portava posat, o sigui uns simples pantalons i unes botes que no arrivaben als genolls. Vaig aprofitar, entre foto i foto, per a fer-me algun autoretrat en plena feina.

A mesura que el dia anava avançant, la llum s'anava tornant més cálida. I va començar un lleuger plugim, que em va deixar el filtre degradat ple de gotes d'aigua. No és que la pluja em molesti (de fet, m'encanta sortir a passejar els dies de pluja), però no vaig tenir més remei que obrir el diafragma (reduint així la profunditat de camp), per intentar dissimular les gotes i que no sortissin a les fotos.

 Una altra vista del prat, una mica més tard.

Finalment, després d'un parell d'hores gaudint com un nen, vaig sortir de l'estany i vaig anar cap a la feina. Com que no portava roba de recanvi, vaig estar bona part del dia amb els peus ben molls... pero satisfet per l'experiència.

Evidentment que aquell matí, en comptes de ficar-me dins l'aigua amb el que portava posat, podria haver anat a la facultat de ciències, agafar unes botes que cobríssin fins la cintura, tornar al mateix lloc i fer les fotos. Pero llavors, segurament, aquella llum que hi havia ja hauria desaparegut. I la sensació que vaig sentir en aquells moments, passant fred dins l'aigua, sota la pluja, a punt de caure diverses vegades amb el risc de mullar tots els objectius, i en un entorn com és Esclet, bé que s'ho va valer.

Jo ja he votat

Doncs això. Tot just fa una estona he tornat de complir les meves "obligacions" democràtiques.

La jornada de reflexió d'ahir em va anar molt bé, doncs avui ja tenia molt clar quins eren els meus candidats, tots amb unes grans capacitats per estar al govern.

Bé, això ho dic perquè queda molt políticament correcte dir-ho. En veritat, pel que he vist durant aquestes dues setmanes de campanya electoral, el panorama es presenta més negre que el cel del Sahara.

Però en definitiva, com que a algú s'ha de votar, els candidats a qui he dipositat la meva confiança han estat aquests:

- Joseph Ignace Guillotin: perquè posarà als banquers al lloc on toca.

- Dr. Victor Frankenstein: perquè va saber treure profit de les retallades (de la gent).

- Pinotxo: perquè almenys, de les seves mentides en podríem treure alguna cosa útil (fusta per escalfar-nos els dies d’hivern).

 

Llàstima que cap d'aquests sortirà escollit, pero només que el proper govern tingués un 1% de la capacitat d'aquests tres, jo ja em donaria per satisfet.

La bruguerola en detall

 Aquesta és la bruguerola (Calluna vulgaris)

Avui al matí m'he acostat un parell d'hores a unes brolles que hi ha entre Cassà de la Selva i Caldes de Malavella, aprofitant que tenia unes hores mortes abans d'una reunió. Fa un parell de setmanes recordava que la bruguerola tot just havia començat la seva florida de tardor (una de les poques plantes que podem observar en flor en aquesta època), per tant volia mirar de fotografiar-la en el seu millor moment, abans que no s'assequessin les flors.

I aquí en teniu el resultat. Aquesta vegada no he utilitzat un objectiu macro, sinò un vell objectiu manual acoplat a uns tubs d'extensió, tot plegat dona uns resultats prou dignes. Això si, he hagut d'utilitzar el flaix, la llum que hi havia no era pas la millor.

 El mateix brot de dalt, més en detall... Per molt que em miro les plantes, elles sempre em sorprenen amb algun petit detall que no havia vist abans.

Aquí, des d'una altra perspectiva

Reflexes

 L'Estany Clot a la llum de la Lluna.

Estem tenint un principi de tardor ben atípic. Sembla com si últimament les estacions s'hagin retardat un o dos mesos: temps més propi de principis de setembre o finals d'agost en ple mes d'octubre, i el passat juliol que va ser ben poc estiuenc. I l'any passat, les famoses nevades quan ja gairebé estavem a la primavera.

Per això, a mitjans setembre, aprofitant aquest allargament de l'estiu fins i tot a l'alta muntanya, vaig fer una escapada al Pirineu, per tal de fer unes quantes fotografies nocturnes. Com que el pla era quedar-se a dormir al ras, sense tenda, sabia que si no hi anava aquells dies difícilment podria tornar-hi aquest any (tot i que veient el temps que està fent, veig que m'equivocava, a aquest pas encara podré fer vivac al desembre).

La foto d'avui està feta al l'Estanh Clot, prop del límit amb la Vall d'Aran. Tota l'escena estava il·luminada per la llum de la lluna, que aquells dies estava ben plena, i permetia fins i tot llegir sense llanterna.

Frustració

 

 La cinglera del Far, ahir a la nit. Siusplau, cliqueu a la imatge per veure-la en millor qualitat.

Aquest cop, tampoc ha pogut ser. Per la nit d'ahir anunciaven la pluja d'estels de les Dracònides. Segons  les previsions havia de ser una pluja espectacular (tot i la lluna quasi plena), amb un pic de fins a 500 estels fugaços per hora. I sembla ser que en els llocs on el cel va estar serè es van poder apreciar bé, amb un pic de 350 meteors per hora. Felicitats per als que ho van poder veure!

En el meu cas, però, una altra vegada vaig tenir mala sort. En el moment del màxim, el cel es va començar a tapar amb uns núvols prims, que deixaven veure els estels més brillants, pero que unit a la presència de la lluna, feien que el cel estigués molt lluminós. Cap pluja d'estels a veure, per tant. I aquest matí, anant cap a Girona, he pogut veure un cel transparent com feia molt temps que no veia. En fi, que porto tot el dia amb una amarga sensació de frustració.

Aquest any estic tenint molta mala sort amb els fenòmens astronòmics. A principis d'any, la pluja d'estels de les Quadràntides havia de ser espectacular, per això em vaig acostar al cap de Creus per observar-la. Resultat: cel completament núvol. Al dia seguent, cap al Montgrí a veure sortir el sol eclipsat darrere les illes Medes: resultat, cel ben núvol per on sortia el sol. A l'estiu, exactament el mateix resultat durant l'eclipsi total de lluna.

En fi, ja vindràn temps millors.

Fotografiant les llunes de Júpiter

 Júpiter i 3 de les seves llunes: d'esquerra a dreta, Calixt, Júpiter, Ío i Ganímedes. Feta a 300 mm de focal, i amb un retall posterior considerable.

Últimament no tinc gaire temps per sortir a fer fotos nocturnes (ni tampoc diurnes). La feina de tesi m'està absorbint completament les últimes setmanes (pero els resultats que estic obtenint s'ho mereixen). Sobre la taula, la càmera em mira amb cara de pena i en el fons de la seva ànima em demana que la tregui a passejar. En fi, ja vindràn temps una mica millors.

Pero ahir vaig poder dedicar una mica de temps a fotografiar una mica de cel. La foto que poso avui no és d'un paisatge astronòmic, ni d'una Via Làctia brillant. De fet, és tan dolenta que quasi bé em fa vergonya posar-la, pero en fi, es la única d'aquests últims dies.

De totes maneres, no em deixa de sorpendre que amb un teleobjectiu normalet i des del terrat de la facultat de ciències de la Universitat (en un lloc podrit de contaminació lluminosa) hagui aconseguit fotografiar tres de les llunes de Júpiter, a més d'apreciar-se el planeta com un disc ben definit, i no com un punt.

El proper repte: fotografiar els anells de Saturn.

Curs d'iniciació a la fotografia de natura, aquest mes d'octubre

Tinc el plaer d'informar-vos que, el proper mes d'octubre, impartiré un curs d'iniciació a la fotografia de natura. Serà un curset de nivell bàsic, enfocat a persones que vulguin conèixer la seva càmera per a treure-li el màxim rendiment, i conèixer al mateix temps les modalitats i tècniques bàsiques de la fotografia naturalista. En aquest enllaç, hi podreu trobar més informació i el programa ampliat.

Dates i horaris: dimecres 19, dijous 20, dimecres 26 i dijous 27 d'octubre, de 6 a 9 de la tarda. El 5 de novembre, es farà una sortida de camp a la Vall de Sant Daniel, de mig dia de durada.

Preu: 30 euros per persona. En cas de no tenir prou assistència, el curs no es farà, pero la sortida de camp es mantindrà (amb una reducció de preu, que quedaria en 10 euros) i on s'aprofitaria per explicar els conceptes més importants que s'haurien tractat al curs. De la mateixa manera, si per manca de disponibilitat de dates algú només pogués venir a la sortida de camp, el preu per aquella sortida seria de 10 euros.

Material necessari: és recomanable portar una càmera reflex (ja sigui digital o de rodet) amb els corresponents objectius, o bé una càmera compacta amb controls manuals per al temps d'obturació, el diafragma i la sensibilitat.

Lloc: GIRONA, al Centre Cultural la Mercè. Adreça: Pujada de la Mercè, 12.

Inscripcions: al telèfon 689901942, o bé a les adreçes electròniques: alytes.obstetricans@gmail.com i miquel.jover@udg.edu

Un any de blog

Un dia com avui de fa un any, va néixer aquest blog.