Guia ràpida per fotografiar les llàgrimes de Sant Llorenç

Estel fugaç (tot i que no una Llàgrima de Sant Llorenç) i llum zodiacal sobre l'ermita de Santa Magdalena de Terrades. 30'', f/2.8, ISO 1600.

Fa una estona un amic m’ha demanat alguns consells per fotografiar la pluja d’estels de les Llàgrimes de Sant Llorenç, o Perseides, que tenen el seu màxim aquesta nit. Arran d’això m’he decidit a publicar una entrada exprés per a tots els que vulgueu fotografiar (o simplement observar amb calma) aquesta pluja d’estels, que tot i ser la més popular de l’any, no és la més intensa.

On hem d’anar? el millor que podem fer, si tenim la possibilitat, és anar a un lloc allunyat de la contaminació lluminosa que tant de moda està a les ciutats i pobles. Les opcions depenen del lloc on estem: a la costa, alguns llocs prou bons són el cap de Creus, i també el tram de costa entre Palamós i Calella de Palafrugell. Més a l’interior, la majoria de les zones muntanyoses ens serviran, sobretot les parts altes del Pirineu. Si tenim la oportunitat d’anar cap al Pre-Pirineu de Lleida o a les muntanyes de la zona dels Ports de Beseit, el cel no ens decebrà en absolut. També la zona de la Segarra, amb els seus horitzons amples, pot ser una opció a tenir en compte.

Cap a on hem de mirar? Com que el radiant (la zona del cel d’on semblen provenir els meteors) d’aquesta pluja es troba a la constel·lació de Perseu, haurem de mirar cap a aquesta part del cel, que al voltant de les 11 de la nit es troba en direcció nord-est. Per tant, triarem llocs que tinguin una bona vista en aquesta direcció. Per això és una bona opció pujar a algun cim una mica elevat. Però compte! Alguns meteors poden tenir un recorregut en el cel molt llarg, així que no és gens estrany que apuntant la càmera en alguna altra direcció (sobretot l’est) en puguem caçar algun.

I si no volem fer fotos, com hem de mirar? Si us ve més de gust observar, i no fotografiar, la pluja d’estels, cap problema: agafeu una manta, una màrfega, estireu-vos al terra mirant cap a l’est, i a gaudir de l’espectacle!

Totes les càmeres em serveixen? No, no totes les càmeres són igual de bones. L’ideal és una càmera d’objectius intercanviables (ja sigui reflex o sense mirall) que ens permeti modificar els paràmetres (ISO, diafragma i temps d’exposició) de forma totalment manual.

Com enfoquem? En automàtic o en manual? Una frustració que un servidor s’ha trobat és passar-se la nit fent fotos d’estels i que, al descarregar les imatges, veure que totes han sortit desenfocades. En fotografia nocturna, l’enfoc és un dels passos més crítics, ja que si no el fem bé ens pot arruïnar tota la sessió. Una opció que tenim és, de dia, enfocar algun objecte llunya, i fixar llavors l’anell d’enfoc amb alguna cinta adhesiva. Una altra opció és, al principi de la nit, anar movent l’anell d’enfoc foto rere foto, fins que a través de la pantalla de la càmera veiem que les estrelles ens surten perfectament enfocades. Una vegada fet això, posarem l’objectiu en mode d’enfoc manual, i (molt important) no el tocarem més.

Quin objectiu hem de fer servir? Com que no sabem el lloc exacte per on passaran els meteors, intentarem posar l’objectiu més angular, és a dir el que ens permeti un major camp de visió. Amb això augmentarem les probabilitats de caçar-ne alguna. En càmeres full-frame, focals entre 14 i 28 mm ens serviran, i en càmeres de sensor més petit (la majoria de càmeres d’aficionat) focals de 10-20 mm.

Quins paràmetres hem de posar? Una bona combinació per començar, si el cel és prou fosc, seria un diafragma de f/2.8 (el més obert possible que ens permeti el nostre objectiu), una ISO (sensibilitat) de 1600 o 3200, i uns 25-30 segons de temps d’exposició (per una focal d’uns 16 mm utilitzada en una càmera full-frame o de format complet). A partir d’aquí, i en funció de com ens vagin quedant les fotos i les nostres preferències, anirem variant els paràmetres. Si no ens importa que les estrelles surtin mogudes, podrem augmentar el temps encara més.

Algun consell final: En el meu cas, com es pot veure a la foto que obre el post, intento incloure algun element de la Terra en les fotos, ja sigui un arbre, alguna construcció emblemàtica, o una muntanya ben reconeixible com podria ser el Canigó, el Montseny... Però aquest últim consell va a gust del consumidor!

Aprofitant la presència humana

Els darrers mesos m'he aficionat a incloure construccions antigues a les fotos nocturnes, fins al punt que últimament quasi no fotografio gaire res més. Un dels meus llocs favorits és el Santuari de Rocacorba, el punt més alt del Gironès (amb permís del Puigsou, la muntanya on hi han els repetidors i que no és lliurement accessible) i un lloc des d'on gaudir d'una vista privilegiada.

La nit de fer aquestes dues fotografies no m'esperava trobar ningú allà dalt, però va resultar que hi havia un grup de nens i nenes que estaven de colònies. Després de fer-los una petita classe improvisada d'astronomia, em vaig poder concentrar en fer fotos, i la veritat es que el fet que hi hagués llum dins el Santuari no m'acaba de desagradar. Aviam si els més observadors trobeu la persona, a la primera foto.

El balcó de les Bruixes

A les Gavarres, és tanta la superfície que ocupen els boscos, que molt sovint costa de trobar algun bon mirador on els arbres no facin "nosa" de cara a fotografiar el paisatge. La major part de la superfície del massís està coberta per boscos de sureres i pins, que s'enfilen fins al cim mateix de les muntanyes. 

És per això que va ser un bon regal trobar el lloc que us presento a la imatge d'avui. Es tracta d'un sortint rocallós que s'alça per sobre el bosc i permet una vista preciosa cap al nord, amb el petit poble de Madremanya completant l'escena. A més, aquell matí, el cel em va obsequiar amb uns núvols ben acolorits, així que les sensacions al final de la sessió fotogràfica van ser ben positives.

Rocacorba

D'aquí unes hores estaré volant cap a un lloc que té un dels cels més privilegiats de tot Europa... tot i que geogràficament no sigui Europa. Mentrestant, us deixo una imatge d'un lloc força més proper, en una nit en què vaig tenir una curiosa combinació de boira i cels transparents. La boira anava amunt i avall, i en ocasions em cobria completament, deixant l'objectiu ben entelat. De quan en quan, però, assolia l'alçada justa permetent-me captar instantànies com aquesta.

Passejant pel circ de Concròs

Sempre que surto a fer fotos, abans que anar als llocs més clàssics i fotografiats, m'agrada molt més visitar altres indrets que també tenen el seu encant tot i no ser tant coneguts. En aquests llocs es pot gaudir igual de la fotografia de paisatge, però amb el valor afegit de poder fugir de les massificacions dels itineraris principals. 

Les imatges d'avui són d'un d'aquests indrets. Es tracta d'un lloc que està gairebé a tocar d'una de les valls més visitades (amb estació d'esquí inclosa) del Pirineu de Girona. En canvi, aquí no em vaig trobar ni una sola ànima des que vaig deixar la pista forestal i em vaig endinsar en els boscos de pi negre, i això que hi vaig anar un dissabte de juliol. Tot i que és una vall que no té ni grans salts d'aigua, ni cap estany glacial, si que respira tranquil·litat i aïllament pels quatre costats. Aquell dia, tot i que no hi va haver un cel acolorit, si que vaig tenir la visita de la boira, un element que m'encanta incloure a les fotos per l'estètica que dóna.

Nous llocs, noves llums, noves fotos

Ara ja feia un temps que tenia aparcat el blog. La raó ha estat que, en l’últim any, he estat absorbit de ple en la redacció final de la meva tesi de doctorat, la qual vaig tenir la sort de presentar fa unes quantes setmanes. Ara que per fi torno a tenir temps lliure per sortir a fer fotos, m’he proposat visitar nous llocs abans desconeguts per a mi, i de pas fer un canvi de cara al blog.

La imatge que us presento avui és d’un d’aquests llocs que tenia pendents de visitar de feia temps. Realment és un lloc privilegiat que, per poc que tinguis una mínima sensibilitat, no et deixa indiferent. Els dies d’hivern, la vista dels cims nevats del Pirineu per una banda, i tota la plana de l’Empordà per l’altra, és realment un espectacle.

Aquell dia, el pla era fer alguna nocturna de l’ermita sota els estels, així que en veure els núvols que cobrien el cel vaig estar a punt de girar cua a mitja pujada (per arribar al lloc cal caminar una mitja horeta llarga per un camí ple de pedres). Per sort, vaig saber esperar i tal com podeu veure, la paciència va valer la pena.Al cap d'un parell d'hores, la major part dels núvols havien marxat, i el vent que bufava en alçada va deixar un cel transparent dels que s'enganxen poques vegades. Estar allà dalt, en total solitud i amb els estels que semblen a tocar, és una sensació realment addictiva.

A la cerca de la llum zodiacal

La llum zodiacal, en companyia de Venus i Mart. Al fons, el Canigó nevat

Hi ha vegades que passar fred, gana i patir unes quantes relliscades té premi. I això es el que ens vàrem trobar fa uns dies, des del cim de les Salines, un lloc que si tens la sort d'enganxar una nit ben fosca, pots gaudir d'un cel privilegiat.

Aquesta vegada no vàrem poder arribar còmodament fins al cim en cotxe... així que va tocar fer els últims quilòmetres a peu i a pas lleuger, ja que la posta de sol se'ns venia a sobre ràpidament. Però un cop va ser fosc, va aparèixer davant nostre una llum zodiacal espectacular, més brillant que la Vía Làctia. Venus i Mart també eren ben visibles, lògicament en el mateix pla de la llum zodiacal. Tot plegat amb el teló de fons del Canigó ben nevat, que acabava de donar grandiositat a l'escena.

Una vegada acabada la sessió, i en part una mica vençuts per la fred, tocava començar la baixada, que va anar acompanyada d'unes quantes relliscades. Però amb la satisfacció d'haver vist un fenomen cada vedada més difícil de veure per la gran quantitat de llum artificial que emetem cap al cel.

Començant amb el macro extrem

Sorus d'esporangis de Polypodium vulgare a 4X. Apilament de 106 imatges

Aquests dies estic experimentant (i passant-m'ho molt bé!) amb una tècnica de macro que segur que molts de vosaltres ja coneixereu i fins i tot haureu fet, però que tenia pendent d'aplicar des de fa molt de temps. Es tracta de l'apilament d'imatges, que ens permet obtenir grans ampliacions amb una gran quantitat de detall. Una benedicció per als que ens agrada fotografiar coses molt petites.

El problema a l'hora de fer aquestes fotos és que, quanta més ampliació vulguem, menor és la profunditat de camp. Què podem fer si volem més augment, però a la vegada tenir-ho tot ben enfocat? Una opció que podríem pensar és tancar molt el diafragma, però a aquestes ampliacions la obertura efectiva (la real, no la que ens diu l'objectiu) a què treballem és tan petita que la difracció ens arruïnarà les fotos. Per fer les fotos d'avui vaig utilitzar un objectiu de microscopi acoblat a la càmera amb dos tubs d'extensió, amb la qual cosa l'ampliació de de 4X... i la profunditat de camp de només 0,016 mm!!

La solució doncs és l'apilament d'imatges, que consisteix en fer moltes fotos, i anar acostant la càmera lleugerament a la mostra a cada foto. Així, el que tindrem és que cada foto té una profunditat de camp mínima i amb la zona enfocada lleugerament desplaçada a la resta. Una vegada fet això, un programa s'encarrega d'apilar-les, quedant-se amb la part nítida de cada foto i obtenint així una imatge de gran nitidesa global. A sota podeu veure una de les fotos individuals. A aquestes ampliacions es poden veure les espores una a una i també els estomes, us recomano que cliqueu a les fotos per veure-les a major resolució. Per la foto que encapçala l'entrada d'avui vaig haver de fer un centenar de fotos (tot i que després vaig veure que amb moltes menys n'hagués tingut prou... coses del principiant!!).

Si us interessa el tema i voleu veure unes imatges espectaculars, doneu un cop d'ull a aquest enllaç, que és on hi ha els que en saben de debò: http://macrosmuymacros.com/index.php/es/

Així es com queda una sola foto... aquestes estructures taronges són els esporangis, que es on es generen les espores

I aqui unes quantes proves més... amb moltíssims defectes que encara cal corregir.Halos, fons posteritzats... encara queda molt per aprendre.

 Sorus d'esporangis joves de la falzia de bosc (Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris) a 4X

Sorus d'esporangis vells de l'espècie de la foto anterior a 4X

Tempesta des del Puig d'Arques

Hi ha dies que un no té pensat sortir a fer fotos... fins que per circumstàncies acabes sortint. Ahir va ser un d'aquests dies. Després d'un matí amb pocs núvols i que no prometia gaire res, des de la finestra de la cuina de casa vaig veure una que tempesta anava creixent cada vegada més a l'altre banda de les Gavarres, així que tocava agafar càmera, trípode i a provar sort. Però... on anar? Com que les Gavarres són un massís molt forestal, no hi ha gaires llocs des d'on es puguin tenir bones vistes. Al final, el lloc escollit va ser el Puig d'Arques, que en contra de la creença més estesa, per tres metres NO és el cim més alt de les Gavarres (aquest honor recau en el cim del costat, que es diu, precisament, Puig de la Gavarra).

Pels qui no conegueu el lloc, és un cim on el bosc arriba fins a dalt de tot, així que les possibilitats de composició no són gaire grans. A més, l'enorme torre del radar meteorològic que hi ha just al cim encara complica més les coses. Així que l'únic punt amb una mica de vista és el dolmen, i això és el que vaig aprofitar. La il·luminació del dolmen a la segona foto prové de la llum que hi ha dins del punt d'observació del radar, que algú s'havia deixat encesa des de ves a saber quan.

Capturant la llum zodiacal des del sostre de l'Empordà

 En ple procés de fotografiar la llum zodiacal i la Vía Làctia.

La nit del dissabte, amb l'excusa de fotografiar el cometa Lovejoy que aquests dies ja és ben visible, ens vàrem ajuntar l'Eduard Marquès, en Ricard Llorente i jo mateix per pujar al Moixer, que amb uns 1400 metres és el cim més alt del massís de les Salines. La pujada al cim, que no és apta si un té un cotxe baix, acaba amb la recompensa de tenir unes vistes espectaculars de tot l'Empordà i bona part de la Catalunya nord.

Allà dalt, a més del cometa i un cel ple d'estels (la Via Làctia era ben visible), també ens hi esperava la llum zodiacal, una feble però preciosa resplandor creada pels milions de petites partícules de pols que reflecteixen la llum del sol. Cadascuna d'aquestes partícules algun dia va formar part d'algun cometa o asteroide, però ara es troba dispersa pel sistema solar, com una mena de fantasma d'aquells objectes. Això si, només es pot veure amb cels que siguin molt foscos, i preferiblement sense lluna. Tot i que, si teniu un cel de qualitat, també es pot veure amb una mica de lluna.

És molt possible que en aquest país hi hagi més gent a qui li hagi tocat la loteria que no pas que hagi pogut veure la llum zodiacal. Però mentre tanta gent s'estimi més estar-se a casa veient la tele-escombraria que no pas gaudint d'una nit ben fosca, així seran les coses.

El cim del Moixer, ocupat per les dues antenes.

Un cometa per al canvi d'any

Aquests dies, al cel nocturn està bellament adornat pel cometa C/2014 Q2 Lovejoy. Ara mateix es pot veure a la constel·lació de Lepus, a una alçada encara baixa sobre l'horitzó (i això es un inconvenient al nostre país i a Europa en general, on el cel proper a l'horitzó quasi sempre està podrit de llum artificial), però en els propers dies anirà pujant ràpidament. Si voleu saber on està a cada dia que passa, podeu consultar aquesta pàgina, on hi trobareu tots els detalls.

 

Orió, lepus i el cometa Lovejoy

Canon EOS 5D, EF 50mm/1.8, f2.5, ISO 1600. 59 fotos apilades amb el Deep Sky Stacker i processades amb Lightroom.

Fa un parell de nits la tramuntana va deixar una atmosfera tremendament neta d'humitat... però amb l'inconvenient que la lluna creixent ja estava en una fase del 60% cosa que en complicava l'observació. Tot i això, igualment em vaig animar a fotografiar-lo, i els resultats no em desagraden tenint en compte que les condicions no eren precisament bones. Fins i tot, a la segona foto sembla intuir-se molt feble la cua del cometa. Ara, haurem d'esperar que la lluna marxi i que puguem disposar d'alguna nit decent... i que el cometa no baixi gaire de lluminositat!

Pel que fa als aspectes tècnics, la primera foto està feta amb un humil objectiu de 50 mm (que podeu trobar de segona mà per menys de 100 euros), i la segona amb un objectiu macro, que en teoria està fet per fotografiar coses molt petites des de molt aprop, però que també es pot utilitzar perfectament per a les coses molt grans que estan molt lluny. Tot plegat, utilitzant la tècnica de l'apilament, que sense necessitat de tenir equips caríssims ens permet fer fotos d'objectes que en un principi pensaríem que ens estan vetats i amb una qualitat prou decent.

Per cert, al pujar les fotos al blog, la pàgina hi aplica un augment automàtic en la lluminositat, cosa que fa pujar també el soroll i és molt molest. Si algú té idea com anular-ho, per favor que m'ho faci saber.

El cometa C/2014 Q2 Lovejoy

Canon EOS 5D, EF 100mm/2.8 macro, f2.8, ISO 1600. 71 fotos apilades amb el Deep Sky Stacker i processades amb Lightroom.