divendres, 24 de desembre de 2010

La Canon FT QL i exposar sense fotòmetre

Últimament tinc una afició a acumular càmeres fotogràfiques antigues. No sé si això serà bo o dolent, i potser algun dia hagi d'anar al metge a que s'ho miri, pero de moment sembla que no és greu.

Una de les meves adquisicions més recents és la Canon FT QL, una càmera de l'any 1966. Per ebay es poden trobar autèntiques meravelles, càmeres que en el seu dia eren considerades el millor del millor (i costaven una morterada), però que avui dia estan tirades de preu. Aquesta es pot trobar en bon estat per menys de 50 euros, un preu que, fins i tot en època de crisi, no és gens car.


 La Canon FT, tot i que ens pugui semblar arcaïca, tenia tot el que ha de tenir una bona càmera reflex: un visor prou digne (amb una pantalla d'enfoc amb imatge partida i cercle de microprismes, que ens permet enfocar amb precisió), temporitzador, bloqueig del mirall, suport i connexió per al flaix, montura per al trípode, temps d'exposició amb mode BULB...

Però un dels problemes d'aquestes càmeres antigues, és com mesurar la llum per aconseguir una exposició correcta. Actualment, les modernes càmeres digitals, i també les últimes càmeres de rodet, tenen un fotòmetre que ens diu quina ha de ser la combinació de paràmetres per a que la foto no ens surti ni cremada ni fosca. Ara bé, les primeres càmeres reflex, o bé no tenien fotòmetre, o bé aquest funcionava amb una pila que a dia d'avui és impossible de trobar.

En aquest cas, només tenim dues opcions: la menys econòmica és tenir un fotòmetre de mà, que mesura la llum i ens diu els paràmetres que hem de posar a la càmera. Però si no en tenim, o aquell dia no volem anar a fer fotos gaire carregats, tenim la opció d'exposar "a ull", amb la regla "sunny f/16". Avui dia, en una època en què les càmeres ens ho fan gairebé tot, fins i tot detectar-nos les cares o els somriures, això pot semblar una temeritat.

Per als qui ho vulgueu intentar, el sistema és senzill, encara que demana una mica de pràctica: aquesta regla ens diu que amb un rodet d'ISO 100, i en condicions de ple sol, hem de tirar a una velocitat inversa de la sensibilitat (en aquest cas a 1/125'', doncs moltes càmeres antigues no tenen la combinació 1/100''),  i un diafragma de f16. Si el cel és molt ennuvolat, de tempesta, o estem en una posta de sol, doncs millor posar un diagrama més obert, de f4. I en interiors, doncs a f2.8. Si el rodet és d'ISO 200, és el mateix, pero la velocitat serà llavors de 1/200'' o 1/250''. Lògicament, la combinació de paràmetres pot ser qualsevol, sempre i quan l'exposició resultant sigui la mateixa.

L'altre dia, revisant algunes fotografies que vaig fer en els meus inicis en aquest món amb una Yashica FX-3 de fa 30 anys (que sempre vaig utilitzar sense bateria, i per tant exposant a ull), em va sorpendre la poquíssima quantitat de fotografies que m'havien sortit gaire mal exposades. És cert que la pel·lícula en paper té una latitud molt gran, que permet corregir els possibles errors d'exposició que s'hagin comès a l'hora de fer la foto. Pero també les diapositives, que no admeten gaire error, estaven ben exposades la majoria.

Saltant d'aigua de la Foradada, a la vall de la riera de les Gorgues, Cabrerès, hivern del 2001. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6
 
 Pastures i boscos de pi negre als vessants del Taga, Vall de Ribes. 05-08-2000. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6

 Cingleres i prats de pastura al Cabrerès, entre Rupit i el Far. Agost 2001. Yashica FX-3, Vivitar 70-210 mm/4.5-5.6

Ara mateix, dins la Canon FT ja hi tinc un rodet de diapositives, i estic pendent de sortir durant aquestes festes a provar de nou el mètode. Modestament, i només en la meva opinió, jo crec que exposar a ull és una experiència molt interessant i enriquidora, que qualsevol aficionat a la fotografia hauria de fer, encara que només fos una sola vegada.

4 comentaris:

Albert ha dit...

Vigila que els col·col·leccionistes de càmeres antigues som una secta... i enganxa!!!
De fet, dins de la subsecta de col·leccionistes de càmeres soviètiques (tinc 150 càmeres antigues, 45 de les quals son rèpliques soviètiques de Leica) s'usa l'acrònim GAS (“Gear Acquisition Syndrome”) o FSU GAS ("Former Soviet Union") (“Gear Acquisition Syndrome”).
Fora bromes, de fet, actualment, els fotòmetres de les càmeres, son tan perfectes, que intenten llegir la llum a tots els punts de la fotografia, i fins hi tot tenen en compte la distància a on enfoquen, i el punt (o els punts) que usen per fer l'enfoc. Total, que amb tanta tecnologia, les fotos acostumem a tenir una llum molt correcte, però a la vegada molt monòtona, i per tant, darrerament estic retornant, no diré que a la lectura a ull, però si a re-interpretar els resultats que em dona el fotòmetre de la càmera... i si com es el teu cas, tens costum de "endevinar" la llum a ull... tenim molt guanyat!!!
Disfruta de la mística de la FT... i ves fent espai a les estanteries... es lo que té el GASS atackk..

Alytes ha dit...

Caram caram, deu n'hi do aquesta col·lecció, i quin luxe aquestes càmeres soviètiques! Ara per ara, per mi això encara son paraules majors, però tot arribarà...

De moment, els meus propers objectius són la Nikon F, i també la EOS 3 amb enfoc controlat per l’ull, aviam si en puc caçar alguna a bon preu. Em sembla que, a aquest pas, aviat em faran fora de casa!!

Salut i bones festes!

Sussss ha dit...

Carai, sí que en saps de màquines. Jo d'aquest tema, ni idea. Com tampoc que a la Foradada de Cantonigrós sigui la riera de les Gorgues.

Alytes ha dit...

Doncs mira, m'acabes de fer un gran favor, fa tant temps que vaig fer aquesta foto del salt d'aigua, que ja no recordava que aquest era el de la Foradada, d'entre els molts altres salts que hi ha per allà. Merci!

Aquesta riera es diu de les Gorgues precisament per la gran quantitat de salts d'aigua, gorgs i espadats que té al llarg del seu recorregut. És un bon exercici mirar de visitar-los tots en només un o dos dies, a peu, alguns queden ben amagats i són espectaculars.