Així de preciós estava la setmana passada el prat de dall d'Esclet, després de les pluges de mitjans de març. Jo mai l'havia vist tan inundat, tot i que la veritat tampoc és que hi vagi massa sovint.
Amb tanta aigua, el lloc és ara mateix un paradís per als amfibis, que troben les condicions idònies per a la seva reproducció. Al cap d'uns quants dies de fer aquesta fotografia, aprofitant que vaig sortir força tard de la feina i al dia següent no havia de matinar, m'hi vaig acostar de nit per mirar de veure quines espècies hi trobava.
I deu n'hi do quin espectacle, des de molt abans d'arribar-hi es sentien els cants d'un gran nombre de reinetes. El número exacte no us el sé dir, però com a mínim mig centenar hi devien ser. Per als que mai hagueu sentit cantar les reinetes, sembla mentida que un animaló tant petit pugui cantar amb el to que ho fa. Per això, quan es reuneixen molts individus, moguts per l'instint reproductiu, el concert que fan és impressionant.
La llàstima va ser adonar-me, una vegada era allà, que no duia llanterna... És el que té tenir mil coses al cap, que de vegades t'oblides d'aquestes coses. Però com a mínim vaig poder gaudir del seu cant durant una bona estona, que no és poc.
Tant a l'anada com a la tornada, pel camí de terra que va a Esclet, em vaig creuar amb uns quants gripaus corredors que devien acostar-se cap als seus punts de reproducció, i vaig haver de parar diverses vegades el cotxe per no aixafar-los. Els amfibis són uns animals que durant milions d'anys han sabut adaptar-se als canvis ambientals i han sobreviscut fins als nostres dies, pero que davant d'una amenaça com un cotxe a tot gas, no hi tenen res a fer, per desgràcia. Per això, si algun dia aneu de nit per camins de terra, sobretot en nits de pluja o boira, millor que vigileu si no voleu fer una matança d'aquests animalons.
5 comentaris:
Preciosa fotografía.
Debía ser alucinante eschuchar las ranitas en este paisaje fantastico.
Saludos
Maquíssima la fotografia!!!
Sembla d'un món de somni.
Avui m'ha fet molta il·lusió veure que hi havia una entrada nova i, com sempre, molt interessant.
Carammmmmmmm des d'on has fet la fotografia??? vaig estar allà fa quatre setmanes i jo no vaig veure tanta aigua, peró sí el pi tant xulo i la masia-esglèsia.
Hola Erna, la verdad es que si que era impresionante, sobretodo la sensación de irse acercando en la oscuridad y oír los cantos cada vez más próximos. Es una sensación que solamente se entiende bien si la has vivido.
Xeni, merci pel comentari, sempre fa il•lusió saber que hi ha gent que va seguint el blog.
Suss, la foto esta feta des del centre del prat, que era la zona amb més aigua. Potser quan hi vas anar encara no estava inundat, la foto és de fa un parell de setmanes, poc després de les pluges.
Si hi vols anar, has de seguir pel camí que passa sota el pi, i a uns 70 o 80 metres després de passar-lo, el prat queda a la dreta, just abans de creuar una riera. Això si, no tot el prat estava inundat, els marges propers al camí no ho estaven i potser per això no ho vas veure. Amb les calors que hem tingut els últims dies, no sé si hi deu quedar gaire aigua, a veure si m’hi acosto aquest cap de setmana per mirar com està...
El camp ja el vaig veure, hi havia bastanta aigua, però no recordava aquests arbres en aquest lloc, i és perqué em pensava que era una posta de sol, pero és una sortida. Ara sí me quadra el lloc, :-)
Si vas i hi ha orquídies, que et falti temps per avisar-me, :-)
Publica un comentari a l'entrada