Part del poble de Cabó, vist des de la serra de Prada
Avui em vé de gust explicar-vos el que em va passar en una sortida que vaig fer fa poc... Com alguns ja sabeu, una de les meves passions-obsessions són els briòfits, i les plantes en general.
Aquest mes de juny, ja feia cosa d'un any que no sortia a mostrejar, o sigui que vaig decidir fer una sortida de tres dies a la Serra de Prada, entre l'Alt Urgell i el Pallars. L'objectiu de la sortida? Doncs mirar de recollir alguna espècie de molsa que encara no conegués. I aprofitant que anava a una zona poc poblada i ben fosca per la nit, mirar de fer alguna bona sessió de fotografia de paisatge astronòmic.
El viatge des del Maresme fins a la Cabó, el poble que hi ha als peus d'aquesta serra, és força llarg, i s'ha de passar per força per tot l'scalextric de les autopistes del Vallès, a no ser que es vulgui anar pel perillós (i més ara, que està en obres) Eix Transversal. Per tant, a quarts de 7 ja estava conduint.
Com que vaig sortir en dissabte, el transit no era gaire intens, cosa que és d'agraïr. Per tant, a partir de Martorell, passat el famós peatge, ja em vaig començar a relaxar. Total, penso, en un parell d'hores ja estaré als peus de la Serra i podré començar a caminar i agafar molses. Fins aqui, tot bé.
Però caram, arribant a Igualada, quan ja portava més d'una hora de cotxe, resulta que em dona per buscar en una de les butxaques de l'armilla que sempre porto al camp, i que em serveix per guardar la navalla per collir mostres, la llibreta de camp, el GPS, mapa, el llapis per prendre apunts... pero caram, on coi és l'armilla?? Doncs a la cadira de la meva habitació!!! Despistat!!!!
Com que de cap manera puc mostrejar sense llapis ni llibreta de camp, doncs no em queda més remei que tornar a buscar l'armilla a casa. Apa, a desfer tot el cami recorregut (i peatges pagats!!!) a buscar el que t'has deixat.
Una vegada a casa, doncs vinga, a agafar tot el que m'havia deixat i tornar a començar el camí. Total, que vaig arribar a l'inici del meu itinerari a les 2 del migdia. Però almenys, amb tot el que necessitava. O potser amb més del que necessitava?
Continuarà...
