La vall de les feres

L'origen del topònim d'aquest lloc, Vallferosa, no està del tot clar; segons algunes versions vé de feréstec, mentre que per a d'altres fa referència a un congost. Sigui quina sigui la versió correcta, la veritat és que mentre feia les fotografies, al meu voltant no parava de sentir bestioles que es passejaven tranquil·lament, ignorant la meva presència. Així que, per mi, aquesta és la vall de les feres.

Primavera al Ripollès

Aquesta primavera està essent ben generosa quan a les pluges, amb la qual cosa els torrents de bona part del país baixen plens d'aigua. Ara que s'acosta l'estiu, a la terra baixa mols cursos d'aigua ja comencen a estar eixuts, però al Pirineu, aquest eixut no es nota. Les imatges d'avui son fetes fa un parell de setmanes, en una vall humida del Ripollès.

Per la costa de l'Albera

Fa un parell de dies, aprofitant que tocava fer treball de camp per l'Alt Empordà, em vaig acostar a fer una sortida de sol a la costa de l'Albera. Tot i que m'esperava que hi hauria més onatge, al final la mar estava molt plana, així que no vaig poder captar la foto que volia. A canvi, els núvols alts em van regalar una sortida de sol ben acolorida. Com a anècdota, just abans de sortir del cotxe vaig perdre els filtres degradats, així que vaig haver de tirar de la capacitat de la 6D de "pujar" les ombres sense perdre massa qualitat.

El reflex de Júpiter sobre el cap Norfeu

Hores abans de captar la panoràmica de laVía Làctia, la lluna encara estava ben alta i il·luminava el paisatge amb la seva llum, de fet era possible passejar sense l'ajuda de cap llum artificial. A mesura que anava baixant, Júpiter anava sortint per l'altre costat de l'horitzó, i de tant que brillava projectava el seu reflex sobre el mar.

La Punta del Bergantí

Les imatges que us poso avui estan fetes des del mateix lloc que les de l'entrada anterior, només una estona més tard. Quan ja no es veia la Vía Làctia, però el sol no havia sortit encara, em vaig fixar en aquestes roques que s'endinsaven al mar, i em va agradar el contrast que tenien amb el mar, ja il·luminat per les primeres llums. Amb el teleobjectiu i una llarga exposició, vaig aconseguir aïllar-les augmentar aquest contrast, de manera que semblessin suspeses enmig del no res.

 

Albada galàctica sobre el mar

Panoràmica de 5 fotos verticals, cadascuna a 15 mm, ISO 3200, 30'' i f/2.8

 

Per aquesta època ja es pot tornar a veure la zona central de la Vía Làctia, després de la pausa hivernal... de fet, des de finals de febrer és visible per l'est, ja al final de la nit. Ben mirat, no deixa de ser la sortida de milers de milions de sols, just abans de la sortida del nostre sol.

Les imatges d'avui són dues panoràmiques (per captar l'arc complet de la Via Làctia no n'hi ha prou amb una sola foto), fetes des de la Punta del Bergantí, ben aprop del Cap Norfeu. Aquesta imatge també es podria fer des de la costa prop de Barcelona, si no fos pels milers de milions de llums artificials que acaben amagant la llum d'una galàxia sencera. Per sort, a l'Empordà encara hi ha força racons on poder veure aquest espectacle en tota la seva dimensió.

 L'arc de la nit. Panoràmica de 5 fotos verticals, cadascuna a 15 mm, ISO 6400, 30'' i f/2.8

El prat de les orquídies

La primavera és temps de flors, i unes de les més agraïdes són les orquídies. El seu sistema de pol·linització és dels més evolucionats que hi ha, i inclou estratègies com l'engany amb formes, colors, textures i fins i tot feromones, que fan creure a l'insecte (normalment abelles mascle) que aquella flor és una femella. D'altres, produeixen nèctar, o donen refugi durant la nit o les condicions meteorològiques adverses.

Aquestes d'avui són d'un prat humit de l'Alt Empordà, però veient la massificació que últimament han patit alguns espais com el Clot d'Espolla o el Torrent de la Cabana, no diré la seva localització (això si, en privat no em farà res dir-vos on és, sempre i quan hi aneu només a fotografiar-les). Les espècies, són Ophrys tenthredinifera (la primera i tercera) i Barlia robertiana (la segona). N'hi havia tantes que havia de vigilar molt bé on posava els peus.

L'ermita penjada

Aquest és un lloc que, des que vaig veure fotografiat ja fa anys, volia visitar de nit. Finalment, aquest gener es van ajuntar les condicions que buscava: nit sense núvols, sense lluna, i amb temps disponible. Vaig estar a punt de no anar-hi, ja que des de casa les condicions de núvols no semblaven gaire bones, i hi ha unes tres hores de camí fins a l'ermita.

Finalment, el cel es va aclarir fins al punt que la llum zodiacal es veia perfectament a ull nu. Veient aquest cel, no és d'estranyar que hagin triat aquesta àrea per instal·lar-hi un observatori astronòmic.

El Far de s'Arenella

Aquest far es troba entre Llançà i Port de la Selva, en un lloc que quan el van fer devia ser molt solitari. Ara, es troba ben a prop de les últimes cases de Llançà, pero el lloc segueix tenint el seu encant. 

Fotografiar un far de nit té una dificultat afegida, i és que la seva llum és tan potent que deixa totalment "cremada" aquella part de la imatge. Una solució és fotografiar-lo amb llum de lluna, que atenua una mica aquest gran contrast. Però la primera nit que hi vaig anar, no hi havia lluna, així que no vaig tenir més remei que, just abans de cada llampada, tapar l'objectiu. La primera foto del post d'avui és fent servir aquesta senzilla tècnica, i la segona és sense tapar.

 30'', f/2.8, ISO 3200

Passant una mica de por per la Garrotxa

Qualsevol fotografia té una història al darrere, incloses les nocturnes. Al veure una imatge, poques vegades ens podem fer idea del que ha suposat fer-la, a no ser que l'autor ens l'expliqui. És el cas d'aquestes fotos que us mostro avui. 

Aquesta ermita la vaig veure fotografiada de dia, buscant llocs pel Google Maps. L'accés és força senzill, una pista estreta però en bon estat ens hi deixa davant mateix. Aquell dia hi vaig arribar amb temps de sobres, que vaig aprofitar per buscar enquadraments. A mesura que es feia fosc, una gran tranquil·litat es va apoderar del lloc, només es sentia, de quan en quan, algun cotxe llunya que anava a alguna de les masies de la zona.

De vegades, tinc tendència a ser una mica "gafe". I aquella nit no podia ser menys. En algun moment, entre foto i foto, vaig pensar "quina calma més agradable que es respira aquí", i al cap de pocs segons, alguna mena d'animal, potser un senglar, potser un gos, va començar a grunyir a pocs metres davant meu. L'acollonimenta que em va agafar va ser força monumental, tant que em va faltar temps per córrer fins al cotxe i tancar-m'hi a dins. Al cap de mitja hora ben bona vaig sortir a recollir tot el material (només havia agafat el trípode com a defensa), fer unes poques fotos més i tirar cap a casa, encara amb el cor accelerat.

Gaudint del cel del Berguedà

Canon EOS 1Ds II, Tamron 15-30/2.8. ISO 1600, f/2.8, 30''

Ja feia un temps que volia visitar l'ermita que il·lustra l'entrada d'avui, però anaven passant els dies i no es donaven les condicions adients: les nits sense lluna hi havia núvols, i quan ho hi havia núvols, la lluna estava ben present. Semblava que m'hauria d'esperar a l'any vinent, fins que finalment, una tarda de finals d'agost semblava que el cel es mantindria net de núvols. Així que vaig agafar el cotxe i em vaig recórrer els 130 quilòmetres que hi ha des de casa fins al lloc.

Un cop allà, arribant gairebé de nit, em vaig quedar gratament sorprès per la transparència i la qualitat del cel. He estat a força llocs de nit, i fins i tot a altres hores de la nit hi ha una certa llum que et permet veure-hi una mica. Però aquí, la foscor era quasi absoluta. Així que no em va quedar més remei que il·luminar lleugerament l'ermita, ja que a les fotos quedava completament fosca.