Més brillant que una galàxia

Normalment, intentar observar la Via Làctia és una missió quasi impossible si estem en una ciutat o prop d'ella, o també en qualsevol població mínimament important. La llum que produeixen s'ha menjat el cel que fins a mitjans del segle passat devia ser espectacular fins i tot a nivell del mar, sense necessitat d'anar als llocs més remots i allunyats.

Tot i això, i encara que sembli mentida, a les comarques de Girona, fins i tot fora dels cims més aïllats del Pirineu i enmig de la molt turística Costa Brava, queden alguns racons que tenen un cel nocturn que és prou fosc. Des d'aquests llocs, en les nits transparents i sense lluna podem observar la Via Làctia sense cap dificultat, i fins i tot, fotografiar-la.

Un d'aquests llocs és el cap de Creus, que per la seva situació en forma de península que entra uns quants quilòmetres mar endins, gaudeix d'una situació privilegiada per fer fotografies de paisatge astronòmic.

Sabent això, un dels objectius que em vaig marcar a principis d'aquesta tardor va ser fotografiar la regió més brillant de la nostra galàxia, la de la constel·lació de Sagittarius, aprofitant que durant els mesos de setembre i octubre encara es pot veure durant la primera hora de foscor, i les nits són més clares que durant l'estiu, a causa de les temperatures més baixes i, sobretot, de l'entrada del vent de Tramuntana, que deixa l'atmosfera excepcionalment transparent.

Vaig estar unes quantes setmanes esperant a que es presentessin les condicions idònies, però sempre sense èxit: quan tenia un forat a l'agenda, el cel es presentava ennuvolat i amb pluges. Però a finals d'Octubre, per fi, va passar el que esperava: el pas d'un front va portar una entrada de vent de Tramuntana forta i seca: era l'ocasió que estava esperant de feia setmanes!

Així que, sense dubtar-ho, vaig carregar càmera i trípode a la motxilla, vaig agafar el cotxe i vaig enfilar el camí des de Girona fins a la punta del cap de Creus, a provar sort. Tenia clar que hauria d'anar molt ràpid per fer les fotografies que havia pensat, doncs només disposaria d'una hora i mitja curta de foscor completa abans que sortís la lluna, que aquells dies estava quasi plena.

Una vegada allà, vaig buscar ràpidament un lloc des d'on es pugués tenir una bona vista cap al sud, i prou allunyat del far que hi ha al Cap mateix. Pero tot i la meva previsió, no em vaig poder lliurar de la contaminació lluminosa tant com m'esperava: les llums de Cadaqués i de tot l'Empordà projectaven una quantitat enorme de llum cap al cel, impedint la visió de la part de la Via Làctia que volia veure. És el que té mirar els estels des d'Europa: quasi qualsevol lloc, per aïllat que estigui, té un cel nocturn que està contaminat de llum almenys a la seva part més propera a l'horitzó.

Aquella nit, vaig fer unes quantes fotografies més, i d'algunes n'estic força content. No només pel resultat, sinò també per les condicions en què les vaig fer: el vent fort no va parar fins les 4 o les 5 de la matinada, augmentant molt la sensació de fred, i aprofitant el cel tant clar que hi havia, vaig estar al peu del canó fins que va tornar a sortir el sol: en total, unes 12 hores, durant les que vaig pregar perquè no se m'acabés la bateria ni vinguéssin núvols.

Pero el resultat final va valer totalment la pena: la foto que inaugura l'entrada d'avui va guanyar el segon premi de la categoria de fotodenúncia del concurs de fotografia de natura de l'Associació de Naturalistes de Girona del 2010. Al cap i a la fi, estar tota la nit aguantant el trípode per a que no es mogués pel vent havia de servir per alguna cosa.

 La fotografia, a la sala d'exposicions del Centre Cultural la Mercè de Girona