dimecres, 4 de gener de 2012

Tres dies a Aiguestortes

***Vé d'una entrada anterior***

De pujada cap a la zona de Travessani, el lloc que havia escollit per a la primera nit

Després d'haver sopat una llauna de fabada freda i una mica d'embotit del barat (que em va sentar com la glòria, després d'haver estat tot el dia caminant), vaig estendre el sac de dormir i em vaig mentalitzar de passar la nit al ras, amb la possibilitat, gens engrescadora, que vingués pluja o fins i tot tempesta. No portava tenda de campanya, doncs no està permès acampar dins els límits del Parc Nacional.

 Un dels estanys de la zona de les agulles del Travessani, il·luminat per la llum de la Lluna plena. Tota l'escena, amb els estanys, els estels i el so dels rierols, tenia una bellesa brutal

Per sort, aquella primera nit és ben tranquila. Això si, força freda, ja que em llevo amb el sac i l'herba que m'envolten lleugerament glaçats. I això que els registres més recents del Meteocat en aquella zona posaven com a temperatura mínima uns 6 o 7º, jejeje...

 El "campament" al matí seguent de la primera nit, amb la lluna a punt d'amagarse al fons
 
Al dia següent, amb les primeres llums, sense ni tan sols haver esmorzat i amb un fred que pela, surto del sac i cap a fer fotos. Així una bona estona, fins que la gana apreta i he de menjar alguna cosa si o si.

A mesura que anava avançant el dia les ombres i les llums anaven canviant ràpidament

Al final, la llum es fa massa intensa i les fotos ja no queden bé, per tant decideixo començar a pujar per a buscar noves localitzacions per la segona nit. A més, la gana apreta i he d'esmorzar si o si. Tot i que el paisatge ja està ben il·luminat des de fa estona, el lloc on estic jo encara es manté a l'ombra. En aquells moments només feia que desitjar que m'arribés el sol. Menjar a primera hora del dia rodejat de gebre no és una experiència gaire "còmode", jejeje...

L'estany Clot, amb la Punta Alta al fons

La pujada fins al Port de Caldes la faig de manera força lenta (porto uns quants quilos a l'esquena, entre menjar, sac i aigua, a més de la bossa amb la càmera i objectius), però en un dia radiant. Al arribar als voltants del Port, veig que és un lloc que pot ser interessant de fotografiar de nit i decideixo quedar-m'hi. I com que encara queden unes hores per la nit i començo a estar cansat, doncs em pego una bona bacaina, que la nit es presenta llarga (i freda!!).

El Port de Caldes o de Colomers, un dels passos entre la vall de Boí i la Val d'Aran. Al fons, el massís de la Maladeta, i a la dreta el Montardo. Aquí, el dia encara es mantenia serè...

A mesura que va avançant la tarda, però, començen a venir uns núvols amenaçadors, que cada vegada creixien més i es fan més grisos. En aquest punt em trobo en un dilema: baixo fins al refugi més proper, estalviant-me així la possible tempesta, però perdent la ocasió de fer bones fotos en cas que el cel s'aclareixi? O m'arrisco a quedar-me a les alçades, passi el que passi? Finalment, la sort em somriu: a mitja baixada em trobo una gran roca amb una mica d'espai a sota: ja tinc refugi!!

Després de sopar i aprofitar les últimes llums, cap a dins el sac fins al dia següent: aquella nit ja no hi ha res a fer... o si?

Aqui el temps ja està força complicat... baixo o m'hi quedo?

 La roca que em va servir de refugi

A les tres de la matinada, algun animal de bona mida em desperta, està rondant pels voltants de la roca-refugi. Com que soc una persona força poruga, passo una estona no gaire agradable: podria ser algun gos abandonat amb molta gana, o fins i tot un os al qui li he pres el refugi d'hivernada i no dubtarà a expulsar-me d'allà. O pitjor encara, un banquer que em vol colar una hipoteca pels dos metres quadrats que estic ocupant... Sembla mentida el que pots arribar a imaginar-te quan tens por, jejeje. Des de la comoditat de casa això pot semblar exagerat o fins i tot còmic, però quan estàs allà dalt a les fosques i amb la companyia d'un animal que no saps què és ni les intencions que té, us ben asseguro que pot arribar a fer força por.

Després d'espantar-lo amb la llanterna i quan trec el cap per una de les obertures del "refugi" (que en aquells moments em semblava un hotel de cinc estrelles), miracle: el cel està completament serè!! Cap a fora del sac i a fer fotos ràpidament!!

Una lleugera boira comença a treure el cap al fons... podré ser més ràpid que ella??

La idea és fer fotos nocturnes on es vegi el massís de la Maladeta a la llum de la Lluna. Podria arribar al Port altre cop, abans que tornés la boira?? O seria més ràpida que jo?? De moment pujava a bon ritme, només amb la càmera i el trípode i sense necessitat de llanterna, de tanta llum que hi havia. En aquell moment crec que devia tenir una pujada d'adrenalina considerable, eren les 3 de la matinada passades i no tenia gens ni mica de son.

 La boira es va acostant...

El Montardo cada cop més rodejat de boira

Orió que va quedant tapat per la boira. Aviat, si no m'afanyo, jo també quedaré tapat

Finalment no arribo al Port, només uns cinc minuts abans d'arribar-hi la boira ja el tapa del tot, i segueix baixant. Per tant, toca recollir els trastos i tornar a la roca. Pero m'és ben igual: la vista que tinc des del lloc on puc arribar és bellíssima, més encara que la de la nit anterior. Faig unes quantes fotos des de diferents punts, variant una mica el diafragma i el temps d'exposició, pero en aquells moments fer fotos passa a un segon pla: ser allà i viure el moment és l'únic que m'importa... si cap foto hagués sortit bé, el record que tindria ara d'aquella nit seria igualment intens.

 Restes de la boira, a l'endemà

Al dia següent, res destacable: toca tornar cap al cotxe, i d'allà cap a casa, fent algunes fotos normaletes pel camí. I amb la sensació que ha valgut la pena passar fred, cansament i gana.

Ara mateix són quarts de deu, estic encara a la feina i em queda una horeta de carretera fins a casa, de nit. Per si fos poc, aquests dies ens han tancat la calefacció per estalviar o sigui que m'estic pelant de fred. Pero només de pensar en com de bé m'ho vaig passar aquells tres dies, el fred em passa ben ràpid.

2 comentaris:

Esther Bahí. ha dit...

Una experiència d'enveja!!!
Com m'agradaria experimentar uns dies així.. espero tenir algún dia el valor i fer-ho realitat.
Enhorabona per l'experiència i per les fotografies.
Salutacions.

Alytes ha dit...

Merci per la visita Esther! No et pensis que cal molt de valor, sembla que si pero una vegada ets allà la por tampoc és tanta. Si jo m'atreveixo a anar-hi sol, llavors és que qualsevol ho pot fer també.

Salut!!