La costa del Montgrí de nit (II)

Després de fer unes quantes fotografies de prova de la Lluna i Júpiter des del camí que va cap al cap del Castell, tocava la segona part de la sessió fotogràfica nocturna.

En aquell moment ja no quedava llum de dia, però de totes maneres es podia caminar sense llanterna: la lluna estava completament plena i feia prou llum un cop els ulls s'havien adaptat a la foscor. Tot i això, en algun tros el camí passava per dins d'una pineda força espessa i vaig haver de fer servir una llanterna que sempre porto per aquests casos.

Aquesta era la vista des del cap del Castell. Aquella nit em tocava dormir just aquí (encara que a la foto no es vegi massa bé, a menys de dos metres per davant meu hi ha un penya-segat de més de 50 metres)

Més avall, just al sortir de la pineda hi ha una petita cala: és la cala Foradada. Aqui hi vaig estar una bona estona més, provant diferents exposicions i enquadraments (eren les primeres nocturnes que feia i encara no tenia la tècnica gaire per mà...).

Cala Foradada, il·luminada per la llum de la lluna. Canon EOS 5D, ISO 200, 181'' a F5.6

Seguint el corriol, per fi, s'arriba a la cala Ferriola (o simplement, la Ferriola), just per davant dels seus illots. Per arribar a aquest lloc, en algunes parts del recorregut s'ha de passar just arran del cingle, cosa que no és gaire problema de dia, però en aquell moment ja començava a estar una mica cansat de passar fred i de grimpar entre roques amb tot l'equip a l'esquena. A més, tinc força vertígen, o sigui que vaig passar alguns moments molt poc agradables abans de poder arribar a l'entrada de la cala.

 La cala Ferriola, amb un dels illots que hi ha al davant de l'entrada de la cala. Al fons de tot, es veuen les llums de Roses

El mateix illot de la foto anterior, vist de més aprop

I de cop i volta, entre foto i foto, va aparèixer una barca a motor que es va parar a l'entrada de la cala, a uns 50 metres d'on jo estava, i van començar a remenar alguna cosa sota l'aigua. Jo no en tinc ni idea sobre temes de mar, o sigui que potser van venir a pescar alguna mena de peix que només surt a aquelles hores, o potser estaven fent algun estudi científic sobre les migracions del plàncton... però jo és que soc molt malpensat, i per molt que hi vaig rumiar no vaig arribar a cap conclusió sobre què podien estar buscant a les 2 de la matinada en aquell lloc... i més tenint en compte la proximitat dels grans complexes turístics i macrodiscoteques de la Costa Brava.

Per tant vaig pensar que ja tenia prou fotos, que ja era tard i que tenia son, per tant tocava recollir ben silenciosament i anar cap al sac de dormir. En veritat, tampoc era gaire tard i la son encara no em podia, però en moment com aquests busques qualsevol excusa per marxar d'allà el més ràpidament possible.

Aquella nit poc que vaig poder dormir dins el sac, torturat pel fred que constantment em despertava, per la companyia de desenes de mosquits que no volien dormir sols i també per la por a caure pel cingle si m'aixecava en plena nit a fer les meves necessitats. Però de bon matí va arribar el premi, amb aquesta sortida de sol amb llums extremes incloses (la visió era molt més espectacular en directe, la foto és un pobre reflex del que era el moment).

 Gaudint de les llums extremes del matí

En moments així, un s'oblida de totes les incomoditats per gaudir de l'instant.

Júpiter, la lluna cendrosa i la contaminació lluminosa

La lluna, Júpiter (amb els seus quatre satèl·lits) sobre Pineda de Mar. Canon EOS 5D, Takumar Super Multi Coated 135/3.5, 2'' a F4.5 i ISO 1600

Avui he hagut d'anar a Hortsavinya, per parlar sobre la preparació d'un viatge que faré properament a un lloc molt interessant (però que ara per ara encara no puc dir on és). De tornada cap a casa, m'he trobat amb aquesta conjunció de Júpiter amb la lluna cendrosa (amb la seva part fosca lleugerament il·luminada per la Terra, que des de la lluna ara apareix gairebé plena).

Ràpidament, d'entre la base de dades de llocs interessants que hi ha dins el meu cap he buscat algun lloc que permetés una bona composició i que estigués aprop, ja que la lluna estava a punt de posar-se sota l'horitzó i  no era cosa de perdre gaire temps. El lloc que finalment he triat no és res de l'altre mon, pero m'ha permès captar l'escena juntament amb la gran quantitat de llum que es perd cap al cel per una il·luminació completament inadequada. 

Una vegada he arribat al lloc, ràpidament he posat la càmera sobre el trípode i li he calçat un vell objectiu manual Takumar de 135 mm, el de més focal que portava dins la bossa, i que tot i tenir uns quaranta anys, té una òptica molt bona i permet captar imatges molt nítides. Una petita meravella que vaig trobar per eBay per només 15 euros.

A més, al augmentar la imatge de Júpiter es poden veure els 4 satèl·lits més importants de Júpiter:

I amb una mica més d'augment:

De dalt a baix: Calisto, Ganímedes, Europa, Júpiter, Ío

Jo ja sé que aquestes no són gaire bones fotografies, pero tenint en compte que les he fet sense cap planificació prèvia, doncs ja n'estic prou content. I això és l'important, no?

Reflexes damunt la llacuna que apareix i desapareix

 La constel·lació de Canis major reflexada a la superfície d'una bassa temporània del cap de Creus. 30" a ISO 1600, a la llum de la Lluna.

La primera impressió que ens fa el cap de Creus quan el visitem per primera vegada, és la d'un territori àrid i amb una vegetació escarransida, on a banda d'uns pocs torrents i rieres, ens costa trobar-hi l'aigua (l'aigua dolça, evidentment). Ara bé, en algunes zones, per exemple vora la carretera que va de Cadaqués al far de la punta del cap de Creus, hi ha unes petites depressions, que la major part del temps estan seques i passen desapercebudes, però que encara que no les veiem en una primera ullada, hi són.

Aquestes petites depressions, que només les detectarem si som bons observadors i fem una anàlisi detinguda del terreny, poden estar sense aigua durant molts anys abans no s'omplin. Però quan ho fan, després de pluges intenses, l'espectacle val la pena de veure. I no només per la vista que ens ofereix un lloc que pocs dies abans estava completament ressec: si ens acostem fins a les seves vores i mirem dins l'aigua, hi podrem observar una bona colla de petits invertebrats i larves d'amfibis, que trien aquestes basses com a hàbitat, precisament  perquè s'assequen durant llargues èpoques i per tant no hi ha peixos o altres depredadors que sel's mengin.

El passat mes d'octubre, aprofitant que pocs dies abans va passar un front que havia deixat unes pluges ben abundoses, em vaig acostar a la zona i vaig fer, entre d'altres, aquesta fotografia. L'abundància d'aigua que s'hi veu contrasta amb la sequera de fotografies nocturnes que porto des de ja fa unes quantes (força) setmanes per raons diverses, cosa que em molesta especialment: últimament estem tenint unes nits molt transparents i que són idònies per aquest tipus de fotografies.

Aquest dissabte, sortida botànica a la vall de la riera de Calella

Aquest cap de setmana, hi ha un taller molt interessant de fotografia de Paisatge Astronòmic

Si qualsevol dia sortim al carrer i preguntem a la gent què entén per fotografia de paisatge, de ben segur que a la majoria de gent (si no a tota) li vindràn al cap les típiques imatges de postes de sol, valls impressionants gairebé verges, o escenes de l'alta muntanya, amb cims nevats i llacs. 

Ara bé, també hi ha un altre tipus de paisatge, que a diferència del que podríem considerar "normal", té la particularitat que només el podem observar de nit. És el que podríem anomenar com a Paisatge Astronòmic (en majúscula, per què no?). Qui no recorda, o almenys n'ha sentit a parlar, aquelles històries dels nostres avis de cels completament plens d'estrelles?

Fotografiar aquests paisatges requereix d'una tècnica especial, amb uns temps d'exposició força més llargs dels que es fan servir en fotografia diürna (a banda d'altres consideracions, que per descomptat no diré ara). Però ens ho han d'haver explicat.

O sigui que, els qui vulgueu aprendre a fer aquest tipus de fotografies, no us perdeu el taller de Paisatge Astronòmic, que en Manel Sòria i en Jordi Busqué, uns autèntics mestres en aquest tipus de fotografia, han organitzat a Vacarisses per aquest cap de setmana. També us recomanaria que donéssiu una ullada als seus respectius blogs, on podreu comprovar l'altíssima qualitat dels seus treballs.

I val a dir que, si jo no hagués anat a la primera edició d'aquest taller i m'haguéssin "obert els ulls", mai de la vida estaria fent les fotografies nocturnes que penjo en aquest blog, per tant deixeu-me expressar des d'aqui el meu agraïment cap a ells.

Fotografiant galàxies des del cap Norfeu

 Les Plèiades surten per darrere els núvols, acompanyades per  les galàxies d'Andròmeda i del Triangle. 

Canon EOS 5D, Tokina 11-16/2.8; 16 mm a 30'', F2.8, ISO 1600

Prop de grans zones turístiques com la Costa Brava, algunes nits, fins i tot a l'estiu, són prou fosques i transparents com per poder veure coses molt, molt llunyanes. Però... quin és el lloc més remot que els nostres ulls poden veure sense cap mena d'ajuda?

Si suposem que estem en una muntanya ben coneguda per tothom, com per exemple el Montseny, aquest lloc remot no és el cim de la Mola de Sant Llorenç del Munt, que es pot veure bé els dies sense boira. Tampoc és el Montsec, que està força més lluny i es pot arribar a observar en els dies amb l'atmosfera nítida, sobretot a l'hivern. I tampoc és l'illa de Mallorca, que està a més de 200 quilòmetres i es pot arribar a veure en dies excepcionalment clars.

Ja fora del nostre planeta, aquest lloc tampoc és la lluna, ni el sol, ni tant sols Saturn, el planeta més allunyat del sol que es pot veure a simple vista*. Ni tampoc cap dels estels de la nostra galàxia, per allunyats que estiguin i per fosca que sigui la nit.

La cosa més allunyada que podem arribar a veure sense ajuda, és la galàxia d'Andròmeda, i està realment molt lluny, tant que la llum que ens arriba des d'allà va ser emesa fa més de dos milions d'anys. Després de viatjar tot aquest temps a través de l'espai intergalàctic, els fotons que van emetre milions i milions d'estels (alguns dels quals, segurament, fa milers d'anys que van deixar d'existir) arriben a les nostres retines (i més modernament, també, als sensors de les nostres càmeres digitals).

Des de la Terra, aquesta galàxia s'ens mostra com una taca difusa a la constel·lació d'Andròmeda. Per aquestes dates, encara es pot veure ben alta, just a sobre els nostres caps a primera hora de la nit. I molt aprop, a la constel·lació del Triangle, hi ha una altra galàxia que es pot veure fins i tot amb prismàtics i amb telescopis petits: és la galàxia del Triangle.

Aquesta galàxia del Triangle, que encara és més llunyana que la d'Andròmeda, sembla que també és visible a ull nu si el nivell de contaminació lluminosa és excepcionalment baix (i, lògicament, si tenim una vista perfecta). Pero jo, mig curt de vista com soc, encara no l'he vist sense l'ajuda d'un telescopi. O sigui que, si no teniu res més a fer, podeu intentar buscar-les, i millor si ho feu des d'un lloc ben fosc, i comprovar així fins on poden arribar els vostres ulls.

A continuació, us poso la fotografia amb les dues galàxies encerclades, per apreciar-ho millor. La superior és la galàxia d'Andròmeda. La inferior, la del Triangle.

Per cert, en aquesta fotografia es veuen les dues galàxies que us he comentat, però també una tercera. Algú la veu?

* Encara que Urà, que està més allunyat, també es podria arribar a veure si el cel estigués del tot lliure de contaminació lluminosa i els nostres ulls fossin prou sensibles

Sortida naturalista i botànica al turó de Montpalau i can Carreres

(Feu clic a la imatge per a veure-la en una mida millor)

Aquest diumenge 16 de gener tindrà lloc la tercera de les sortides botàniques i naturalistes per conèixer el nostre entorn. Les dues primeres van anar molt bé, ens va fer bon temps i vàrem veure un bon grapat de plantes interessant.

A la sortida d'aquest diumenge, anem a visitar dues de les muntanyes emblemàtiques de Pineda: el turó de Montpalau, amb el seu castell coronant el cim, i la serra de can Carreres. Les dues muntanyes estan cobertes d'alzinars, brolles i prats secs, per tant és un bon lloc on conèixer les nostres plantes més mediterrànies.

Per als que vulgueu venir, hem quedat a les 9 del matí a la plaça de les Mèlies de Pineda de Mar, just davant la biblioteca. Com a previsió, millor que porteu roba d'abric i contra la pluja, així com calçat còmode per anar a muntanya, aigua i alguna cosa per menjar pel camí.

Esteu tots convidats!!!

Més brillant que una galàxia

Normalment, intentar observar la Via Làctia és una missió quasi impossible si estem en una ciutat o prop d'ella, o també en qualsevol població mínimament important. La llum que produeixen s'ha menjat el cel que fins a mitjans del segle passat devia ser espectacular fins i tot a nivell del mar, sense necessitat d'anar als llocs més remots i allunyats.

Tot i això, i encara que sembli mentida, a les comarques de Girona, fins i tot fora dels cims més aïllats del Pirineu i enmig de la molt turística Costa Brava, queden alguns racons que tenen un cel nocturn que és prou fosc. Des d'aquests llocs, en les nits transparents i sense lluna podem observar la Via Làctia sense cap dificultat, i fins i tot, fotografiar-la.

Un d'aquests llocs és el cap de Creus, que per la seva situació en forma de península que entra uns quants quilòmetres mar endins, gaudeix d'una situació privilegiada per fer fotografies de paisatge astronòmic.

Sabent això, un dels objectius que em vaig marcar a principis d'aquesta tardor va ser fotografiar la regió més brillant de la nostra galàxia, la de la constel·lació de Sagittarius, aprofitant que durant els mesos de setembre i octubre encara es pot veure durant la primera hora de foscor, i les nits són més clares que durant l'estiu, a causa de les temperatures més baixes i, sobretot, de l'entrada del vent de Tramuntana, que deixa l'atmosfera excepcionalment transparent.

Vaig estar unes quantes setmanes esperant a que es presentessin les condicions idònies, però sempre sense èxit: quan tenia un forat a l'agenda, el cel es presentava ennuvolat i amb pluges. Però a finals d'Octubre, per fi, va passar el que esperava: el pas d'un front va portar una entrada de vent de Tramuntana forta i seca: era l'ocasió que estava esperant de feia setmanes!

Així que, sense dubtar-ho, vaig carregar càmera i trípode a la motxilla, vaig agafar el cotxe i vaig enfilar el camí des de Girona fins a la punta del cap de Creus, a provar sort. Tenia clar que hauria d'anar molt ràpid per fer les fotografies que havia pensat, doncs només disposaria d'una hora i mitja curta de foscor completa abans que sortís la lluna, que aquells dies estava quasi plena.

Una vegada allà, vaig buscar ràpidament un lloc des d'on es pugués tenir una bona vista cap al sud, i prou allunyat del far que hi ha al Cap mateix. Pero tot i la meva previsió, no em vaig poder lliurar de la contaminació lluminosa tant com m'esperava: les llums de Cadaqués i de tot l'Empordà projectaven una quantitat enorme de llum cap al cel, impedint la visió de la part de la Via Làctia que volia veure. És el que té mirar els estels des d'Europa: quasi qualsevol lloc, per aïllat que estigui, té un cel nocturn que està contaminat de llum almenys a la seva part més propera a l'horitzó.

Aquella nit, vaig fer unes quantes fotografies més, i d'algunes n'estic força content. No només pel resultat, sinò també per les condicions en què les vaig fer: el vent fort no va parar fins les 4 o les 5 de la matinada, augmentant molt la sensació de fred, i aprofitant el cel tant clar que hi havia, vaig estar al peu del canó fins que va tornar a sortir el sol: en total, unes 12 hores, durant les que vaig pregar perquè no se m'acabés la bateria ni vinguéssin núvols.

Pero el resultat final va valer totalment la pena: la foto que inaugura l'entrada d'avui va guanyar el segon premi de la categoria de fotodenúncia del concurs de fotografia de natura de l'Associació de Naturalistes de Girona del 2010. Al cap i a la fi, estar tota la nit aguantant el trípode per a que no es mogués pel vent havia de servir per alguna cosa.

 La fotografia, a la sala d'exposicions del Centre Cultural la Mercè de Girona

Aquest dissabte, sortida botànica i naturalista a l'ermita de Gràcia i al turó de la Guàrdia

Aquest dissabte 8 de gener, hi ha una sortida per a conèixer les plantes que es fan al turó de l'Ermita de Gràcia i al turó de la Guàrdia. Aquests dos turons separen Pineda de Mar de Santa Susanna, i a les seves faldes hi creixen plantes típicament mediterrànies, pròpies de prats secs, brolles i garrigues. A més, podrem gaudir d'unes vistes privilegiades de bona part de l'Alt Maresme des de Calella i fins molt més enllà de Malgrat.

Per als que vulgueu venir, hem quedat a les 9 del matí davant del restaurant Mas Pi, situat a la carretera N-II,  just a l'entrada de Pineda venint des de Girona i Santa Susanna. Des d'allà, començarem  la caminada, que s'acabarà aproximadament entre la 1 i les 2 del migdia.

L'activitat és gratuïta, i evidentment hi sou tots convidats!

(Fer clic a la imatge per a veure-la amb una mida millor)

No ha pogut ser

Per aquesta vegada, no ha pogut ser. Tant la nit d'ahir dilluns com el matí d'avui dimarts han estat ben tapats de núvols a la Costa Brava, impedint qualsevol observació decent de la pluja d'estels de les Quadràntides, o l'eclipsi de sol d'avui. Almenys, sembla que cap a la banda de Barcelona han tingut un cel amb menys núvols i han pogut gaudir una mica més de l'espectacle. Afortunats ells!!

El cap de Creus ahir a la nit, amb un cel quasi completament tapat de núvols, que només s'obrien a estones curtes, fent impossible qualsevol fotografia de paisatge astronòmic

 

Vista des del mirador del Cap de la Barra, al Montgrí. La situació no era gaire millor que la nit abans

Per a què l'entrada d'avui no sigui tan trista, us deixo amb un parell de fotos de fa dos dies, des del mateix mirador del Cap de la Barra. No són grans fotos, pero almenys s'hi veu el sol i tenen una mica més de color que les d'avui.

 

Sortida del sol des del Montgrí, fa dos dies, amb algunes boirines sobre la Meda Gran

El sol sortint damunt del far de la Meda Gran

Dimarts tinc una cita amb el Sol i la Lluna

Dimarts al matí, just a l'alba, he quedat amb el Sol i la Lluna en un racó del Montgrí per passar una estona íntima entre amics, i xerrar de les nostres coses. La Lluna (que és un astre molt considerat amb els que es prenen la molèstia d'observar-lo de quan en quan, en comptes de quedar-se al bar veient el futbol) tindrà la cortesia de posar-se just davant del Sol quan aquest estigui sortint per l'horitzó, creant, esperem-ho, un matí únic en molts anys almenys al nostre país. 

El qui es vulgui apuntar a l'acte (ho pot fer deixant un simple comentari a aquesta entrada), serà benvingut, passarem una bona estona entre amics i potser farem alguna bona fotografia.

Si no vaig errat en els meus càlculs, des del cim més alt del massís del Montgrí el Sol eclipsat podria arribar a sortir just per sobre (o molt aprop) del Castell de Torroella de Montgrí. I també, casualitat, des del mirador de la Punta Guixera, quasi sobre el port de l'Estartit, l'eclipsi es podria veure just sobre les Illes Medes i el seu far. Tot això ho sé gràcies al programa Stellarium (que és gratis, i realment molt bo). Esperem que no m'hagi equivocat en els meus càlculs i el matí valgui la pena. És el que té l'astronomia, alguns fenòmens només es poden observar una vegada a la vida.

Si la nostra atmosfera ho permet (esperem que si), aniré a fer unes quantes fotografies de l'eclipsi, que si queden mínimament bé, miraré de penjar aqui el més aviat possible. Sempre i quan la nit anterior no quedi congelat, tingui un accident amb el cotxe a altes hores de la matinada o m'estimbi per algun precipici del Cap de Creus, que tot pot ser, mirant i fotografiant un altre fenòmen astronòmic de gran interès: la pluja d'estels de les Quadràntides, que aquest any presenta unes condicions òptimes per a la seva observació ja que coincideix amb la lluna nova.