Calella (la dels Alemanys)

 Les roques de sota el far de Calella, a primera hora d'aquest matí. No és la costa Brava, pero això ho tinc al costat de casa.

Avui penjo una foto d'un tema que no acostumo a tocar gaire: una sortida de sol a la costa.

A l'Alt Maresme, entre Caldes i Calella, tenim la sort de tenir un petit tram de costa rocallosa, ja que aqui el massís del Montnegre arriba fins al mar. La nota negativa és que just darrere la primera línia de mar, tenim una via de tren i una carretera nacional, a més d'un reguitzell de càmpings, urbanitzacions i passejos marítims. El sector menys malmès i més interessant és el que hi ha al nord de Canet, i sobretot, entre Sant Pol i Calella.

Tot i que el pla inicial d'avui era fotografiar el Far de Calella, finalment he acabat prop de l'aigua. I l'he encertat, ja que el Far estava tancat i barrat. La llàstima ha estat que, quan he trobat algun enquadrament amb una certa gràcia, el sol ja havia sortit feia una estona. A més, no hi havia gairebé ni un sol núvol. Hi hauré de tornar algun altre dia que estigui més tapat.

Una altra vista d'aquest petit tram de costa; a la dreta podeu veure un restaurant, ara tancat, i les baranes de la carretera nacional. Què hi farem, això és el Maresme!

Tres dies a Aiguestortes

***Vé d'una entrada anterior***

De pujada cap a la zona de Travessani, el lloc que havia escollit per a la primera nit

Després d'haver sopat una llauna de fabada freda i una mica d'embotit del barat (que em va sentar com la glòria, després d'haver estat tot el dia caminant), vaig estendre el sac de dormir i em vaig mentalitzar de passar la nit al ras, amb la possibilitat, gens engrescadora, que vingués pluja o fins i tot tempesta. No portava tenda de campanya, doncs no està permès acampar dins els límits del Parc Nacional.

 Un dels estanys de la zona de les agulles del Travessani, il·luminat per la llum de la Lluna plena. Tota l'escena, amb els estanys, els estels i el so dels rierols, tenia una bellesa brutal

Per sort, aquella primera nit és ben tranquila. Això si, força freda, ja que em llevo amb el sac i l'herba que m'envolten lleugerament glaçats. I això que els registres més recents del Meteocat en aquella zona posaven com a temperatura mínima uns 6 o 7º, jejeje...

 El "campament" al matí seguent de la primera nit, amb la lluna a punt d'amagarse al fons

 

Al dia següent, amb les primeres llums, sense ni tan sols haver esmorzat i amb un fred que pela, surto del sac i cap a fer fotos. Així una bona estona, fins que la gana apreta i he de menjar alguna cosa si o si.

A mesura que anava avançant el dia les ombres i les llums anaven canviant ràpidament

Al final, la llum es fa massa intensa i les fotos ja no queden bé, per tant decideixo començar a pujar per a buscar noves localitzacions per la segona nit. A més, la gana apreta i he d'esmorzar si o si. Tot i que el paisatge ja està ben il·luminat des de fa estona, el lloc on estic jo encara es manté a l'ombra. En aquells moments només feia que desitjar que m'arribés el sol. Menjar a primera hora del dia rodejat de gebre no és una experiència gaire "còmode", jejeje...

L'estany Clot, amb la Punta Alta al fons

La pujada fins al Port de Caldes la faig de manera força lenta (porto uns quants quilos a l'esquena, entre menjar, sac i aigua, a més de la bossa amb la càmera i objectius), però en un dia radiant. Al arribar als voltants del Port, veig que és un lloc que pot ser interessant de fotografiar de nit i decideixo quedar-m'hi. I com que encara queden unes hores per la nit i començo a estar cansat, doncs em pego una bona bacaina, que la nit es presenta llarga (i freda!!).

El Port de Caldes o de Colomers, un dels passos entre la vall de Boí i la Val d'Aran. Al fons, el massís de la Maladeta, i a la dreta el Montardo. Aquí, el dia encara es mantenia serè...

A mesura que va avançant la tarda, però, començen a venir uns núvols amenaçadors, que cada vegada creixien més i es fan més grisos. En aquest punt em trobo en un dilema: baixo fins al refugi més proper, estalviant-me així la possible tempesta, però perdent la ocasió de fer bones fotos en cas que el cel s'aclareixi? O m'arrisco a quedar-me a les alçades, passi el que passi? Finalment, la sort em somriu: a mitja baixada em trobo una gran roca amb una mica d'espai a sota: ja tinc refugi!!

Després de sopar i aprofitar les últimes llums, cap a dins el sac fins al dia següent: aquella nit ja no hi ha res a fer... o si?

Aqui el temps ja està força complicat... baixo o m'hi quedo?

 La roca que em va servir de refugi

A les tres de la matinada, algun animal de bona mida em desperta, està rondant pels voltants de la roca-refugi. Com que soc una persona força poruga, passo una estona no gaire agradable: podria ser algun gos abandonat amb molta gana, o fins i tot un os al qui li he pres el refugi d'hivernada i no dubtarà a expulsar-me d'allà. O pitjor encara, un banquer que em vol colar una hipoteca pels dos metres quadrats que estic ocupant... Sembla mentida el que pots arribar a imaginar-te quan tens por, jejeje. Des de la comoditat de casa això pot semblar exagerat o fins i tot còmic, però quan estàs allà dalt a les fosques i amb la companyia d'un animal que no saps què és ni les intencions que té, us ben asseguro que pot arribar a fer força por.

Després d'espantar-lo amb la llanterna i quan trec el cap per una de les obertures del "refugi" (que en aquells moments em semblava un hotel de cinc estrelles), miracle: el cel està completament serè!! Cap a fora del sac i a fer fotos ràpidament!!

Una lleugera boira comença a treure el cap al fons... podré ser més ràpid que ella??

La idea és fer fotos nocturnes on es vegi el massís de la Maladeta a la llum de la Lluna. Podria arribar al Port altre cop, abans que tornés la boira?? O seria més ràpida que jo?? De moment pujava a bon ritme, només amb la càmera i el trípode i sense necessitat de llanterna, de tanta llum que hi havia. En aquell moment crec que devia tenir una pujada d'adrenalina considerable, eren les 3 de la matinada passades i no tenia gens ni mica de son.

 La boira es va acostant...

El Montardo cada cop més rodejat de boira

Orió que va quedant tapat per la boira. Aviat, si no m'afanyo, jo també quedaré tapat

Finalment no arribo al Port, només uns cinc minuts abans d'arribar-hi la boira ja el tapa del tot, i segueix baixant. Per tant, toca recollir els trastos i tornar a la roca. Pero m'és ben igual: la vista que tinc des del lloc on puc arribar és bellíssima, més encara que la de la nit anterior. Faig unes quantes fotos des de diferents punts, variant una mica el diafragma i el temps d'exposició, pero en aquells moments fer fotos passa a un segon pla: ser allà i viure el moment és l'únic que m'importa... si cap foto hagués sortit bé, el record que tindria ara d'aquella nit seria igualment intens.

 Restes de la boira, a l'endemà

Al dia següent, res destacable: toca tornar cap al cotxe, i d'allà cap a casa, fent algunes fotos normaletes pel camí. I amb la sensació que ha valgut la pena passar fred, cansament i gana.

Ara mateix són quarts de deu, estic encara a la feina i em queda una horeta de carretera fins a casa, de nit. Per si fos poc, aquests dies ens han tancat la calefacció per estalviar o sigui que m'estic pelant de fred. Pero només de pensar en com de bé m'ho vaig passar aquells tres dies, el fred em passa ben ràpid.

Bon any nou a tothom!

Aquest és un dels molts llocs on ara mateix m'agradaria estar. Un bon lloc per començar l'any, i si pot ser en bona companyia encara millor.

S'acaba l'any i en comença un de nou. Molt bona entrada d'any a tothom!!

I un altre!

Doncs això, que aquest novembre he tingut la sort de guanyar el 2on premi del 18è concurs de fotografia del Parc Nacional d'Aiguestortes, amb les tres fotografies que encapçalen l'entrada (que per cert vaig fer en dues nits seguides). Si cliqueu a les imatges les veureu força millor.

 

"Mentre baixa la boira"

"Reflexes 1"

 "Reflexes 2"

Per fer la segona i tercera foto (que són quasi la mateixa, només em vaig moure uns pocs metres), vaig arribar al lloc amb el temps just, com és típic que em passi. Tot i que encara quedava una estona de llum, m'hagués agradat tenir una mica més de temps per buscar bons enquadraments, deixant de banda que encara havia de sopar. Sort que el lloc tenia moltes possibilitats, per tant vaig tenir molta sort en l'elecció doncs mai abans hi havia estat.

Moltes felicitats a tots plegats

Bé, tot i que no és costum d'aquest blog felicitar ningú pel seu sant, avui farem una excepció, considerant en quin dia estem i també com és "d'esperançador" tot el panorama al país. Espero no sentar cap precedent.

En primer lloc, felicitar a Paco Camps (i també a les seves "amistats de l'ànima"), per la seva elegància a l'hora de vestir. En l'àmbit cultural, s'ha de recordar Fèlix Millet, per la seva tasca de promoció de la cultura catalana. Per cert, aquest de ben petit ja apuntava maneres. Per a què no s'em pugui acusar de republicà o de poc lleial a la corona, donar les meves felicitacions també a Iñaki Urdangarin, que molt sàviament va fer cas als consells que se li van donar. Finalment, ja fora del nostre país, al nostre cor hi ha un lloc per a Vladimir Putin, com a exemple de polític compromès amb la democràcia i el joc net.

A tots ells, doncs, feliç Dia dels Sants Innocents!

PD: per cert, tota proposta d'altra gent a felicitar serà ben rebuda. Candidats no en falten!!

Fent proves de macro extrem

 Autorretrat en una punta de bolígraf. A la dreta es veu el cul de l'objectiu invertit que he utilitzat, i a l'esquerra d'aquest, part de la meva cara. Aclarir que el meu nas ha sortit tant enorme per efecte de la distorsió, a la realitat no soc tan lleig, jejeje...

Bé doncs, la setmana passada ja em va començar a arribar l'equip per a fer macros extrems. A partir d'ara, quan parli de "macro extrem" em referiré a la fotografia que aconsegueix ampliacions superiors a 1:1, i que no es poden aconseguir amb els objectius macro tradicionals, que només arriben a 1:1. Encara m'ha d'arribar alguna cosa més (de fet, els dos elements més importants), pero jo, que soc molt impacient, ja he començat a fer les primeres proves.

Ara ja és més tard de mitjanit i demà m'he de llevar ben d'hora per anar a treballar, pero porto tota la tarda fent muntatges amb diferents objectius i passant-m'ho d'allò més bé. De moment els resultats tenen una qualitat horrible, sense nitidesa, a petar d'aberracions i amb una il·luminació que deixa molt que desitjar, pero és el que tenen els inicis. En els propers dies, ja aniré millorant, almenys això espero.

I com es poden aconseguir les ampliacions a les que em referia abans? Doncs el més senzill és amb uns tubs d'extensió, o bé invertint un objectiu normal i corrent (hi han accessoris molt barats per invertir un objectiu, i és una pràctica molt recomanable). Això ja fa temps que ho vinc fent, amb uns resultats prou satisfactoris.

Pero jo volia anar més enllà. Si a un objectiu al que li hem acoblat uns tubs d'extensió, li posem al davant un objectiu invertit, doncs tindrem més ampliació. I si els dos objectius són d'aquells antics, doncs millor que millor, ja que a més de poder-se trobar barats, podrem controlar bé el diafragma per poder augmentar la profunditat de camp i reduir les aberracions.

Un muntatge relativament senzill: tubs d'extensió + 50 mm manual + 50 mm manual invertit

 El muntatge anterior, vist per davant

Però podem anar més enllà. Què passa si el primer objectiu no és "normal", sinò macro? Doncs que encara tenim més ampliació.

 Macro 100 mm + 28 mm manual invertit. Aqui ja començem a tenir ampliacions considerables

Però podem anar més enllà, encara: si entre el macro i la càmera hi posem uns tubs d'extensió, l'augment encara és més brutal. Aquesta tarda, fent les coses ràpid, he pogut arribar a una ampliació de 7:1 (és a dir, 7 vegades la realitat). Fent les coses bé i amb calma, el resultat ha de ser la hostia.

  La variant més "extrema" que he provat avui: el muntatge anterior + 3 tubs d'extensió. També es veu el bolígraf de la primera fotografia.

Però podem anar més enllà. Però això ja serà en una propera entrada, quan tingui les dues coses que encara no m'han arribat.

Regalo plantes arbustives mediterrànies

Doncs això, que com a resultat d'un experiment de germinació de llavors que he fet per la tesi, m'han sobrat una gran quantitat de plantes arbustives, i no sé ben bé que fer-ne. Com que eliminar-les em fa una certa cosa, doncs en regalaré a tothom qui en vulgui (això si, les haurà de passar a buscar per la Facultat de Ciències de la UdG o per Pineda de Mar, o també podem quedar a mig camí).

Les espècies són:

- Calicotome spinosa (argelaga negra). Com diu el seu nom, és ben espinosa, us pot ser útil per a fer un tancat verd.

- Cistus albidus (estepa blanca). De flors roses ben grosses.

- Cistus monspeliensis (estepa negra). De flors blanques, més petitones que les de l'estepa blanca.

- Cistus salviifolius (estepa borrera). De flors blanques.

- Erica arborea (bruc boal)

- Erica scoparia (bruc d'escombres)

- Lavandula stoechas (caps d'ase, tomaní). Aromàtica.

- Rosmarinus officinalis (romaní). Aromàtica, i floreix a l'hivern.

- Sarothamnus arboreus (ginestell català)

- Spartium junceum (ginesta)

Totes les llavors van ser collides als voltants de Girona i Caldes de Malavella, per tant son plantes completament autòctones, i no varietats estranyes que ves a saber d'on venen (com és el cas dels romanins que es venen als centres de jardineria, per exemple).

Si algú hi està interessat, pot deixar un comentari en aquest mateix blog, o bé enviar un mail a: miquel.jover(arroba)udg.edu

Això si, penseu que la majoria encara són molt petites i delicades, i necessiten unes quantes setmanes més per a ser trasplantades (si es fes ara, segurament moririen la majoria).

 Plàntules de tomaní o caps d'ase (Lavandula stoechas) d'una setmana de vida. Als testos de més al fons hi ha les plàntules de les estepes (Cistus sp.) i ginesta.

 Plantes de cap d'ase, ja més crescudes

Un altre premi!

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat al mes d'abril.

De vegades, aixecar-se a les 5 de la matinada per a fer fotos de la sortida del sol, ficar-se dins l'aigua fins la cintura amb la roba que portes en aquell moment (cosa que vol dir quedar-se moll la resta del dia), o passar fred, són petits sacrificis que tenen recompensa. De fet, gairebé sempre, només el fet d'estar en segons quins llocs ja és una recompensa per si mateix.

Com per exemple en el cas d'aquesta foto, que ves per on, resulta que ha estat guardonada amb el 1er premi de la categoria "socis" del XVIII Concurs de Fotografia Naturalista de l'Associació de Naturalistes de Girona. Veient l'enorme nivell que tenen les fotografies presentades aquest any i els anteriors, gairebé em sorprèn que el jurat l'hagi escollida. Si al final resultarà que fins i tot en sé, de fer fotos...

Per fer-la, aquesta passada primavera, em vaig haver de ficar dins l'aigua, fins gairebé la cintura, amb roba normal. Com ja vaig comentar a l'entrada passada, en aquest cas podria haver anat cap al cotxe, agafar les botes d'aigua i tornar a fer la foto amb comoditat. Pero llavors, quasi segur, la llum tan especial ja no hi seria, i hauria perdut aquell moment. 

Per sort, ficar-me a l'aigua en aquestes condicions em provoca una mena de plaer primitiu, gairebé animal, i és el que fa que, quan estic durant tot un mes sencer davant l'ordinador analitzant dades de la tesi, o havent de mesurar plantes al laboratori cada dia, sense poder sortir al camp, recordi aquests moments i pensi que va valer la pena.

Tot això ho explico perquè, en la meva opinió, per fer bones fotos de paisatge, a més de dominar la tècnica i tenir clars els conceptes, el més important no és tenir una càmera i objectius caríssims, ni anar-se'n de viatge a països llunyans i exòtics. En la meva opinió, el que importa és llevar-se de matinada i anar als llocs ben d'hora, carregant tot l'equip quan sovint encara és fosc, per captar la llum que en algunes ocasions ens ofereix la natura. Evidentment que també podem arribar al lloc a les 12 del migdia, fer una birria de foto i després posar-li tot el Photoshop que vulguem. Pero per a mi, la fotografia de paisatge no és això.

Per cert, si voleu veure la foto en paper, com realment cal, la podeu trobar al centre cultural la Mercè de Girona fins el 22 de gener, juntament amb la resta de fotos guanyadores i finalistes.

Esclet inundat, una altra vegada

 El prat de dall d'Esclet, ben inundat dos dies després de la fi del temporal

Les pluges abundants de les dues últimes setmanes han deixat els camps i estanys a vessar d'aigua. La setmana passada, quan encara teníem a sobre el temporal, em vaig acostar al prat de dall d'Esclet, a veure com estava de ple.

 

L'hora blava, al principi de l'últim dia de pluges. Equip: càmera, trípode i despertador a les 5:30 de la matinada.

El nivell de l'aigua era máxim, i a més del prat de dall (ara estany), alguns camps i camins dels voltants també estaven ben inundats.  Molt possiblement que els ocells d'ambients acuàtics, al poder-se repartir més al llarg de l'espai, ho tindràn més fácil per evitar els caçadors.

Pel que fa a mi, com que no portava botes d'aigua altes (no pensava que hi hagués tantíssima aigua), em vaig haver de ficar amb el que portava posat, o sigui uns simples pantalons i unes botes que no arrivaben als genolls. Vaig aprofitar, entre foto i foto, per a fer-me algun autoretrat en plena feina.

A mesura que el dia anava avançant, la llum s'anava tornant més cálida. I va començar un lleuger plugim, que em va deixar el filtre degradat ple de gotes d'aigua. No és que la pluja em molesti (de fet, m'encanta sortir a passejar els dies de pluja), però no vaig tenir més remei que obrir el diafragma (reduint així la profunditat de camp), per intentar dissimular les gotes i que no sortissin a les fotos.

 Una altra vista del prat, una mica més tard.

Finalment, després d'un parell d'hores gaudint com un nen, vaig sortir de l'estany i vaig anar cap a la feina. Com que no portava roba de recanvi, vaig estar bona part del dia amb els peus ben molls... pero satisfet per l'experiència.

Evidentment que aquell matí, en comptes de ficar-me dins l'aigua amb el que portava posat, podria haver anat a la facultat de ciències, agafar unes botes que cobríssin fins la cintura, tornar al mateix lloc i fer les fotos. Pero llavors, segurament, aquella llum que hi havia ja hauria desaparegut. I la sensació que vaig sentir en aquells moments, passant fred dins l'aigua, sota la pluja, a punt de caure diverses vegades amb el risc de mullar tots els objectius, i en un entorn com és Esclet, bé que s'ho va valer.

Jo ja he votat

Doncs això. Tot just fa una estona he tornat de complir les meves "obligacions" democràtiques.

La jornada de reflexió d'ahir em va anar molt bé, doncs avui ja tenia molt clar quins eren els meus candidats, tots amb unes grans capacitats per estar al govern.

Bé, això ho dic perquè queda molt políticament correcte dir-ho. En veritat, pel que he vist durant aquestes dues setmanes de campanya electoral, el panorama es presenta més negre que el cel del Sahara.

Però en definitiva, com que a algú s'ha de votar, els candidats a qui he dipositat la meva confiança han estat aquests:

- Joseph Ignace Guillotin: perquè posarà als banquers al lloc on toca.

- Dr. Victor Frankenstein: perquè va saber treure profit de les retallades (de la gent).

- Pinotxo: perquè almenys, de les seves mentides en podríem treure alguna cosa útil (fusta per escalfar-nos els dies d’hivern).

 

Llàstima que cap d'aquests sortirà escollit, pero només que el proper govern tingués un 1% de la capacitat d'aquests tres, jo ja em donaria per satisfet.

La bruguerola en detall

 Aquesta és la bruguerola (Calluna vulgaris)

Avui al matí m'he acostat un parell d'hores a unes brolles que hi ha entre Cassà de la Selva i Caldes de Malavella, aprofitant que tenia unes hores mortes abans d'una reunió. Fa un parell de setmanes recordava que la bruguerola tot just havia començat la seva florida de tardor (una de les poques plantes que podem observar en flor en aquesta època), per tant volia mirar de fotografiar-la en el seu millor moment, abans que no s'assequessin les flors.

I aquí en teniu el resultat. Aquesta vegada no he utilitzat un objectiu macro, sinò un vell objectiu manual acoplat a uns tubs d'extensió, tot plegat dona uns resultats prou dignes. Això si, he hagut d'utilitzar el flaix, la llum que hi havia no era pas la millor.

 El mateix brot de dalt, més en detall... Per molt que em miro les plantes, elles sempre em sorprenen amb algun petit detall que no havia vist abans.

Aquí, des d'una altra perspectiva