Començant amb el macro extrem

Sorus d'esporangis de Polypodium vulgare a 4X. Apilament de 106 imatges

Aquests dies estic experimentant (i passant-m'ho molt bé!) amb una tècnica de macro que segur que molts de vosaltres ja coneixereu i fins i tot haureu fet, però que tenia pendent d'aplicar des de fa molt de temps. Es tracta de l'apilament d'imatges, que ens permet obtenir grans ampliacions amb una gran quantitat de detall. Una benedicció per als que ens agrada fotografiar coses molt petites.

El problema a l'hora de fer aquestes fotos és que, quanta més ampliació vulguem, menor és la profunditat de camp. Què podem fer si volem més augment, però a la vegada tenir-ho tot ben enfocat? Una opció que podríem pensar és tancar molt el diafragma, però a aquestes ampliacions la obertura efectiva (la real, no la que ens diu l'objectiu) a què treballem és tan petita que la difracció ens arruïnarà les fotos. Per fer les fotos d'avui vaig utilitzar un objectiu de microscopi acoblat a la càmera amb dos tubs d'extensió, amb la qual cosa l'ampliació de de 4X... i la profunditat de camp de només 0,016 mm!!

La solució doncs és l'apilament d'imatges, que consisteix en fer moltes fotos, i anar acostant la càmera lleugerament a la mostra a cada foto. Així, el que tindrem és que cada foto té una profunditat de camp mínima i amb la zona enfocada lleugerament desplaçada a la resta. Una vegada fet això, un programa s'encarrega d'apilar-les, quedant-se amb la part nítida de cada foto i obtenint així una imatge de gran nitidesa global. A sota podeu veure una de les fotos individuals. A aquestes ampliacions es poden veure les espores una a una i també els estomes, us recomano que cliqueu a les fotos per veure-les a major resolució. Per la foto que encapçala l'entrada d'avui vaig haver de fer un centenar de fotos (tot i que després vaig veure que amb moltes menys n'hagués tingut prou... coses del principiant!!).

Si us interessa el tema i voleu veure unes imatges espectaculars, doneu un cop d'ull a aquest enllaç, que és on hi ha els que en saben de debò: http://macrosmuymacros.com/index.php/es/

Així es com queda una sola foto... aquestes estructures taronges són els esporangis, que es on es generen les espores

I aqui unes quantes proves més... amb moltíssims defectes que encara cal corregir.Halos, fons posteritzats... encara queda molt per aprendre.

 Sorus d'esporangis joves de la falzia de bosc (Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris) a 4X

Sorus d'esporangis vells de l'espècie de la foto anterior a 4X

Tempesta des del Puig d'Arques

Hi ha dies que un no té pensat sortir a fer fotos... fins que per circumstàncies acabes sortint. Ahir va ser un d'aquests dies. Després d'un matí amb pocs núvols i que no prometia gaire res, des de la finestra de la cuina de casa vaig veure una que tempesta anava creixent cada vegada més a l'altre banda de les Gavarres, així que tocava agafar càmera, trípode i a provar sort. Però... on anar? Com que les Gavarres són un massís molt forestal, no hi ha gaires llocs des d'on es puguin tenir bones vistes. Al final, el lloc escollit va ser el Puig d'Arques, que en contra de la creença més estesa, per tres metres NO és el cim més alt de les Gavarres (aquest honor recau en el cim del costat, que es diu, precisament, Puig de la Gavarra).

Pels qui no conegueu el lloc, és un cim on el bosc arriba fins a dalt de tot, així que les possibilitats de composició no són gaire grans. A més, l'enorme torre del radar meteorològic que hi ha just al cim encara complica més les coses. Així que l'únic punt amb una mica de vista és el dolmen, i això és el que vaig aprofitar. La il·luminació del dolmen a la segona foto prové de la llum que hi ha dins del punt d'observació del radar, que algú s'havia deixat encesa des de ves a saber quan.

Capturant la llum zodiacal des del sostre de l'Empordà

 En ple procés de fotografiar la llum zodiacal i la Vía Làctia.

La nit del dissabte, amb l'excusa de fotografiar el cometa Lovejoy que aquests dies ja és ben visible, ens vàrem ajuntar l'Eduard Marquès, en Ricard Llorente i jo mateix per pujar al Moixer, que amb uns 1400 metres és el cim més alt del massís de les Salines. La pujada al cim, que no és apta si un té un cotxe baix, acaba amb la recompensa de tenir unes vistes espectaculars de tot l'Empordà i bona part de la Catalunya nord.

Allà dalt, a més del cometa i un cel ple d'estels (la Via Làctia era ben visible), també ens hi esperava la llum zodiacal, una feble però preciosa resplandor creada pels milions de petites partícules de pols que reflecteixen la llum del sol. Cadascuna d'aquestes partícules algun dia va formar part d'algun cometa o asteroide, però ara es troba dispersa pel sistema solar, com una mena de fantasma d'aquells objectes. Això si, només es pot veure amb cels que siguin molt foscos, i preferiblement sense lluna. Tot i que, si teniu un cel de qualitat, també es pot veure amb una mica de lluna.

És molt possible que en aquest país hi hagi més gent a qui li hagi tocat la loteria que no pas que hagi pogut veure la llum zodiacal. Però mentre tanta gent s'estimi més estar-se a casa veient la tele-escombraria que no pas gaudint d'una nit ben fosca, així seran les coses.

El cim del Moixer, ocupat per les dues antenes.

Un cometa per al canvi d'any

Aquests dies, al cel nocturn està bellament adornat pel cometa C/2014 Q2 Lovejoy. Ara mateix es pot veure a la constel·lació de Lepus, a una alçada encara baixa sobre l'horitzó (i això es un inconvenient al nostre país i a Europa en general, on el cel proper a l'horitzó quasi sempre està podrit de llum artificial), però en els propers dies anirà pujant ràpidament. Si voleu saber on està a cada dia que passa, podeu consultar aquesta pàgina, on hi trobareu tots els detalls.

 

Orió, lepus i el cometa Lovejoy

Canon EOS 5D, EF 50mm/1.8, f2.5, ISO 1600. 59 fotos apilades amb el Deep Sky Stacker i processades amb Lightroom.

Fa un parell de nits la tramuntana va deixar una atmosfera tremendament neta d'humitat... però amb l'inconvenient que la lluna creixent ja estava en una fase del 60% cosa que en complicava l'observació. Tot i això, igualment em vaig animar a fotografiar-lo, i els resultats no em desagraden tenint en compte que les condicions no eren precisament bones. Fins i tot, a la segona foto sembla intuir-se molt feble la cua del cometa. Ara, haurem d'esperar que la lluna marxi i que puguem disposar d'alguna nit decent... i que el cometa no baixi gaire de lluminositat!

Pel que fa als aspectes tècnics, la primera foto està feta amb un humil objectiu de 50 mm (que podeu trobar de segona mà per menys de 100 euros), i la segona amb un objectiu macro, que en teoria està fet per fotografiar coses molt petites des de molt aprop, però que també es pot utilitzar perfectament per a les coses molt grans que estan molt lluny. Tot plegat, utilitzant la tècnica de l'apilament, que sense necessitat de tenir equips caríssims ens permet fer fotos d'objectes que en un principi pensaríem que ens estan vetats i amb una qualitat prou decent.

Per cert, al pujar les fotos al blog, la pàgina hi aplica un augment automàtic en la lluminositat, cosa que fa pujar també el soroll i és molt molest. Si algú té idea com anular-ho, per favor que m'ho faci saber.

El cometa C/2014 Q2 Lovejoy

Canon EOS 5D, EF 100mm/2.8 macro, f2.8, ISO 1600. 71 fotos apilades amb el Deep Sky Stacker i processades amb Lightroom.

Airglow o contaminació lluminosa?

Ahir a la nit hi havia un cel esplèndid des de Can Vilallonga, el mas on visc des de fa un parell d'anys. Durant el dia anterior havia anat passant un front de pluges, que va deixar l'atmosfera ben neta. Només cap al sud encara hi havien uns quants núvols, que donaven un toc de color al cel.  

Tot i que el fred que feia va fer que m’ho pensés dues vegades, al final les ganes que tenia van guanyar, així que després de posar-me fins a sis capes de roba (les baixes temperatures són el pitjor enemic del fotògraf de nit) ja estava davant aquest arbre tan fotogènic prement el disparador. 

En el moment de fer la sessió, no vaig veure res estrany, però avui, en el moment de processar-les, m'he adonat que la majoria tenen com una mena de lluminositat verdosa per sobre de l'horitzó, que a la foto podeu intuir darrere l'arbre. Llavors he pensat en l’AirGlow, un fenòmen que es dóna quan els àtoms de l’atmosfera, que han estat ionitzats durant el dia per la llum (o també pels raigs còsmics), es reestructuren i emeten aquest resplendor verdós, i que alguns dels fotògrafs que segueixo ja havien pogut fotografiar. Però com que es una cosa que mai abans havia observat, m'agradaria que algú que ho hagi vist hi digui la seva... és l'"AirGlow", o bé simplement una forma de contaminació lluminosa?

La segona fotografia és tant sols un processat més agressiu de la primera, per ressaltar aquest fenomen sigui el que sigui. A banda d'això, la foto no té res d'especial, és el mateix arbre que he fotografiat ja dotzenes de vegades des de tots els punts de vista possibles.

Perseguint les gemínides

El pessebre, l'arbre i la Gemínida

EOS 5D, Tamron 17-35 mm @ 17mm. 30'', f 2.8, ISO 1600

Ara que s'acosta el nadal, es poden veure per tot arreu els típics elements nadalencs, com els pessebres. Per variar, avui us volia presentar un pessebre diferent, tan diferent que es troba al cel, a més de 570 anys llum en direcció a la constel·lació del Cranc.

Es tracta del que els astrònoms anomenen un cúmul obert, o sigui una agrupació d'estels amb un origen comú i que es mantenen lligats per la força de la gravetat. A la fotografia, es el petit grup d'estels que es veu entre l'arbre i la cantonada de dalt a l'esquerra. A ull nu es pot veure com un petit objecte borrós, però si teniu uns senzills prismàtics podreu veure els seus estels un a un. Això si, us haureu d'esperar fins un parell d'hores abans de la mitjanit, que és quan es comença a veure sobre l'horitzó est!

Si teniu sort també podreu observar alguna Gemínida despistada, que era la pluja de meteors que ahir tenia el màxim. Jo vaig arribar a mitjanit i vaig tenir la sort que hi havia una activitat molt gran, així que vaig poder veure tots els estels fugaços que vaig voler... la llastima es que es resistien a sortir just en el moment de fer la foto.

Sirius adornant l'arbre de nadal

EOS 5D, Yashica ML 28mm/2.8. 30'', f 2.8, ISO 1600

La meva versió de la tardor

Aquests dies la xarxa està plena de fotos de tardor, així que les imatges que avui us presento no tenen cap misteri. Tant sols són la meva manera de veure la tardor, un dia de pluja i boira en un lloc a cavall entre la Garrotxa i Osona. Son de les poques que se salven d'aquell dia, abans que caigués la nit. Però em vaig passar una bona estona, jugant amb la composició caòtica de les branques del faig i el fons amb la boira... tot enmig d'un gran silenci i solitud.

Esperant la tardor

Ara que s'acaba l'estiu, aviat les fulles dels arbres començaran a canviar de color... mentre això no arriba, us deixo amb un parell d'imatges de l'any passat.

Jugant amb l'exposició

Fa uns dies, vaig llegir un article molt interessant al blog d'en Javier Alonso, on parlava de com obtenir uns resultats del tot diferents, tot interpretant l'exposició d'una manera poc convencional. Al dia seguent, em va faltar temps per agafar la càmera i sortir a fer les primeres proves. 

La foto que avui us presento la vaig fer a la riera que tinc al costat de casa, de fet arribar al lloc no em va portar més de 10 minuts a peu. Un cop allà, vaig seleccionar un parell de flors que estiguessin ben aïllades, i em vaig esperar una bona estona a que el sol la il·luminés mentre el fons seguia fosc, de manera que aquest n'és el resultat.

Fita aconseguida?

 La llum que il·lumina el camí

Ja fa molt temps que volia veure la llum zodiacal, però fins ara sempre m'havia quedat amb les ganes. Però després de veure una foto en un dels blogs que segueixo, se'm  va despertar el follet que porto dins i que no parava de dir-me que havia de sortir a provar sort.

Tot i que els primers dies el cel no va acompanyar gaire, a mitjans d'aquesta setmana vàrem tenir un cel ben transparent, amb molt poca humitat, cosa que volia dir una nit ben fosca... si no fos per la lluna! Per aquestes dates ja començava a estar crescuda, vora un 25-30% més o menys...seria massa brillant per poder captar la delicada llum zodiacal? O bé encara tenia una oportunitat per no haver-me d'esperar a la lluna nova següent? Com que des de la comoditat de la cadira seria difícil de saber, vaig decidir anar cap al lloc que tenia pensat, en plena Alta Garrotxa. Almenys podria gaudir d'una posta de sol!!!

De camí cap al lloc ja s'intuia que la nit seria molt transparent... i molt freda també! Almenys el vent ja havia parat, per tant res que no es pogués arreglar amb moltes capes de roba.

Una vegada allà, i ja ben entrada la nit, em vaig endur la desagradable sorpresa que la lluna brillava força més del que em pensava. Res a fer doncs... o si? Sota la lluna, brillant molt feblement, encara vaig poder apreciar una llum molt suau. Estava veient la llum zodiacal, tot i la lluna? I pel que ha sortit a les fotos, sembla que realment està allà...

Aixi que, els que l'hagueu vista, què hi dieu? He aconseguit realment la meva fita?

Coincidir en els punts de vista

Ara ja fa temps que no escric res per aquí, la falta de temps per sortir a fotografiar i també per escriure, en té la major part de culpa. Però avui he vist una portada de revista que m'ha fet pensar en com els fotògrafs sovint acabem tenint una mateixa visió d'una determinada escena.

La primera fotografia la vaig fer a finals del 2012; ja podeu veure que no té res d'especial: la llum no val un pito, els colors no són res de l'altre mon... simplement la vaig fer després de dinar, aprofitant una estona que tenia abans d'anar a treballar. La segona, en canvi, és molt millor: ha sortit publicada en una revista de qualitat, està feta per un fotògraf professional, i la llum del final del dia li dona un toc molt més agradable.

Ja podeu veure que tot i que la segona foto és millor que la meva, la composició és gairebé calcada en les dues... almenys, aixo demostra que la meva idea era bona!