El dia després

Després de dues nits dormint al ras, no és un luxe aixecar-se amb aquesta vista?

Després de fotografiar durant l'hora extremadament blava, encara vaig seguir una estona intentant capturar el reflexe dels estels a l'aigua, Via Làctia inclosa. Però entre el lleuger vent que feia i el corrent de l'aigua, no vaig poder fer res mínimament decent.

Al dia següent, després d'haver dormit unes poques hores, a les 6 del matí ja estic ben despert i de camí cap al lloc que m'he proposat: unes molleres i petits llacs que havia vist el dia anterior, per sota de l'estany Gran de Carançà. Una vegada allà, encara tinc temps per fer algunes fotografies abans que el sol començi a tenyir les muntanyes de tons encesos. Tot l'entorn és preciós, sense cap element que desentoni del paisatge, tot està on ha d'estar; venen ganes de quedar-s'hi per sempre. Només falten alguns núvols, però que hi farem, no es pot tenir tot.

El sol ja comença a iluminar les muntanyes més altes

De cop i volta, els cims més alts començen a quedar il·luminats pel sol: començen uns minuts ben intensos, en què intento aprofitar al màxim aquells moments de llum, anant d'un lloc a l'altre a correcuita. Sovint m'he de posar sobre pedres perquè el terra, més que terra és un fangar on és fàcil enfonsar-se fins més amunt dels genolls.

Em vaig movent ràpidament, buscant els millors enquadraments que ja havia vist la tarda anterior. En situacions com aquesta sembla que el temps passi més ràpid del normal, mentre vaig buscant nous llocs i angles i la llum va canviant més de pressa del que voldria. Al final, em dona la impressió que em quedi a mitges, tantes són les fotografies que vull fer!!

Les cotoneres (Eriophorum sp.), una de les plantes més típiques de les molleres

Al final, la llum es torna massa intensa per fer res de bo, i a més començo a sentir unes veus extranyes, que no són res més que el meu estómac ben buit que demana teca. Per tant, decideixo recollir els trastos, anar a esmorzar i tornar cap a casa. Pero encara em queda un llarg camí fins al cotxe, que tinc a Vallter, on arribo al cap de més de cinc hores de caminada, mig deshidratat i amb la cara ben cremada pel sol.

Capturant estels a l'hora extremadament blava

Un dels llacs de Carançà, tenyit de blau

Aquesta darrera setmana he estat tres dies seguits al Pirineu, mirant de recollir alguna molsa interessant de dia, i intentant captar alguna fotografia que valgués la pena, de nit. Han estat uns dies força esgotadors, ja que a més de tot l'equip fotogràfic (trípode i filtres inclosos), he hagut de carregar a l'esquena el menjar per tres dies, el sac de dormir, aigua, roba d'abric (a 2800 metres, de nit, hi pot fer molt fred!), GPS, uns quants diaris per les posar-hi les molses, aillant, coberts, llanterna...

La foto d'avui està presa el segon vespre, a l'hora en què tot es tenyeix d'un blau intens i començen a apareixer els primers estels. És l'hora que vé després de l'hora blava, l'hora extremadament blava i que per mi, és una de les que més m'agrada per fotografiar.

Capturant la llum d'estels llunyans

El centre de la Via Làctia des de la vall de Fornils. A la dreta de l'imatge, la llum de la plana de Vic

A poca estona en cotxe de Girona, prop de l'embassament de Susqueda, hi ha una vall, petita i arrecerada, on les muntanyes tapen bona part de la llum de les ciutats properes. Des d'aqui, fins i tot a l'estiu, quan l'atmosfera és menys transparent, durant les nits sense lluna podem apreciar clarament el centre de la nostra galàxia, la Vía Làctia.

A les nostres latituds, aquesta zona del cel queda molt propera a l'horitzó, i per tant les llums de les ciutats (que a Catalunya és omnipresent fins i tot en els llocs més remots) ens l'amaguen parcialment. Però més al sud, en paisos on la nit és fosca de debò, la podem gaudir ben alta sobre l'horitzó.

Allà, fins i tot en les nits més fosques no cal cap llanterna per a veure el que et rodeja: la llum de les estrelles, l'anomenada Celístia, ho tenyeix tot d'una llum molt suau, gairebé misteriosa. Aqui, també es pot caminar de nit sense llanterna (una vegada l'ull s'ha acostumat a la foscor, això si), pero l'origen de la llum és molt menys interessant, ja que prové dels milers de kilowatts que absurdament es llençen cap al cel. Segurament això no diu res de bo sobre la nostra civilització, potser un visitant de l'espai exterior preferiria passar de llarg.

Provant el Samyang 14 mm/2.8

 Els cingles del Cabrerès, des de la vall de Fornils, il·luminats per la lluna. S'endevina l'ermita de Sant Pau. Per fi, les estrelles m'apareixen com a punts i no com a taques allargades.

Feia temps que volia canviar el meu objectiu gran angular per alguna cosa millor. El que tenia fins ara, el Tokina 11-16/2.8, és un objectiu amb una qualitat molt bona... però en càmeres de sensor petit com la que tenia abans. Ara bé, no en la 5D (que és una càmera full frame, o sigui amb el sensor de la mateixa mida que els fotogrames dels rodets fotogràfics de 35 mm), on amb aquesta òptica els estels de la perifèria em quedaven com a taques allargades, i no com a punts.

Fa cosa d'un mes i mig no em vaig poder aguantar més i vaig anar a buscar el Samyang 14 mm/2.8, una òptica de la que n'havia llegit moltes coses bones. Però fins ahir no el vaig poder provar en fotografia nocturna, que és per al que més m'interessava. En la següent entrada miraré de resumir les meves primeres impressions (que de moment són molt bones!), pero avui us deixo amb una fotografia fresca d'ahir, feta amb la meva nova joguina, a la vall de Fornils, prop de l'embassament de Susqueda.

Seguim fent proves de macro extrem...

Ja fa temps que em va arribar el que em faltava d'equip per fer macrofotografia de grans ampliacions. Avui he tingut un petit descans de la feina i he pogut continuar fent algunes proves. Només em falta aprendre'm el seu funcionament amb detall abans de començar a treballar-hi de debò.

El problema de fer macrofotografia amb grans ampliacions és la poca profunditat de camp: a més augment, menys profunditat de camp. I tancar molt el diafragma no és cap solució, ja que llavors el fenòmen de la difracció fa acte de presència i ens treu qualitat a les fotografies. Per tant la solució en aquests casos és fer diverses fotografies (el seu número depèn de l'augment que vulguem aconseguir, entre d'altres factors), i després un programa informàtic especial tria, de cadascuna d'elles, les parts que estan ben enfocades, per ajuntar-les i crear una imatge completament enfocada. El procés és molt més complex i un expert ho explicaria molt millor que jo, pero en resum seria més o menys així.

Totes les fotos d'aquesta entrada són a F8, 1/100'', ISO 100 i flaix extern separat de la càmera. I aixecament de mirall activat. Evidentment, he utilitzat trípode i cable disparador. L'objectiu que he utilitzat és un 28 mm de Canon, amb tres tubs d'extensió.

El "model" que he utilitzat és una llavor de Arisarum simorrhinum. Les vaig trobar l'altre dia de casualitat, les tenia guardades en un calaix des de feia quatre o cinc anys. Suposo que encara seràn viables, algun dia provaré de fer-les germinar. Més o menys fan uns 4 o 5 mm de llarg, o sigui que tampoc són molt petites, pero per aquesta primera prova ja han anat prou bé: tenen prou gruix per jugar amb la profunditat de camp, i la seva coberta és prou rugosa com per donar un cert atractiu a la foto.

 Primera foto: només la part més propera a nosaltres està ben enfocada. Fixeu-vos en la poquíssima profunditat de camp, tot i treballar a un diafragma de F8.

 Segona foto: només els plans intermitjos estan enfocats

I aqui, només la part més allunyada de nosaltres està enfocada

Ara, ajuntem les tres imatges amb un programa especial i el resultat queda així:

 I aqui, la imatge resultant de la fusió de les tres primeres fotos

Evidentment el resultat és molt millorable: caldria fer moltes més fotografies dels diferents plans, separades per una distància constant, i amb una millor il·luminació, a més d'utilitzar un model més atractiu. Pero per haver-hi dedicat només una estona, ja veig que quan m'hi posi seriosament els resultats podran ser molt millors.

La lluna de la nit abans del trànsit

Scorpius sobre la Meda Gran, en una escena il·luminada per la lluna plena rogenca

Com que tinc la mala costum de tenir massa son pels matins, la nit abans del trànsit de Venus per davant del Sol m'havia instal·lat en uns replans de roca que hi ha sobre la Cala Calella, prop de l'Estartit, on ja m'havia assegurat que hi hauria una bona visibilitat (amb el permís dels núvols!). Així ja no hauria de patir per arribar tard i, a més, podria aprofitar la nit per fer algunes fotografies d'un tram de costa que encara no havia visitat abans, almenys a aquelles hores. 

Ja feia uns quants dies que a casa estava planificant la sessió fotogràfica, mirant quins eren els millors llocs i enquadraments per a fer les fotografies que tenia dins el cap. Però finalment, les fotografies que vaig fer dels llocs que tenia pensats no van quedar gens bé, però si que vaig poder gaudir d'aquesta sortida de lluna, que al travessar els núvols baixos va agafar un color completament rogenc, i que em va agafar completament desprevingut. Una vegada més, les fotografies que més m'agraden són les que no tenia pensades de fer, i que són fruit d'haver-me d'adaptar ràpidament a la llum del moment.

El trànsit de Venus, vist des del Montgrí

 Pocs minuts abans que el sol es fes visible, la zona on havia de sortir el nostre estel es veia d'aquest color

Ja sé que a hores d'ara ja s'han penjat a internet milers (o més!) de fotos del trànsit de Venus, moltes d'elles molt millors que les que jo pugui fer mai. Pero no vull acabar la setmana sense penjar les fotos que vaig fer del transit de Venus.

El dia abans ja m'havia instal·lat en un dels millors llocs de Catalunya per veure el trànsit (segurament el millor, amb el permís del cap de Creus). El lloc triat: uns planells a uns 50 metres sobre el mar que hi ha damunt de la Cala Calella, prop de l'Estartit. Aqui, si el temps acompanyava, podria veure un horitzo lliure de construccions, arbres o qualsevol altre obstacle.

Finalment vaig tenir sort i els núvols no em van fer la guitza, o sigui que vaig poder gaudir com un nen de l'espectacle.

 Aqui el sol just comença a treure el cap d'entre els núvols baixos

 I just aqui Venus ja es fa visible

 Els núvols van permetre (i fins i tot van facilitar) la observació del trànsit

 Moment del "contacte" de Venus amb el marge del disc del Sol

 Moments finals del trànsit; es poden veure fins a quatre taques solars, que encara que semblin molt petites en relació al disc del sol, tenen una mida comparable a la de Venus

 La costa del Montgrí, poc després de la fi del trànsit. Sens dubte, un bon lloc on passar la nit

R.I.P. Universitat de Girona

Aquestes làpides es van instal·lar la setmana passada. Avui encara hi eren. Entre els professors que quasi segurament ens n'anem a l'atur, i els estudiants que no podran pagar per l'augment de taxes, ben aviat s'haurà d'ampliar aquest bonic cementiri.

Requiescat in pace, Universitat de Girona.

Les Medes de dia

Una punt de vista més.

Les illes Medes de nit

Dues vistes nocturnes d'aquestes illes, a la llum de la lluna, el passat hivern. Un parell de dies abans, unes fortes pluges havien fet créixer el Ter, i un temporal de llevant dels grossos havia portat gran quantitat de restes a la platja, algunes d'elles no gaire naturals. 

A l'hora de fer les fotos, el mar encara estava força embravit, i feia una certa basarda acostar-se a l'aigua en plena foscor; fins i tot vaig arribar a témer que alguna onada més gran de l'habitual arribés on estava jo i em deixés ben moll, o pitjor encara, se m'endués. Sembla mentida el que un pot arribar a imaginar-se en aquestes situacions.

La lluna plena sobre el Puigsacalm

Els colors encesos de la tardor encara es veien més intensos amb les primeres llums del dia

Després d'haver passat tota la nit dins la tenda, sentint el vent, en un cim del tot cobert per la boira, finalment el cel va quedar ras. Al sortir a l'exterior i caminar unes passes, aquesta és la vista que vaig tenir. Tot i que el cim ja estava net, les valls de la Garrotxa encara estaven ben emboirades.

Aquesta vista va fer que el fred (ben intens que era!) la gana i la son em marxessin del cap per una bona estona.