Canon EOS 5D, Tokina 11-16/2.8; 16 mm a 30'', F2.8, ISO 1600
Prop de grans zones turístiques com la Costa Brava, algunes nits, fins i tot a l'estiu, són prou fosques i transparents com per poder veure coses molt, molt llunyanes. Però... quin és el lloc més remot que els nostres ulls poden veure sense cap mena d'ajuda?
Si suposem que estem en una muntanya ben coneguda per tothom, com per exemple el Montseny, aquest lloc remot no és el cim de la Mola de Sant Llorenç del Munt, que es pot veure bé els dies sense boira. Tampoc és el Montsec, que està força més lluny i es pot arribar a observar en els dies amb l'atmosfera nítida, sobretot a l'hivern. I tampoc és l'illa de Mallorca, que està a més de 200 quilòmetres i es pot arribar a veure en dies excepcionalment clars.
Ja fora del nostre planeta, aquest lloc tampoc és la lluna, ni el sol, ni tant sols Saturn, el planeta més allunyat del sol que es pot veure a simple vista*. Ni tampoc cap dels estels de la nostra galàxia, per allunyats que estiguin i per fosca que sigui la nit.
La cosa més allunyada que podem arribar a veure sense ajuda, és la galàxia d'Andròmeda, i està realment molt lluny, tant que la llum que ens arriba des d'allà va ser emesa fa més de dos milions d'anys. Després de viatjar tot aquest temps a través de l'espai intergalàctic, els fotons que van emetre milions i milions d'estels (alguns dels quals, segurament, fa milers d'anys que van deixar d'existir) arriben a les nostres retines (i més modernament, també, als sensors de les nostres càmeres digitals).
Des de la Terra, aquesta galàxia s'ens mostra com una taca difusa a la constel·lació d'Andròmeda. Per aquestes dates, encara es pot veure ben alta, just a sobre els nostres caps a primera hora de la nit. I molt aprop, a la constel·lació del Triangle, hi ha una altra galàxia que es pot veure fins i tot amb prismàtics i amb telescopis petits: és la galàxia del Triangle.
Aquesta galàxia del Triangle, que encara és més llunyana que la d'Andròmeda, sembla que també és visible a ull nu si el nivell de contaminació lluminosa és excepcionalment baix (i, lògicament, si tenim una vista perfecta). Pero jo, mig curt de vista com soc, encara no l'he vist sense l'ajuda d'un telescopi. O sigui que, si no teniu res més a fer, podeu intentar buscar-les, i millor si ho feu des d'un lloc ben fosc, i comprovar així fins on poden arribar els vostres ulls.
Aquesta galàxia del Triangle, que encara és més llunyana que la d'Andròmeda, sembla que també és visible a ull nu si el nivell de contaminació lluminosa és excepcionalment baix (i, lògicament, si tenim una vista perfecta). Pero jo, mig curt de vista com soc, encara no l'he vist sense l'ajuda d'un telescopi. O sigui que, si no teniu res més a fer, podeu intentar buscar-les, i millor si ho feu des d'un lloc ben fosc, i comprovar així fins on poden arribar els vostres ulls.
A continuació, us poso la fotografia amb les dues galàxies encerclades, per apreciar-ho millor. La superior és la galàxia d'Andròmeda. La inferior, la del Triangle.
Per cert, en aquesta fotografia es veuen les dues galàxies que us he comentat, però també una tercera. Algú la veu?
* Encara que Urà, que està més allunyat, també es podria arribar a veure si el cel estigués del tot lliure de contaminació lluminosa i els nostres ulls fossin prou sensibles
4 comentaris:
Hola Alytes, felicitats pel bloc i per les fotografies. Fa força anys, també m´havia començat a aficionar a l´astronomia, però no vaig arribar mai a donar el pas.
I gràcies per enllaçar el meu bloc d´Empordà Natura i Patrimoni, veig que la zona del Cap de Creus t´agrada força, és un lloc molt especial.
Merci Narcís. Per sort ben aprop de casa encara tenim espais ben dignes de conèixer.
Mare meva quin espectacle! Gràcies per compartir les meravelles del cel amb nosaltres! Jo, per desgràcia encara no domino la tècnica de fotografia nocturna, però amb paciència ja n'apendré. escolta, quina òptica utilitzes i quin temps d'exposició has fet servir per aquesta on es veu totes les estrelles i les galàxies tant bé?
Bones Sergi! T'animo a que practiquis amb aquest tipus de fotografia, els resultats que es poden obtenir amb relativament poc esforç són ben sorprenents. El que és més difícil és trobar llocs amb el cel prou fosc.
Sobre l'òptica, en aquesta fotografia vaig utilitzar un objectiu gran angular (el Tokina 11-16 mm). Com més angular millor, així pots fer exposicions més llargues sense que les estrelles apareguin "mogudes". Això si, en una càmera amb sensor gran, aquesta òptica s'ha de posar a 16 mm, ja que a menys focal el vinyeteig és enorme.
I el temps d'exposició, dons uns 30 segons, a màxima obertura (en aquest cas 2,8) i ISO 1600 (el màxim que permetia la meva càmera), lògicament amb la càmera sobre un trípode.
Això si, amb la opció de reducció de soroll activada, que si no la foto semblarà una paella de tants hot píxels que hi hauràn!
Salut!!
Publica un comentari a l'entrada