De viatge al Sahara: el desert de nit

 La petita llum del fons és la del protocol de Mehaires (un dels llocs on sopàvem i dormíem), i era la única llum que hi havia en molts, potser algun centenar, de quilòmetres. A primer terme podeu veure el tot terreny que feiem servir per anar d'un lloc a l'altre

Quasi tots els 15 dies que va durar el nostre viatge, des de l'alba fins el vespre, ens els passàvem caminant, buscant i mirant plantes i aixecant les pedres per trobar els diferents animalons que viuen al desert. La botànica (i també la zoologia, però no tant a no ser que es tracti d'amfibis) és una de les meves grans passions, juntament amb la fotografia de natura.

Però per la nit, quan ja no hi havia llum per dedicar-se a la biologia, i la resta d'humans autòctons del desert estaven dormint, sortia jo sol a dedicar-me a l'altre gran passió que tinc: l'astronomia.

A la major part de Catalunya, com a bona part de la Península, el cel nocturn està podrit de tanta contaminació lluminosa com tenim. Pero al desert, almenys a la zona on vaig estar, no hi han pobles i ciutats que malgastin la llum enviant-la cap al cel. Això, juntament amb una molt baixa humitat a l'aire, fa que el cel nocturn sigui realment espectacular per algú que vé de més al nord.

A primeres hores de la nit, la Via Làctia de les constel·lacions d'Orió i Canis Major encara era visible sobre l'horitzó de ponent. Aqui la veiem sobre el centre de víctimes de guerra "el Chereif", on ens vàrem estar unes quantes nits

En aquella època de l'any, el centre de la Via Làctia, que és el que tenia més ganes de veure, no s'aixecava sobre l'horitzó fins al final de la nit, o sigui que m'havia de llevar entre les 3 i les 4 de la matinada. Per sort, aquelles nits la lluna estava encara en fase creixent, i per tant a aquelles hores ja no em molestaria la seva llum... podria tenir un cel completament fosc.

La Vía Làctia comença a treure el cap per darrere l'arc d'entrada al protocol de Mehaires. En aquell moment eren les 4 en punt de la matinada

Tot i la son que tenia a aquelles hores, i més després d'estar tot el dia patejant pel desert, aguantant la calor i el vent, durant tres nits seguides vaig poder trobar les forçes per llevar-me tant d'hora. Pero un cop sota el cel, l'espectacle va valer molt i molt la pena.

Una de les coses que em va sorpendre és que, fins i tot en plena nit i sense lluna, no necessitava cap llanterna per a caminar per on anava: això era gràcies a la celístia, una llum molt suau i delicada que és la que fan els estels, i que només es pot observar sota cels molt foscos, sense contaminació lluminosa.

La Via Làctia i Venus, que anuncia la proximitat de l'alba

Fins i tot vaig poder tenir temps per a fer alguna fotografia de llarga exposició, on es veiéssin les traces d'estels.

 Fixeu-vos en la diferent curvatura de les traçes d'estels, a mesura que ens allunyem del pol sud celest (que a la foto estaria prop de la cantonada inferior esquerre, sota l'horitzó). Els arbres i tota l'escena estan il·luminats per la celístia

A mesura que anaven passant les hores i anava omplint la targeta de la càmera de fotos, amb la única companyia del vent del desert, per l'horitzó de llevant va començar a aparèixer la primera llum del dia: aviat tocaria plegar.

A mesura que passaven les hores, ja es podien començar a veure les primeres llums del dia

Final de la nit al protocol de Mehaires, on dormíem. Al cap d'un parell d'hores, tocava començar altre cop el treball de camp diürn, que duraria fins al vespre