Nou apartat al blog: cites naturalistes

A partir d'ara, aniré penjant al blog alguns llistats de les espècies, tant de flora com de fauna, que em vagi trobant al llarg de les sortides de camp que faci. Ja fa algun temps que em ronda aquesta idea pel cap, a l'estil d'alguns dels blogs que segueixo, ja que sempre pot ser interessant donar aquest tipus d'informació. I més en un país com el nostre, on en un espai relativament petit hi podem trobar una gran diversitat d'hàbitats.

De viatge al Sahara: el desert de dia

La primera impressió que em va fer el desert és la d'un espai immens

Després del llarg viatge en avió, durant el qual per poc perdem el vol que ens havia de dur fins a Tindouf, vàrem arribar, per fi, al Sahara.

La meva primera presa de contacte amb el desert no va ser gaire espectacular, ja que hi vàrem arribar a les dues de la matinada, en plena nit. Per sort, a l'avió també venia amb nosaltres un Saharaui a qui el company amb qui jo anava coneixia molt bé. I sort d'això, ja que la resta de la nit la vàrem poder passar no a l'aeroport, sinò a casa seva, en un dels campaments de refugiats que hi ha a les rodalies de Tindouf. En alguna entrada ja parlaré d'aquests camps de refugiats, de perquè estan a Algèria, de com s'hi viu i de la seva situació en general. Ara, però, m'agradaria parlar-vos de com és el Sahara de dia.

  En algunes zones hi ha turons que ofereixen unes molt bones vistes, en un país on dominen les planes

La primera impressió que em va fer el desert, una vegada el vaig poder veure de dia, és la d'una gran immensitat. Durant els 15 dies que va durar el nostre viatge, ens anàvem desplaçant a diferents indrets en tot terreny, i a cada lloc ens hi quedàvem uns 3 o 4 dies, per tal de poder veure la màxima diversitat de plantes i animals. Sovint, per anar d'un lloc a un altre, ens hi estàvem més de 8 hores, i durant tot aquest temps el paisatge no canviava gaire, a banda d'alguna petita muntanya que apareixia a l'horitzó durant una estona, abans d'amagar-se altre vegada.

En algunes d'aquestes muntanyes, o més ben dit turons, ja que no eren gaire altes, ens hi vàrem enfilar per mirar de trobar alguna serp o llangardaix que pogués ser interessant. Aqui em teniu al fil del precipici, admirant el paisatge

Contra el que molta gent es pensa, que el desert és un lloc gairebé mort i sense vegetació, la veritat és que en alguns punts es pot trobar una densitat de vegetació relativament elevada, tenint en compte el clima tan sec que hi ha.

 La vegetació es concentra seguint antics cursos d'aigua, en el fons de les valls

Aquests llocs on es concentra la vegetació, que la gent del país coneix amb el nom de "ueds" o "uadis", no són res més que torrents intermitents, que només porten aigua quan plou fort. És un cas semblant a les nostres rieres mediterrànies, amb la diferència que aqui el temps entre una rierada i una altra pot ser de molts anys. Però en fondària, hi ha humitat, per això hi podem trobar vegetació prou densa, i fins i tot, alguns arbres.

I si ha humitat i vegetació, doncs també hi ha d'haver fauna... però de la fauna del desert us en parlaré en una propera entrada.

De viatge al Sahara: jo i els aeroports

*** En primer lloc, disculpeu-me si aquesta entrada se us fa avorrida, entre que ahir vaig anar al dentista a que em netegés una càries com la d'un cavall i encara tinc la boca adolorida, i no tinc cap foto per acompanyar el text, doncs avui no estic gaire inspirat. A la propera entrada miraré de parlar de coses més amenes.

Almenys per al meu gust, la part més negativa de qualsevol viatge que es faci a algun lloc allunyat, o on hi hagi algun mar per entremig, és passar pel sedàs dels aeroports i els seus controls.

Potser els qui agafeu avions ben sovint, ja estigueu acostumats a tota la cerimònia que suposa agafar un vol. Però a mi, és una cosa que em posa molt i molt nerviós. És una cosa superior a mi i no hi puc fer res, com una mena d'alèrgia. 

Per exemple, fa cosa d'un any i mig em va tocar anar a un congrés de botànica a Tomar, prop de Lisboa. La resta del grup de recerca amb qui treballava a la Universitat Autònoma de Barcelona va agafar la via ràpida i va anar-hi en avió. Pero jo hi vaig anar en cotxe. En part, per poder aturar-me de quan en quan i visitar els llocs que m'anés trobant. Pero també, per no haver d'agafar l'avió i poder anar molt més al meu ritme, aturant-me quan vulgués, el temps que vulgués i als llocs que jo escollís.

En l'últim viatge que he fet, però, no m'he pogut estalviar l'avió, evidentment dues vegades, una d'anada i una altra de tornada, pero que finalment s'han convertit en quatre, ja que vaig haver de fer canvi d'avió a Alger. I evidentment, amb els respectius controls, tant abans d'agafar el vol, i també després, al control de duanes. I això és el que més em molesta a mi, tots els controls de passaport, de bitllet i els registres que et fan, més que no pas el vol en si. Fins i tot, en el viatge de tornada per poc em toca desmuntar mitja motxilla perquè devien veure sospitós el trípode i la càmera de rodet que duia dins. Curiosament, però, les plantes que havia agafat durant el viatge ni se les van mirar.

En aquesta entrada m'hagués agradat posar-hi alguna foto, però entre que trobo els aeroports terriblement lletjos i freds, i que a Tindouf (la ciutat més propera al lloc on anava) està terminantment prohibit fer-hi fotos al ser una ciutat amb nombroses bases militars, doncs al final no en vaig fer cap. La propera entrada, però, ja serà més amena.

Les còpies de seguretat, o quant t'estimes les teves fotos

Quant ens enstimem les nostres fotos? Aquesta és una pregunta que qualsevol de nosaltres s'hauria d'anar fent, com més sovint millor.

Totes les fotos digitals que podem veure als nostres ordinadors, no són res més que arxius informàtics, bits. Com que jo sóc un negat en temes informàtics, no m'extendré més per aquesta banda. Aquests bits, però, han d'estar emmagatzemats en alguna mena de suport, ja sigui el disc dur del nostre ordinador, un disc dur extern, un DVD...

Pero aquest suport, en qualsevol moment pot fallar. Més ben dit, es del tot segur que, tard o d'hora, fallarà. Potser serà al cap de 10 anys, pero tard o d'hora el dispositiu on tenim les fotos l'haurem de canviar, encara que només sigui perquè aquella tecnologia ha quedat desfassada. És per això que és millor tenir còpies de seguretat, per si una d'elles es malmet, tenir-ne unes altres i que no es perdi cap part del nostre arxiu, que tant ens ha costat aconseguir. I aquí vé la pregunta: quant ens estimem les nostres fotos? Quantes còpies de seguretat hem de tenir i cada quan l'hem d'actualitzar?

Fa un parell de dies, al intentar accedir a unes fotografies que havia fet l`estiu de l'any passat, em vaig trobar amb la fatídica sorpresa. L'ordinador no detectava el disc dur extern on les tenia emmagatzemades!! Algunes d'aquestes fotos ja les tenia guardades també a l'ordinador de casa, i per tant les he pogut recuperar sense problemes. En canvi, unes altres, les que vaig fer durant els tres primers mesos d'aquest any, no les tenia guardades enlloc més. I s'han perdut, suposo que definitivament.

De moment, després que s'ho revisessin els tecnics informàtics de la universitat (i que em diguéssin que no hi han pogut fer res) tinc el disc dur en un taller de reparacions d'ordinadors, aviam què hi poden fer. Pero jo no em faig gaires esperances de recuperar-les, ho sento, soc així de pessimista.

Dins del desastre, em queda el consol que en general no eren les meves millor fotografies, i que les que més m'agraden, incloses les del viatge al Sahara, estan ben copiades i salvades. Però n'hi havien algunes que m'agradaven força, com per exemple aquestes. O aquestes. O també aquestes. Requiescat in pace, fotos meves.

Per tant, si us estimeu les vostres fotos, millor que no feu només una còpia de seguretat, sinò que millor tenir-les, almenys, per triplicat. I si pot ser, força sovint. Així no us haureu de trobar en la mateixa situació que m'he trobat jo.

Matí de boira a Esclet i nit a les fosques

 

Així de preciós estava la setmana passada el prat de dall d'Esclet, després de les pluges de mitjans de març. Jo mai l'havia vist tan inundat, tot i que la veritat tampoc és que hi vagi massa sovint.

Amb tanta aigua, el lloc és ara mateix un paradís per als amfibis, que troben les condicions idònies per a la seva reproducció. Al cap d'uns quants dies de fer aquesta fotografia, aprofitant que vaig sortir força tard de la feina i al dia següent no havia de matinar, m'hi vaig acostar de nit per mirar de veure quines espècies hi trobava. 

I deu n'hi do quin espectacle, des de molt abans d'arribar-hi es sentien els cants d'un gran nombre de reinetes. El número exacte no us el sé dir, però com a mínim mig centenar hi devien ser. Per als que mai hagueu sentit cantar les reinetes, sembla mentida que un animaló tant petit pugui cantar amb el to que ho fa. Per això, quan es reuneixen molts individus, moguts per l'instint reproductiu, el concert que fan és impressionant.

La llàstima va ser adonar-me, una vegada era allà, que no duia llanterna... És el que té tenir mil coses al cap, que de vegades t'oblides d'aquestes coses. Però com a mínim vaig poder gaudir del seu cant durant una bona estona, que no és poc.

 

Tant a l'anada com a la tornada, pel camí de terra que va a Esclet, em vaig creuar amb uns quants gripaus corredors que devien acostar-se cap als seus punts de reproducció, i vaig haver de parar diverses vegades el cotxe per no aixafar-los. Els amfibis són uns animals que durant milions d'anys han sabut adaptar-se als canvis ambientals i han sobreviscut fins als nostres dies, pero que davant d'una amenaça com un cotxe a tot gas, no  hi tenen res a fer, per desgràcia. Per això, si algun dia aneu de nit per camins de terra, sobretot en nits de pluja o boira, millor que vigileu si no voleu fer una matança d'aquests animalons.

El tanc oblidat que vol arribar a les estrelles

El vell tanc vol tocar les estrelles amb el seu canó. La seva carcassa rovellada (a les seves entranyes ja no en queda ni el motor, només el canó i alguna altra part mig engolida per la sorra) recorda les batalles que hi van haver per aquest racó de mon, en uns temps no massa llunyans.

Com si es volgués reconciliar amb el món, ara el veiem sota un cel preciós ple d'estrelles, que segur que deu ser un bon contrast amb totes les coses horribles que deu haver vist al llarg de la seva vida.

A Tiffariti, a la part del Sahara Occidental controlada pel front Polisario, hi ha un vell tanc abandonat. Durant la nostra estada allà, varem sortir quasi cada nit a fotografiar-lo de totes les maneres que s'ens va acudir. I ara, des de la tranquilitat de la butaca davant de l'ordinador, me n'adono que encara em van quedar mil maneres mes per fotografiar-lo.

Homer Simpson dirigeix des d'avui les operacions de reparació de la central nuclear de Fukushima

En un comunicat emès aquesta mateixa tarda, portaveus de l'empresa propietària de la central nuclear de Fukushima han dit que Homer Simpson ha passat a assumir la direcció de les operacions de reparació de la central.

Les autoritats han destacat la "gran i dilatada experiència" d'aquest personatge en assumptes de tot tipus relacionats amb centrals nuclears, per la qual cosa han volgut transmetre un missatge tranquilitzador a tota la població.

A les preguntes, fetes pels periodistes, sobre si amb aquest canvi de direcció s'acabaria amb les fuites de radiació detectades des de fa més de deu dies, els mateixos portaveus han dit que la situació continuaria exactament igual que ara, però almenys es tindria un personatge carismàtic a la direcció de les operacions.

Ironies a banda sobre la delicada situació que es viu aquests dies a la central nuclear de Fukushima, si és que s'en poden fer i sense ànims de ferir cap sensibilitat, la successió de notícies que van apareixent als mitjans de comunicació no és, de cap manera, gens tranquilitzadora. Vagi per endavant que jo no soc cap expert en temes de seguretat nuclear i que segur que tots els tècnics que treballen per estabilitzar la situació de la central estan d'allò més ben qualificats.

Pero ara fa una estona m'he assebentat que l'empresa responsable de la central ha admès un error de càlcul en els nivells de radiació que hi ha en un dels reactors. Recordem que en un principi s'havia dit que aquesta radiació era 10 milions de vegades superior al normal. Ara es veu que no, que ja podem respirar tranquils perquè "només" és 100.000 vegades superior al nivell normal. De mentres, algunes partícules radioactives procedents de Fukushima ja han arribat a Europa (per sort poques, sembla ser).

Si no són capaços de fer un càlcul correctament (i assegurar-se que és correcte abans de donar-lo a conèixer), com volen que ens creguem que son capaços d'estabilitzar la situació d'un reactor nuclear on no s'hi poden ni acostar i d'on encara en surt un fum que no saben d'on prové? Ens podem creure els seus arguments, repetits una vegada rere una altra, que no hi ha cap risc per a la població i que les centrals nuclears són segures?

De tornada del Sahara occidental

 Canon EOS 5D, Tokina 11-16 mm a 16 mm, 20'', F2.8 i ISO 1000. 

Ja fa a alguns dies que he tornat d'un viatge naturalista de dues setmanes per terres Saharauis. Aquesta última setmana he estat ocupat tornant-me a posar al dia a la feina, per tant el blog l'he tingut ben deixat. Al llarg dels propers dies, però, ja aniré penjant algunes fotografies i també explicaré algunes històries del viatge.

De moment, i mentre acabo una feina que he de tenir per dilluns, us deixo amb una fotografia nocurna feta a prop de Mehaires, a la zona del Sahara controlada pel front Polisario. La llum que il·lumina les muntanyes i tota l'escena prové de la lluna, que aquella nit estava ja quasi plena.

Marxo, a on?

A partir de demà divendres estaré un parell de setmanes fora del nostre país. Durant aquest temps miraré de deixar algunes entrades programades, o no, depèn del temps que tingui. Si voleu hi podeu deixar algun comentari, però evidentment no els podré contestar fins a la tornada.

Ara bé, seguint la costum d'altres blogs, us proposo una endevinalla: a quin país m'en vaig? Us en dono algunes pistes:

- És un dels més grans del continent on es troba.

- Ha estat notícia durant les últimes setmanes, si bé no d'una manera tant notable i continuada com d'altres.

- La primera lletra del seu nom és la mateixa que la del continent on es troba, que la de la seva capital, que la de dos dels seus massissos muntanyosos més elevats i que la del nom del seu actual president. Aquesta última pista potser ja no serà vàlida a la meva tornada, qui sap (aqui us ho he deixat fàcil, eh?).

- A la major part del seu territori es pot gaudir d'uns cels nocturns molt lliures de contaminació lluminosa, per la qual cosa és ideal per practicar l'astronomia i la fotografia de paisatge astronòmic. I de nit , almenys a la seva part més meridional, es pot arribar a observar l'estrella més propera al nostre Sistema Solar.

- I la ciutat més propera del lloc on vaig és una ciutat militar, per tant no espereu fotos d'ella (però si del que hi ha a les seves rodalies). Quina és aquesta ciutat i què és això que hi ha al seu voltant?

La lleteresa vista en detall

 Euphorbia characias vista de ben aprop. Hortsavinyà, febrer del 2011.

Aquests dies de bonança he fet alguna sortida al camp. No han estat unes sortides gaire llargues, ni a llocs gaire llunyans, ja que he estat preparant les classes de pràctiques a la Universitat de Girona. De fet, aquesta setmana la tinc ben ocupada, tant al matí com a la tarda. Per exemple, demà al matí toca parlar de fongs i líquens, i a la tarda toca fer una sortida de camp als voltants de Girona, per a mostrar als alumnes diferents tipus de vegetació mediterrània.

Tot i això, ja he pogut veure les primeres flors de la temporada, que anuncien l'arribada cada cop més propera de la primavera, després dels mesos d'hivern. Una de les meves plantes preferides és la lleteresa, coneguda pels botànics com a Euphorbia characias. I que tot i ser una de les plantes més comunes a les brolles i garrigues mediterrànies, també és de les més belles. Un altre dia us parlo de la seva reproducció.

Curset teòric i pràctic d'introducció a l'astronomia

 

(Cliqueu a la imatge per a veure-la en una mida millor)

Els propers dies 25, 26 i 27 de febrer, un servidor estarà impartint un curset d'introducció a l'observació astronòmica.  El lloc on es farà l'activitat serà a la masia de Can Pica, situada a Hortsavinya, al bell mig del massís del Montnegre. Per als qui no pugueu venir en aquesta ocasió, sapigueu que el curs es repetirà els dies 3, 4 i 5 de juny.

Durant el curs (dos dies de teoria, més dues nits d'observació a ull nu i amb telescopi), aprendrem a reconèixer les principals constel·lacions, sabrem com són els planetes del sistema solar, parlarem d'eclipsis, de cometes i d'asteroides, i també coneixerem els diferents tipus de nebuloses, galàxies i cúmuls d'estrelles.

Les plaçes son limitades, pero en cas de no arribar a un número mínim de persones es podria optar per cancel·lar l'activitat. Per tant, els qui us vulgueu apuntar no deixeu la inscripció per l'últim moment.

Recordar-vos que dins el preu de l'activitat (93 euros) s'inclou el preu de les habitacions per a les dues nits, l'esmorzar, dinar i sopar de dissabte i l'esmorzar de diumenge (a més del curs).

Us hi esperem!!